Pirateria

Per raons atribuïbles a la metafísica que ara no venen al cas, un llegendari capità pirata i la seva tripulació —que els cronistes de fa cinc-cents anys donaven per desapareguts al mar de les Antilles— reapareixen a tocar de la costa catalana en plena temporada d’estiu. 

Els pirates, que ignoren que acaben de fer un viatge en l’espai-temps, atribueixen el mareig i l’atordiment dels sentits als excessos de rom de la nit anterior (especialment gloriosa per la celebració de l’abordatge a una fragata anglesa). 

Malgrat que la ressaca aconsellaria recuperar forces, el capità mana a les armes quan el grumet albira un port desprotegit. Desembarcaran a la platja i faran les maldats habituals: saquejaran cases, cremaran esglésies, violaran homes, dones i animals —els gustos de la tripulació són d’allò més diversos—  i, amb una mica de sort, segrestaran alguna personalitat destacada per demanar-ne un bon rescat. 

Així doncs, desembarquen armats fins les dents davant d’una munió de turistes que, sorprenentment, comença a aplaudir amb entusiasme el que els sembla una atracció turística memorable. En pocs segons, una gentada de por ha acorralat el capità i la tripulació per gaudir de l’espectacle. I això no és tot: el vaixell se’ls ha omplert de canalla que juga a pirates a crits de “A l’abordatge! A l’abordatge!”.

En sentir els crits, el capità pirata i la tripulació llencen les armes i alcen els braços, admetent així el fracàs de l’escomesa. Però el gest inequívoc de rendició és interpretat pels presents com una mostra d’afecte i comencen a bombardejar-los amb flaixos, selfies, abraçades, petons i felicitacions diverses que la tripulació, poc acostumada als afalacs, encaixa amb estupor.  

Un individu encorbatat que s’ha fet pas entre la gentada, s’acosta al capità i li ofereix una quantitat interessant de monedes d’or per repetir “l’espectacle” cada cap de setmana de la temporada d’estiu. El capità pirata segella el pacte a contracor amb una encaixada de mans. 

Reinventar-se o morir.