L’imperi de la cafetera italiana

Avui en dia, companyes, rodejades com estem, no ens hem de deixar perdre. Estem envoltades d’aquelles que ens volen fora, de les que ja no es recorden de quins van ser els orígens, de les que ens volen separar i trencar sense cap tipus de mirament. Som el bressol de tots aquells que no dormien a les nits, dels que necessitaven seguir al peu del canó. Ens han dit antigues, que ja no hi tenim res a fer, res a dir, que el sistema està corromput. Companyes, alcem-nos contra aquestes veus, les veus que han silenciat el xiulet de la cafetera italiana, de la cafetera de tota la vida, que sempre ha avisat tothom del cafè calent sobre el fogó!

Ja n’hi ha prou, en un món on a cada racó hi ha una d’aquestes cafeteres de braç o, encara més ridícul, més trencador de la unitat del portafiltres, l’ansa i la columna del recol·lector i que és la més anciana del vell continent: de les cafeteres elèctriques de càpsules pròpies del capitalisme americà. Davant d’això, diem que no passaran i no ens doblegarem mai. Nosaltres, lluny d’aquests mecanismes d’extracció per compressió, també som capaces de servir una bona tassa de cafè ben deliciosa, tal com sempre hem demostrat. Aquestes, aquestes són les que s’han oblidat dels seus principis, les que han preferit avançar-nos per la dreta i créixer davant nostre pensant-se imponents, intentant fer ombra al gran imperi que juntes hem creat!

Mai direm, en cap intent de demagògia, tal com fan els intrusos més occidentals, que la recompensa a la caiguda d’un piano al cap sigui una trista tassa de cafè sorgida del no-res al més enllà, perquè en vida, durant més de vuitanta anys, hem alimentat aquestes aspiracions sense instruments que es desplomen. Mai hem esperat el moment de sentir-nos representades per gent que, valgui la redundància, representen un paper darrere al qual s’amaguen. Som el viu reflex de l’energia de la vida, de la gasolina que tothom necessita. Mai renunciarem a l’olor que ambienta tot l’habitatge de bon matí, als ressopons dels grans sopars familiars, a les llargues reunions ni als estalvis de vímet que s’han de posar damunt la taula per no socarrimar les estovalles.

Aquestes cafeteres, les que es pensen que desistirem tan fàcilment dels armaris de les cuines, són les que fan endarrerir les ments dels addictes a la cafeïna. Els han reduït a ens que amb un dit cliquen un botó i els han fet perdre el ritual ancestral de desenroscar-omplir-enroscar-encendre per arribar a obtenir el que volien. Els han reduït a compradors compulsius de càpsules de diferents colors considerant-los addictes de segona. Els fan veure garses per perdius!

Per tant, de nou, companyes, alcem amunt les tapes hexagonals, deixem al descobert el nostre interior, que sàpiguen que l’Imperi de la Cafetera Italiana encara no ha arribat al seu fi. Que aquesta lluita és ben viva i que al crit de cafè ens aixecarem per la reconquesta del macchiato més bo i el marro més premsat!