Això no és una perfomance

“És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres.” Walter Benjamin.

Cal Rosal, arribant a Berga, va ser una de les colònies tèxtils més grans i actives de la conca fluvial del riu Llobregat. Des de 1887 fins al 1992, l’edifici religiós del Convent habilitat pels propietaris i sota l’auspici de diverses congregacions de monges, va albergar milers de dones, que treballaven a les fàbriques. Així va ser fins a l’any olímpic, on transcorreguts més de cent anys d’història, colònia i convent van tancar definitivament. El Konvent va tornar a obrir les portes l’any 2005 com a proposta artística multidisciplinària, reaparegut amb voluntat creativa i d’acollida, oferint els artistes de diferents disciplines de la comarca i d’arreu, lloc i temps, en un edifici únic.

El Konvent mou sinergies artístiques i socials, amb voluntat de dotar les comarques d’interior d’un lloc per la creació, l’intercanvi, i la cultura. Un punt de trobada d’artistes i societat en un recinte espectacular, ple de múltiples ressonàncies, a mig camí entre la ruïna i la regeneració. Des de llavors és un cresol: fluid, obert, ric de disciplines, creadors i gent d’arreu, s’hi donen cita per conèixer, compartir i experimentar. Arts plàstiques, multimèdia, poesia, cinema, accions i actes performatius, debats i xerrades, han col.locat el Konvent dins el mapa de la creació contemporània i la nova manera d’entendre la gestió o autogestió cultural i també social. Les relacions gens passives amb el públic, amb tot nosaltres. Diversos cicles i festivals s’hi mostren periòdicament com el: Konventpuntzero, Freqüència, Jardí electrònic, Emergents… Fent del centre un punt de trobada distès i alliberador.

El Konvent busca també la interacció i complicitat amb altres nous espais apareguts o reformulats del país com podrien ser L’aparador (La Seu d’Urgell), Cal Gras (Avinyó), El Forn de la Calç (Calders) o la Nau Côclea (Celrà), apostant per projectes i experiències poc convencionals o que no tenen cabuda ni sentit en circuits culturals convencionals.

El Passat 7 de Maig s’inaugurava -Home Sant- (De la il·lusió a l’error), on vam poder admirar l’obra d’Abel Azcona, Gori Mora, Miroir Noir (Rai Escalé/ Milos Koptak) i Dieter de Greef. Distribuïts tots ells en diferents plantes i habitacions del recinte. Estances, passadissos i sales… Algunes omplint-se de fum artificial, llums i ombres, imatgeria religiosa omnipresent. L’acte també va comptar amb dues performances d’Abel Azcona fetes en dos dies consecutius; tot i que ell no les considerava com a tals. Finalment la inauguració va seguir amb música, més fum i més festa, a càrrec de Ferran de Manresa.

Eren quarts de vuit de la tarda i a poc a poc la gent es va anar congregant a l’antiga Capella del Konvent situada a la primera planta, on vam assistir a una particular litúrgia: íntima i reflexiva. Recollint encara el corrent de la seva obra Amén, que ha fet córrer rius de tinta i encès polèmiques ferotges. Abel Azcona ens va fer partícips de la seva acció de denúncia. Els assistents vam poder llegir els múltiples articles apareguts a la premsa que penjaven a les parets arran de la seva primera exposició-acció el novembre del 2015 a Pamplona, la seva ciutat natal, on recollint les hòsties consagrades de més de 240 misses va acabar format amb elles el terra la paraula “PEDERASTIA”.

Això li ha costat, fins el dia d’avui, amenaces, fama, coaccions, agressions, un judici pendent, suports incondicionals, i molta controvèrsia. L’exposició d’un llarg tabú dins la institució catòlica que ell ha lletrejat i exhibit, alçant una gran polseguera dins un estat denominat aconfessional. Ens acompanyava el so provinent de la projecció que s’exhibia en una petita sala adjacent o sagristia on es podia veure en loop una de les moltes misses ordenades pregant per ell i per l’expiació del seu acte. Damunt l’altar una gran barra de pa de pagès ens rebia, i també es va repartir vi per tothom, als peus de l’Altar L’Abel seia arraulit el costat d’un bol ple d’hòsties. I així començava la primera performance o “no performance“, com ell ens va aclarir, ja que per a ell això no era cap espectacle. Per tant no havíem tampoc d’aplaudir, era un pas més, en l’exposició d’una crua realitat que ell també va patir. Des d’allà sota ens va estar mirant inquiet durant una bona estona, fins que d’una revolada s’aixecà i va anar fent un petó ràpid a la boca a cadascun dels assistents. Per acabar, amb dificultats, construint el mig del passadís central la paraula, de nou: PEDERASTIA. Aquesta vegada i per primer cop segons ens dir en finalitzar, amb l’ajuda i la participació d’alguns dels assistents. Així acabava aquesta “no performance“, com es podria definir? Una obra de denúncia d’una valentia inèdita, amb voluntat d’exposar un tema prohibit o esborrat per l’ombra d’una moral estricta. Seguidament i també, segons ell, de manera excepcional, l’artista va parlar i va convidar-nos a tenir una xerrada més propera en el cas que ho desitgéssim. Passades 24 h i en el mateix lloc l’Abel feia trobades íntimes, duets, ens convidava a un cara a cara, on durant un quart d’hora es podien compartir intimitats mútues en una confessió paritària.

Un noiet bell i llançat, egòlatra i fràgil, d’una altíssima sensibilitat, transgressor i afable, que sap com anar a les vísceres, exhibint i sobrepassant: creences i convencions, morals i silencis instaurats, ficant el dit ben endins a la llaga en temes socials, religiosos, i de gènere, molt més enllà del bé i del mal, de les nostres parcel·lades i ensinistrades mentalitats.

 

Apunt Final: Últims dies, últimes hores, últimes oportunitats d’escoltar poesia de viva veu dels poetes escollits en el marc del XXXII Festival de Poesia de Barcelona, hem agafat el desig per la cua i al verger del Museu Marès hem escoltat la fina, precisa, i penetrant veu d’en Joan Duran tot ell com la pluja que queia i no queia… De dues vides que es maten…
A l’Arts Santa Mònica, dins el cicle els dilluns de poesia: Ella! Matrona generosa, riallera, jocosa… la Dolors Miquel comentava i recitava la seva poesia: Els homes, la família, la mare-la mare!, l’estranyesa de la vida.
“Dóna’m el teu pit. Abeura’m la set de set Que no se’m passa”.