El dimoniet

febrer 1972

Acabava de tocar la meva música a l’esplanada del campus de la University of Arizona, a Tucson i, com de costum, vaig preguntar al públic que em diguessin un lloc on passar la nit. De seguida se’m va acostar un element molt alt i prim i nassut que em va dir que sabia on hi havia una casa buida on podria pernoctar. No és precisament el que buscava, perquè «casa buida» pot voler dir moltes coses, però llavors aquell personatge començà a elogiar la meva música, dient-me com era d’autèntica, i assegurant que el que se sent popularment per la ràdio és una femada, etc. Ara bé, com més parlava més veia que els seus ulls brillaven i vibraven, com si un corrent elèctric li passés per dintre. Em parlava de la responsabilitat que els veritables artistes tenien de desafiar les falses normes de la nostra corrompuda societat i que la millor manera de fer-ho seria, per exemple, despullar-me allà mateix a l’esplanada del campus. I va passar: no recordo com, però de sobte em vaig trobar en pilotes a les dotze del migdia al campus de la University of Arizona.

No recordo quant temps vaig estar d’aquella manera, però gràcies al meu àngel de la guarda vaig entrar en raó abans que arribés la policia: «Naked hippie? No, officer, I haven’t seen any naked hippies». I després el dimoniet em renyava, dient-me covard i traïdor, etc. I quan em vaig aixecar per anar-me’n —el liante ja començà a excitar en alt grau el meu desig de ser en un altre lloc— seguia explicant-me com odiava sant Pere, per hipòcrita i llepaculs. Explicà que ben segur que Déu el castigaria, ficant-lo en un cos lleig i malgirbat… I devia tenir algun poder hipnòtic, perquè tot el que deia semblava ben real, tant com que se m’encongia el cor després d’aquella salutació diabòlica: We’ll meet again! (Ens tornarem a trobar).