La cultura en temps del Procés, i Joan-Pere Viladecans a la coberta

La cultura processada. Revolta, identitat i creació

Arriba de nou l’octubre, i ens fem algunes preguntes pertinents si fem la vista enrere. Francesc-Marc Álvaro ens introdueix l’actual dossier que analitza «l’impacte del procés independentista sobre el sistema cultural català». Això sí, amb caràcter provisional, ja que la proximitat històrica no ens permet albirar bé encara alguns matisos, i algunes arestes. Aquesta proximitat, però, no ha de servir d’excusa, i per això presentem aquest dossier que agrupa cinc veus molt diferents ben coneixedores del sistema cultural català en diferents àmbits: Vinyet Panyella, Jordi Bianciotto, Ignasi Gozalo-Salellas, David Castillo i Júlia Ojeda Caba exposen la seva mirada —sovint crítica— sobre l’encaix institucional que ha tingut la cultura catalana durant aquesta última dècada llarga: per alguns «una oportunitat perduda». Com diu Álvaro, en definitiva, «des de “Serra d’Or” volem encetar un debat “crític, rigorós i enraonat”».

L’actual presidenta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), Vinyet Panyella, ens relata com la cultura ha perdut la centralitat durant l’última dècada: en les institucions —d’un costat i l’altre— i en la societat. Entre les causes: l’espoli fiscal de més de trenta anys, les retallades de l’any 2011, un Procés que no l’ha contemplat com una de les «estructures d’estat», les mancances de la legislació cultural de Catalunya, etc. Amb tot, davant d’aquesta situació «endèmicament deficitària» constata que «amb Procés o sense, la cultura a Catalunya no té un estat propi i té, en canvi, un estat en contra». El periodista i crític musical Jordi Bianciotto reflexiona al voltant de la tendència al replegament cultural i simbòlic que ha generat el cicle del Procés-postprocés, fent-lo transitar cap a una dinàmica defensiva i pessimista que ha volgut blindar l’escull més preuat de la nació catalana: la llengua, potser «una víctima col·lateral del Procés». Ignasi Gozalo-Salellas, assagista i professor de comunicació, posa en evidència que una part de la vitalitat literària, teatral i cinematogràfica dels darrers anys ha tingut lloc al marge del Procés, i que la «febre política» ha propiciat que Catalunya hagi «relegat la cultura al desinterès». David Castillo ens diu que el Procés ha estat «una oportunitat real perduda» que hauria pogut servir per a «coronar realitats contínuament amenaçades com la unitat lingüística o la vertebració d’una realitat cultural més enllà d’una política paralitzant». A parer seu, a més, aquest moviment de ruptura no fa per una societat «més aviat panxacontenta». Finalment, Júlia Ojeda Caba ens explica que el relat de la normalitat institucional ha xocat amb el discurs del nou independentisme, per la qual cosa es feia impossible l’emergència d’una cultura rupturista allunyada dels referents autonomistes. Aquesta «fantasia de normalitat» estaria directament relacionada amb la producció cultural d’aquesta dècada: orfe de les obres i propostes que el país necessitava per a «consolidar-se com a comunitat política».

Joan-Pere Viladecans, reflexió crítica i experiència del viure

Joan Burdeus entrevista Joan-Pere Viladecans, l’artífex de la portada del número d’aquest mes. Pintor i gravador de formació autodidacta, a cavall entre la figuració i l’abstracció, connectà el llegat de Gaudí, Miró i Tàpies amb l’esperança del postfranquisme, i ho feu carregant la seva obra d’una modernitat sorprenent. A l’entrevista, parla de les seves dues portades a «Serra d’Or»: la de 1976, que representava l’opció política dels Països Catalans, i la d’enguany, que representa el rupturisme avantguardista. De manera molt distesa conversen sobre els seus inicis en el món de l’art, on conflueixen les inquietuds socials d’aquest «proletari de l’art» —com el definí Montalbán— i la continuació d’una tradició republicana —«aparentment elitista»— com la de Miró i Tàpies. Així mateix, parlen del panorama contemporani —marcat pel mercat global— contraposat a la tradició catalana, i dels referents intel·lectuals que ell tingué, evidenciant la manca de lideratge artístic que es viu en l’actualitat fruit de la desorientació. Al llarg de l’entrevista es parla de més qüestions, com de la funció social de l’art, de poesia, de l’art a través de les XXSS, del procés de creació artística, etc. Alhora, la historiadora de l’art i gestora cultural Pilar Vélez ens regala un article en què ens introdueix la trajectòria de Viladecans i ens parla de la seva obra, que parteix de «la reflexió crítica, de l’experiència del viure i del seu bagatge cultural». Així mateix, ens endinsa en una ment que també reflexiona a través de la literatura, i que també coneix bé l’obra gràfica i el llibre d’artista, com ens demostra la seva llarga i reconeguda trajectòria.

Joan Oró o el somni americà del noi del «Forn La Ràdio»

Mercè Piqueras ens parla de Joan Oró, el jove forner que somniava des de ben petit en estudiar l’Univers i la vida. Piqueras ens explica l’entrebancat camí no-lineal que el va dur de la fleca dels seus pares fins a veure acomplit el «somni americà» als Estats Units a través de l’estudi de la bioquímica. Ens homenatja un català que visqué als Estats Units durant quaranta anys, però que sempre se sentí «lleidatà, català i universal», i va impulsar la ciència al nostre país i al món, fins i tot a través de projectes que facilitaven «la interacció entre recerca, cultura i societat», com el del Parc Astronòmic del Montsec.

Darrere de l’èxit internacional d’Eva Baltasar i altres autors

Sam Abrams analitza el creixent èxit de la literatura catalana en l’àmbit internacional, destacant el canvi d’actitud i la voluntat d’obertura de la comunitat cultural catalana cap a la literatura universal, que ja no «s’emmiralla en la castellana com una cosa subsidiària». No obstant això, constata que la projecció exterior de la literatura catalana necessitaria una gestió més eficient i la unió de tots els agents involucrats en el món literari català. Explica que el nombre de traduccions d’obres catalanes a altres idiomes ha augmentat, assolint una millora en la qualitat de les versions i les editorials responsables d’aquestes. En conclusió, es destaca el canvi intern de mentalitat de la comunitat cultural catalana i l’increment de la seva presència en l’àmbit internacional, factors que expliquen l’èxit actual d’autors catalans com Eva Baltasar, Miquel de Palol o Anna Gual, entre d’altres.

Josep Piera i la tela de Penèlope de la literatura

Enric Sòria ens parla de Josep Piera, un valencià que ha rebut el darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva destacada carrera literària. La seva obra se centra sobretot en la poesia i en la “literatura del jo”, amb tocs personals com l’interès per la cultura àrab i una profunda admiració per la poesia de l’Al-Àndalus. A més de la poesia, Piera ha escrit narrativa, assaigs històrics i culturals, biografies i articles de premsa. El seu estil literari combina anotacions i reflexions, creant un mosaic ric que busca recrear el seu propi món i connectar amb els lectors. La seva obra destaca per crear sentit i comunicar-lo, convidant-nos a formar part d’una comunitat viva. En definitiva, un autor que val la pena conèixer i llegir.

Conxa Ibáñez o l’ambició discreta

Marta Pessarrodona ens endinsa de manera propera i personal a l’obra —i a la persona— de Conxa Ibáñez, amb qui havia treballat més d’una vegada. Aprofita l’ocasió per reivindicar l’existència de dones significatives en l’àmbit artístic català, com Pepita Teixidor o la mateixa Conxa Ibáñez, que topa amb grans dificultats a l’hora «d’establir una genealogia de catalanes creadores en l’apartat de belles arts». De Conxa Ibáñez ens diu que fou una paisatgista que intentà explicar «qui som i com som a través dels paisatges més variats», perquè «si bé la seva corporeïtat era discreta, la seva ambició era espectacular».

Un cinema de barretina i esclops per ser internacionals?

Octavi Martí analitza diverses produccions de cinema català que comparteixen algunes característiques: l’ús de la llengua catalana, l’ambientació en espais rurals i la presència d’actors no professionals. En aquest sentit, es qüestiona si és pertinent l’ús de l’adjectiu neoruralista, i la idoneïtat —o no— d’apostar per aquesta imatge en l’àmbit internacional. Així mateix, repassa breument la història del cinema català, i ens parla d’algunes de les problemàtiques i limitacions amb què es troba la indústria cinematogràfica catalana, que afronta alguns reptes de gran magnitud.

Entrevista a Nick Deocampo

Adrià Guxens entrevista l’acadèmic i cineasta filipí Nick Deocampo, enamorat de Barcelona per la connexió cinematogràfica que existeix entre els dos indrets —Barcelona i les Filipines— des d’inicis del segle passat. Deocampo és reconegut per la seva contribució a la divulgació i recuperació del cinema clàssic filipí, així com per ser un fervent activista dels drets LGBTIQ+. A l’entrevista defensa la importància del cinema com a eina per a la producció de coneixement i el canvi social. Per exemple, defineix la seva preferència per rodar en súper-8 com una decisió política per allunyar-se de la indústria. Ens parla, entre d’altres qüestions, d’una de les seves obres més transgressores: Oliver, un film queer que va ser censurat a les Filipines. Ens diu: «era tot molt radical. Però és que la vida és massa curta: t’has de posicionar».

Tot recordant Moustaki

Miquel Pujadó aborda la figura de Georges Moustaki, un cantautor francès d’ascendència grega amb un gran talent per a la composició, que combinava «la sensualitat amb l’utopisme d’arrel àcrata».  Moustaki va escriure centenars de cançons, influenciat per escriptors com Paul Lafargue i Theodorakis, i va col·laborar amb diversos músics i cantants com Ástor Piazzolla. Era conegut per ser un viatger infatigable, i va ser molt apreciat a Catalunya. Tot i viure a contracorrent del mercat musical dominant, les seves cançons continuen sent recordades i formen part de la memòria col·lectiva del públic francòfon i català.

Llegiu més continguts a la revista Serra d’Or 766 d’octubre, en paper o en digital.