Josep Maria Esquirol: «El sistema tecnològic actual ha perdut de vista el món»

L’escola de l’ànima és una quarta entrega i, com a tal, no pretén mostrar una visió unívoca, sinó més aviat la d’integrar aquesta secció particular dintre d’un conjunt general de pensament. Tot aquest pensament s’ha desplegat i resulta en la tetralogia esquiroliana iniciada a Quaderns Crema el 2015, formada per La resistència íntima, La penúltima bondat, Humà més humà i aquest darrer L’escola de l’ànima, que beu de l’esperit formador. Amb tot, el pensament d’Esquirol és filat per un mateix tema: l’orientació. L’orientació dels mestres que ens ajuden a pensar, a veure i a entendre. Una obra plagada de paraules i expressions pròpies que tracten de donar ordre allà on no semblava haver-n’hi. 

Et consideres un filòsof antisistema (filosòfic)? Ho dic per l’allau enorme que maneges i que tractes d’explicar equitativament.

L’època dels grans sistemes de filosofia fa temps que ha declinat. I, en efecte, faig una filosofia que no aspira a organitzar un sistema que ho expliqui tot. Això no obstant, sí que vull anar dibuixant una constel·lació conceptual capaç de tornar a pensar de nou les coses de fons. Darrere i a la base de la forma assagística dels meus llibres hi ha conceptes com «intempèrie», «flexió del sentir», «ferida infinita», «inici»… que formen aquesta constel·lació. 

Filosofia entesa com a orientació. Podem orientar-nos a nosaltres mateixos o sempre haurem de recórrer a la tasca del mestre? 

Aquí no hi ha una adversativa sinó una coordinació: el mestre ajuda al fet que un mateix s’orienti. El mestre fa una cosa en mi i jo faig una cosa en mi mateix. L’orientació sempre és un moviment reflexiu: es tracta d’orientar-se. Ara bé, això és el que fa el bon mestre o la bona mestra: ajudar a fer que un mateix s’orienti. De vegades, fins i tot és el mestratge el que genera l’oportunitat del moviment reflexiu. Dit d’una altra manera: el mestre m’ofereix un aspecte del món o de la vida i jo, aleshores, prestant atenció, em situo millor, entenc millor la situació, m’oriento millor.    

Justament, si no és amb la filosofia, com podem dessubjectivar-nos del món? Com podem prendre consciència d’allò que ja és allà, però no hem estat capaços de veure en primera instància?

Sovint les coses més evidents són les que ens passen més desapercebudes. Sobretot a l’era de la confusió en què estem, atapeïda i accelerada. Mirar bé costa molt. La maduresa de la vida és, en part, un progressiu canvi en la mirada que et deixa veure-hi millor, més bé, amb més amplitud i fondària. Cal mantenir l’esforç i reiterar el moviment, com les onades a la platja. Aproximar-nos una vegada, i una altra… i, així, arribem a entrellucar una mica de la fondària. Poc és molt. El pensament és aquest moviment que, persistint, rep un regal petit, però preciós. 

«Que la música o els llibres es consumeixin igual com es consumeixen les bosses de patates rosses és signe d’una situació amb poca consistència, amb pocs elements que estructurin la vida social»

Veient les diferències expositives que hi ha entre alguns dels teus primers llibres, com ara Los filósofos contemporáneos y la técnica, i els que has anat publicant a Quaderns Crema, trobo que has anat sintetitzant el teu pensament, fins a convertir-lo en aforismes que destaquen per la seva brevetat. És per això que l’estructura dels capítols comença amb una benaurança i acabes filant-ho tot en petits aforismes a la manera d’Heràclit?

Tot i que a L’escola de l’ànima he posat un capítol d’apunts breus que semblen aforismes, la meva intenció no és adreçar-me, ara, cap a una escriptura aforística. Sí que és veritat, però, que cada llibre és un nou tram del mateix camí i procuro anar repetint la mateixa sintonia de fons. Faig recapitulacions, per a mi mateix i pel lector. I és com si el resum o la síntesi es fes cada cop més precisa i essencial. Això sí que m’interessa: avançar cap a una escriptura més nua i concreta/tancada. 

La massa és la massa del pa: se’n pot fer un rodó o una barra. «Societat de masses» vol dir societat plàstica, pastosa, que no ofereix cap resistència sigui quina sigui la motllura imposada.

M’ha semblat interessant una de les teves reflexions primerenques del llibre. En ella, reflexiones sobre la condició de l’antiescepticisme i la no-indiferència com a pas cap a la claredat. Saber que no sabem, com a pas per arribar a, tal volta, saber quelcom de nou, però havent de partir sempre d’una negació, fugir de l’escepticisme que creu que res sabrem mai. Creus que això es relaciona amb la mentalitat il·lustrada?

M’oposo a un tipus d’escepticisme i m’oposo al nihilisme. Hi ha un escepticisme d’arribada que diu que tot és absolutament incert. Hi ha, en canvi, un escepticisme de camí, que és l’actitud socràtica, i que consisteix a reconèixer que sabem ben poc, però que val la pena dedicar tota la vida a buscar una mica més de sentit. Per una altra banda, com deia, m’oposo a l’actitud nihilista de la indiferència. El nihilisme diu: tot és igualment no-res. Enfront d’això, hi ha la mirada atenta, que és respecte i reconeixement de l’alteritat. Un món on tot s’anivella per baix és inhòspit. En ell, el malestar creix, i la violència també. 

Quina diferència hi ha ara, amb les noves conquestes tècniques entre aquell famós «viure» i «viure bé» orteguià? Alhora, quines són les diferències que hi veus ara entre l’homo massa d’abans i el d’ara? Creus que som el mateix o la contemporaneïtat ens ha portat a un estadi diferent?

La massa és la massa del pa: se’n pot fer un rodó o una barra. «Societat de masses» vol dir societat plàstica, pastosa, que no ofereix cap resistència sigui quina sigui la motllura imposada. Aquest és el motiu pel qual, tant Ortega y Gasset, com Adorno, com Arendt (cadascú a la seva manera) entenen que és una societat potencialment totalitària. Avui, la massificació social encara s’ha accentuat més, precisament per culpa del consumisme. Que la música o els llibres es consumeixin igual com es consumeixen les bosses de patates rosses és signe d’una situació amb poca consistència, amb pocs elements que romanguin i estructurin la vida social. Cal filar prim: hi ha «llibres» que ja són fets per a ser consumits, hi ha «teories» de tota mena i força superficials que van passant per les taules de novetats de les llibreries. Ara bé, moltes teories i pocs pensaments de debò. Els pensaments, a diferència de les meres teories, demanen reposar per a ser literalment incorporats, per fer-se carn i vida. La societat de masses genera intel·lectuals que fan filigranes amb idees innovadores. L’horitzó d’una societat madura és un altre: allí les idees no són jocs, sinó vida.  

No hi ha res d’intrínsecament pervers en la tècnica, ans al contrari. Ara bé, les coses van per mal camí en aquestes dues circumstàncies. Primer, quan la capacitat tècnica no està al servei de la construcció sinó de la destrucció; segon, quan ja no hi ha «mesura» i s’entra en la dinàmica de l’il·limitat.

Dintre d’aquest estadi tècnic contemporani, tractaré de defugir una mica de la generalitat del terme. La tècnica, si no anem malament, s’aconsegueix per mitjà d’aquesta reiteració continuada d’una mateixa activitat al llarg d’un període de temps. Això no obstant, el concepte ja compta fins i tot amb distincions categorials (tècnica arbitrària, confosa amb la natura; tècnica artesanal i, finalment, tècnica dels tècnics). Com influeix la tècnica en el món actual? L’hem oblidada? La conquesta de la tècnica ens ha fet perdre-la? 

Al meu entendre, el problema del sistema tecnològic actual és que ha perdut de vista el món. És una tècnica a-mundana i, per això, cada cop més immunda. El sistema tecnològic actual, en perfecta simbiosi amb el sistema capitalista, és cada cop més autònom, és a dir, està autocentrat i procura sobretot el seu propi creixement. Tot i això, sempre hi ha una escletxa, una probabilitat, per petita que sigui, de modificar el rumb. És a dir, d’aconseguir que enlloc que la tecnologia estigui centrada en ella mateixa, estigui al servei del món i de la vida. Com? Doncs, ara, essent una tecnologia més austera: amb caràcter mèdic, que cura, però que no ven immortalitat; que no colonitza el llenguatge i parla no d’IA, sinó de «sistemes autoparametretritzadors»; que no destrueix el món, sinó que el respecta. 

Potser hem transposat els desitjos a necessitats. Sembla que som més hedonistes, però encara confonem el plaer amb les veritables necessitats, tot pels avenços tècnics. Ens hem allunyat tant per a no tornar a la nostra condició d’homo faber? Dintre del nostre context contemporani, adoptem la tècnica o ens hi adaptem?

Segueixo el mateix fil de la resposta anterior. L’ésser humà és un ésser tècnic, això és, capaç d’instrumentalitzar i no només adaptar-se al món sinó de crear més món en el món: amb cases, camins, ponts, aqüeductes, bicicletes, vaixells, llapis, llibretes, ordinadors, satèl·lits… No hi ha res d’intrínsecament pervers en la tècnica, ans al contrari. Ara bé, les coses van per mal camí en aquestes dues circumstàncies. Primer, quan la capacitat tècnica no està al servei de la construcció sinó de la destrucció; segon, quan ja no hi ha «mesura» i s’entra en la dinàmica de l’il·limitat. Això segon, avui, va acompanyat d’una hipertrofia total de l’esfera dels desitjos, per satisfer els quals, literalment, ens ho estem carregant tot plegat. Aquest és el motiu pel qual he procurat, amb una mica de gosadia, caracteritzar el que és una vida humana madura. Sense aquest horitzó, l’educació i la cultura no tenen cap mena de sentit.