El Procés, un moviment sense cultura?

S’ha dit i repetit, i ara potser ja hem entès que de l’independentisme contemporani no se n’ha desprès un moviment cultural correlatiu que li donés base, forma i estructura. Dit en altres paraules, això no és altra cosa que la crua constatació que del bullici polític de la darrera dècada i del suposat gran despertar de la consciència nacional catalana no se’n va generar cap pòsit fílmic, ni musical, ni teatral, ni tampoc literari, prou significatiu per haver generat les pel·lícules, les cançons, les obres de teatre o les novel·les que el país necessitava per representar-se, per explicar-se, per consolidar-se com a comunitat política consagrada a la lluita cap a l’autodeterminació.

Anem a pams. La primera pregunta que cal fer-se, ara que ja en tenim prou perspectiva, és com esperàvem que sorgís una cultura de ruptura en un context en què el país portava més de trenta anys dient-se a si mateix que era normal. Érem normals perquè des del 1983 teníem la Corporació de Mitjans Audiovisuals i una escola immersiva lingüísticament en català. Érem normals perquè teníem una Generalitat catalana amb prou quotes d’autogovern per haver generat un oasi de classes mitjanes envejable. Érem normals perquè teníem Barcelona ’92 i Frankfurt 2007. És a dir, que vam ser prou normals per haver-nos cregut que ja ho tenim tot i vam quedar-nos instal·lats en aquest marc de suficiència autonòmicament nacional malgrat els embats que el desmentien: de l’operació Garzón a la creació de Ciutadans fins al ribot definitiu contra l’Estatut.

El resultat d’haver perpetrat aital fantasia de normalitat democràtica va tenir, evidentment, les seves ressonàncies socials, polítiques i culturals, i lluny d’atendre els malestars que arrossegàvem des dels anys vuitanta es va optar per sostenir la ficció institucional que advocava per la convivència, la negociació de les competències i el mercat, respectivament. N’emergia així una cultura ensucrada, obedient i, sobretot, altament despolititzada, totalment marcada pels límits entre l’autonomisme i les demandes del consumidor. Una cultura que no va saber entomar l’esclat del moviment independentista l’any 2012, que tampoc havia estat capaç de preveure, i que es va veure condemnada a reproduir els mateixos esquemes i el mateix relat que en l’etapa anterior.

Al meu entendre, hi ha un aspecte problemàtic que travessa de ple i impregna tot aquest debat, que és el fet d’haver reduït, o d’haver volgut explicar, la relació entre Catalunya i Espanya emprant una metàfora de caire matrimonial, en lloc de plantejar-ne la relació de subordinació i de subalternitat històriques. Un dels exemples més il·lustratius per explicar les conseqüències d’aquest discurs va ser el documental L’endemà (2014), dirigit per Isona Passola i coproduït per TV3, que es va finançar gràcies a 8.000 mecenes per mitjà d’una campanya de micromecenatge que va quasi triplicar el pressupost inicial que necessitava. Segurament aquesta producció va ser una de les poques ficcions documentals que van baixar a l’arena pública per entrar en la disputa cultural i mediàtica, és a dir, fora dels partits polítics, que pretenien articular un relat que fos convincent.

Ara bé, amb més o menys intenció, el documental va acabar essent un exercici bonhomiós i pedagògic que perseguia, en últim terme, convèncer els indecisos, especialment aquells castellanoparlants d’orígens diversos, independentment del temps que feia que vivien a Catalunya i també al marge del grau generacional familiar al qual pertanyien. D’entrada, doncs, se’ns explicava que la relació conjugal entre catalans i espanyols havia fet estralls, que ja no eren les respectives mitges taronges ni podien seguir compartint llit ni casa perquè Catalunya, tot i que Espanya l’estimava, havia decidit anar-se’n.

Que fos una eina per a convèncer els indecisos que sentien més pròpies les sevillanes que els castellers o el ball de bastons, o que reproduïa el discurs del bilingüisme amable, també feia evident que no estava pensada per a funcionar com una eina políticament vàlida per a la construcció nacional perquè deixava de banda la tasca indefugible de fortificar, reforçar i blindar els elements històricament constitutius de la catalanitat: la llengua, la cultura i la història, és a dir, els pilars vertebradors de qualsevol nació. Al meu entendre, les nacions són una mescla de memòria col·lectiva i d’imaginació, i no hi ha res més potent que la cultura i la literatura per crear, sostenir i vertebrar les bases de la comunitat política que no només necessitava representar-se sinó que sobretot necessitava fer-ho perquè es volia alliberar.

Amb tot, podem observar que entre el relat que sostenia la metàfora conjugal i els discursos que es van basar a proclamar que estaríem molt millor sense perdre res o que aniríem «de la llei a la llei» palesaven una evidència clau: l’absència de conflicte. Arribar a aquest punt permet reconnectar amb els límits de la fantasia de la normalitat que mencionava anteriorment. Sense un discurs i uns referents polítics que assenyalessin les escletxes del marc anterior, era impossible generar les condicions de possibilitat que fessin emergir una cultura rupturista, combativa, desobedient i sobretot allunyada dels referents, els codis i el llenguatge de l’etapa autonomista, que tingués capacitat per immergir-se en totes les capes i estrats del sobiranisme català.

El resultat d’aquesta constatació va ser l’enorme dependència del Procés, especialment en la vessant cultural, amb la institucionalització política, i més concretament amb els partits independentistes. Amb molta probabilitat va ser aquesta mateixa cultura institucionalitzada la que va generar la mentida sociològica que Francesc Serés ha literaturitzat en la novel·la La mentida més bonica (2022), on assenyala el fet que els partits polítics van sotmetre els ciutadans del país a una ficció induïda. La veritat és, però, que l’alta dependència política, simbòlica, psicològica i emocional de les institucions catalanes era ja una constant latent en les ficcions polítiques dels primers anys de la dècada anterior, especialment de les literàries, concretades en propostes com l’A reveure, Espanya (2010) de Jordi Cussà o el Tres en ratlla: Avui és el dia de la independència de Catalunya (2012) de Santi Baró. En cap d’aquests dos casos, però tampoc en el documental citat més amunt, apareixen esmentades o imaginades mobilitzacions socials massives o revolucions populars espontànies que fessin avançar el moviment cap als seus objectius o que forcessin els actors polítics i les seves institucions a complir el mandat del poble. D’aquestes absències se’n desprèn la reflexió principal del meu argument, que fa evident les dificultats imaginatives per pensar i projectar una Catalunya independent possible i materialitzable a partir dels seus propis mitjans i de forma col·lectiva, com després ho va arribar a ser el Procés en diversos moments, especialment durant l’octubre del 2017.

A hores d’ara sabem que l’independentisme contemporani no ha estat capaç de crear un moviment cultural fort, autocentrat i referencial sobretot perquè no es va saber deslligar ni de les formes i els discursos institucionals, ni tampoc de la tutela de la política dels partits, que no només es van veure sobrepassats pels fets del 2017, sinó que també van participar activament en la desmobilització posterior. El sorgiment d’una cultura preparada per encarar la causa de l’alliberament nacional català és encara avui una tasca pendent, i ho és perquè el primer que cal habilitar són les estructures que han de permetre evolucionar d’un estadi previ de normalitat impostada a un escenari de ruptura. Una feina que, per exemple, pot començar per recuperar el fil roig de l’independentisme històric com a part fonamental de la història del país: des de les vinyetes de Monzó a la revista «Canigó» passant pel feminisme de Marçal i les cròniques colonials de Pedrolo. Un fil que serveixi tant per a explicar-nos les arrels del malestar català com per a dotar-nos d’unes noves coordenades culturals i polítiques.

Aquest article ha estat publicat a la revista Serra d’Or d’octubre (766). Per a més informació premeu AQUÍ.