Tse-tse

Pensava que aquestes coses sols passaven a les pel·lícules, però estava tan equivocada! Perquè aquell matí d’agost la meva vida va fer un tomb de cent vuitanta graus. I mai més res va ser el mateix.

Com m’havia recomanat el traumatòleg, cada dia anava a la piscina a nedar: crol, braça i, sobretot, esquena. Que bé m’anava!!! Procurava anar-hi ben d’hora, perquè així no trobava tanta gent i podia fer més piscines tranquil·lament. Però aquell matí em vaig entretenir mirant un documental africà que parlava de la mosca tse-tse i, com que era una paraula que sortia sovint al joc que s’havia posat de moda entre els lletraferits, m’hi vaig quedar enganxada.

Encara no havíem acabat de sortir de la pandèmia provocada per la COVID-19 i tot just es començava a parlar de l’epidèmia de la verola del mico. Però allò de la mosca tse-tse quedava a anys llum de la meva realitat i, si més no, ho vaig trobar curiós.

Bé, el cas és que aquell matí vaig baixar més tard a la piscina i ja hi havia molta gent. Vaig poder fer quatre braçades, però poca cosa més. I em vaig posar a parlar amb una amiga que tot just acabava d’arribar del Senegal. Em va explicar meravelles d’aquell país, em va parlar dels griots i em va ensenyar un fulard de mil i un colors que es va comprar allí, preciós.

De sobte vaig notar una forta fiblada a la jugular, com si m’hagués picat una vespa. Però no li vaig donar més importància i faig fer unes quantes piscines més, aprofitant que molts estiuejants havien sortit de l’aigua i s’havien estirat a les gandules a prendre el sol o a jugar amb el mòbil.

La piscina era meva. I nedava i nedava, feliç, fins que vaig començar a sentir com un pessigolleig a les cames i un principi de rampa al panxell dret, després a l’esquerre… I molta coïssor. Vaig aturar-me a les escales amb la intenció de rascar-me, però em vaig notar com unes escates i em vaig començar a espantar. Vaig voler sortir a corre-cuita de l’aigua, però un cansament immens m’ho impedia. I a més, vaig notar com una massa gelatinosa m’anava embolicant les cames i no podia separar-les. I em vaig aterrir. I en un tres i no res aquella massa gelatinosa es va convertir en una mena de cua, semblant a la de les sirenes… I vaig entrar en pànic.

Volia cridar i demanar ajuda: “Socooors!”. Però no em sortien les paraules i tothom seguia prenent el sol o mirant el seu mòbil. No sabia què fer i el món em va començar a donar voltes i voltes, xino-xano, a càmera lenta i… No recordo res més.

Fins que a l’ambulància vaig sentir que algú deia: “Pobre noia!”. I jo seguia sense poder articular paraula. Sols em sortien mots compostos com si estès leri-leri, però ni tan sols els podia pronunciar. I sentia un rau-rau a la panxa, intens, i un no sé què a la gola. I sobretot tenia unes ganes de fer non-non, increïbles. Però el catric-catrac de l’ambulància en sortejar els sots de la carretera m’ho impedia. I el ni-no, ni-no, constant, m’atabalava.

No sabia on em duien ni quin futur m’esperava. Sols sé que quan el doctor em va preguntar: “Com estàs, Sílvia?”, només vaig poder articular: “Pse, pse…”, mentre tothom em mirava amb cara de pocs amics. I després de moltes proves i més proves, em van deixar per inútil.

En pocs dies em van convertir en la principal atracció turística del meu poble, amb l’única i gran avantatge, això sí, que podia gaudir d’una gran piscina per a mi sola!

Sola? Bé, va durar pocs dies, perquè van començar a aparèixer nous casos: un, dos, tres…, motivats pel que van batejar com una nova variant de la mosca tse-tse europea, que ningú sabia com controlar… Quin perill!