Istanbul, a contrapeu

La temporada 2010-2011, el Teatre Nacional d’Istanbul va estrenar Temptació, una obra de Carles Batlle, l’autor de l’article. Des de llavors, el dramaturg s’ha interessat per un grapat d’obres, especialment per l’obra de Yeşim Özsoy, Històries d’Istanbul, que el Teatre Lliure de Gràcia representarà aquest mes de maig. Podeu llegir l’article complet al número de «Serra d’Or» d’abril.

«Istanbul és una ciutat de contrastos. La idea ha estat repetida fins a l’avorriment: Orient i Occident fosos en una ciutat populosa i carregada d’història». Batlle prengué consciència d’aquest fet, que exemplifica «la gran basílica de Santa Sofia, antic temple ortodox i alhora mesquita musulmana», la primera vegada que viatjà a Istanbul convidat pel teatre Galata Perform, fundat per Yeşim Özsoy l’any 2003, «a impartir un seminari de dramatúrgia». A aquesta primera visita a la ciutat, la van seguir unes quantes més, ja que durant la temporada 2010-2011 el Teatre Nacional d’Istanbul va estrenar Temptació, que feu que l’autor hagués de llegir una quantitat ingent d’obres originàries de la capital de Turquia. Una d’aquestes fou Històries d’Istanbul (a contrapeu), escrita per la fundadora del Galata Perform, i que impressionà a Batlle perquè posa de manifest «l’origen, la força i la vigència» del contrast entre Orient i Occident que tant l’havia sorprès durant la seva primera visita a la ciutat.

L’obra, en paraules d’Özsoy, es fonamenta en «l’oposició entre vell/jove, conservador/renovador, laic/religiós, tradicional/modern» a través dels dotze personatges contradictoris que hi apareixen. Per a Batlle, «aquest sistema d’elements en oposició no solament servia per a explicar l’esquizofrènia de la vida a la gran porta d’Orient, sinó que també era útil per a explorar la impotència pròpia de l’individu contemporani (no necessàriament turc)». L’autor de Temptació, a través de les línies de l’obra turca, descobrí que el concepte de «jo escindit», «algú que sent que la seva individualitat i la seva identitat es descomponen […], adquiria un pes específic en aquelles societats que viuen instal·lades al límit, en la frontera (no solament física)», tal com succeeix amb Turquia, que es troba entre l’entrada a Europa i la permanència a l’exterior.

Com a conseqüència de l’opressió que en aquests moments es viu a Turquia, les obres dels nous autors turcs tendeixen «a la fragmentació», celebrant allò que «és heterogeni i polièdric» i investigant en la «coralitat i la polifonia».

Un altre aspecte que fascinà Batlle és que els actes de la peça, en paraules de la seva autora, «han estat conceptualitzats com a partitures musicals […] i basats en el ritme aksak, que prové de la música clàssica turca de l’Imperi otomà». Això feu que l’autor català decidís proposar l’obra com a lectura a algunes classes a l’Institut del Teatre, iniciativa de la qual sorgí la idea de dur-la a escena el proper mes. Aquest punt ha fet que, com que l’obra data dels anys 2003-2004, Batlle, amb l’ajuda de l’autora i de Joan Arqué, han connectat la quotidianitat de la peça amb «la situació present a Turquia».

El mes de maig, el Teatre Lliure de Gràcia estrena un text que posa de manifest la contradicció fonamental entre Orient i Occident, entre allò arcaic i la novetat.