Comiat

Va fer tard al funeral. El dia s’havia llevat gris i afegia un toc de malenconia a la cerimònia. Traspassà el llindar de l’entrada empenyent la porta de la vella església parroquial i encarà decididament el passadís encaixonat entre les dues bancades on s’aplegaven un bon nombre de vilatans. La mestressa de Can Pruna, asseguda a la dreta, no es pogué estar de xiuxiuejar a cau d’orella al seu marit: -Quines penques, ni tan sols pot ser puntual per acomiadar el pare!.

Una remor somorta de veus li feu de cor, tot suggerint comentaris similars. Avançà vers l’altar mentre sentia com el travessava la mirada impacient del seu germà gran des del primer banc. Passà pel costat del taüt, auster, però guarnit amb un ram de roses blanques. El seu germà feu un gest envers el mossèn, ja hi som tots. L’oficiant convidà tothom a posar-se dret i començà el ritual. 

Tornar al poble després de tants anys. Per fora havia canviat ben poc, els quatre masos agrupats prop de l’església, els camps llaurats, la fageda que tancava l’horitzó per la dreta, la salpebrada de masies que coronaven els turons vers l’oest, el rierol que lliscava vers la pollancreda. Girà la vista vers els bancs oposats. Imponent la silueta d’en Martí de Can Pruna es dreçava ferma sense cap concessió al pas dels anys. 

Passejà la mirada i anà a retrobar la pica baptismal. El bateig, del qual en guardava alguna foto. L’adolescència trista, la mort de la mare, les durícies a les mans; els primers amors, furtius; els sopars en silenci. La teranyina enganxosa de la vida al poble, confegida de rituals seculars, petites rancúnies, alegries caducades. El passat que tornava com un espectre entre aquelles fredes parets.

La prèdica del mossèn era avorrida. Aquelles referències retòriques al més enllà com si es tractés d’un balneari per a turistes escollits. I el panegíric dedicat al pare que confegia la imatge d’un personatge desconegut. El pare, qui va ser? Aquell home aclofat pel destí, clivellat per la penúria d’unes terres eixorques, servant en el silenci un bri de dignitat dins de la seva ànima esquerpa? O era aquest bon jan de galtes grosses, marit i pare exemplar, pacient i perseverant que ara era enaltit?. No, amb tot, el pare no es mereixia una caricatura tan cruel.

El mossèn aspergí amb aigua beneïda el taüt i entonà amb desgana les lletanies del comiat. Darrere la caixa desfilà la família i s’arrenglerà en una fila a l’exterior per rebre el condol. Un darrere l’altre anaren desfilant rostres i fesomies. L’encaixada de Martí, ferma i sobtada, deixant clar qui era l’amo.

Els antics companys de la colla, amb el rostre brunyit pel pas del temps, es mantenien al marge amb posat ombrívol. Creuà la mirada amb la d’en Genís, el còmplice d’infantesa, amb qui anava a posar els paranys per als ocells i buscar els ous als nius. Una mirada que ja només podia contenir el silenci. Res a dir.

Es sentí com un foraster envoltat de cares conegudes. Tot era vell i tot era nou a l’hora. Es sentia pertanyent a la contrada tant com aliè i desconegut. Amb quin dret tornava? No venia a reclamar res, res li quedava. Però aquella fosca crida, l’impuls esdevingut necessitat imperiosa… 

Aquell desendreçat aplec s’anà dissolent. En petits grups, en una corrua d’ombres solitàries. El petit grup familiar s’ajuntà per acompanyar el cotxe fúnebre en el darrer trajecte del difunt. Els núvols aplegats en rotllana s’afegiren a la desfilada amb un suau plugim. 

Decidí deixar per l’endemà la conversa final. La que li devia. La que tancaria la bretxa oberta de tant temps. La que significaria el veritable comiat.