No cal entrendre-ho tot

Haiku a Brooklyn, el primer llibre d’aquesta mena de tríptic que tenim entre mans, explica la història de Russell (nascut [ru’seʎ], com el Benet o el Sandrusco), un català del barri xino autoexiliat als Estats Units, a Nova York. Primer viu una temporada amb una parella que recorden els protagonistes de Bitter Moon, de Polanski —però que realment s’estimen i estimen el protagonista. Després fa una vida prou normal, amb algunes escenes interessants, i sobretot prepara el seu enterrament en un Lincoln-Mercury Continental SS X-100 de 1961 amb ell a dins, despullat i envoltat dels objectes que l’han acompanyat al llarg de la seva vida.

A Vides potser, Vigó hi torna a fer aparèixer el Lincoln presidencial (en una tele, en un regateig, també) i la idea de fer-lo servir com a taüt. Curiosament, no sembla que sigui un tema privatiu de la ficció de Joan Vigó: John Wilson, a la seva sèrie documental sobre Nova York How to with John Wilson, visita un fabricant de taüts en forma de cotxe. Sigui com sigui, és el primer motiu que es repeteix explícitament i relliga aquests dos primers llibres que, d’altra banda, són ben diferents. A Vides potser el protagonista, que fa de detectiu privat, s’inventa una identitat que consisteix a ser un becari de la Poetry Foundation de Chicago que ha de fer recerca sobre Berta Epstein, una poeta inventada que el narrador situa a principis de segle XX, que era amant de Francis Picabia i que va desaparèixer, segurament per haver-se suïcidat llençant-se al Sena.

A Les platges del clatell, l’estructura narrativa més o menys estable que hi havia en els dos llibres anteriors es desfà i l’obra es presenta gairebé com una carpeta —blava— amb diversos papers (dietaris de diferents persones, poemes traduïts, fotografies, etc.) que tracten algunes qüestions comunes. Sembla més aviat la documentació preparatòria que no pas un llibre acabat. A més a més, els diversos fragments se superposen i passem de la narració d’algun episodi de la vida de Picabia a les aventures de Benet Rossell i Antoni Miralda per Nova York (on es troben un moment el barceloní Russell de Haiku a Brooklyn). De tot plegat en surt un llibre coral i polifònic que no es dedica a explicar una història concreta des d’un sol punt de vista, sinó que, des de diverses perspectives, presenta diverses situacions que tenen uns lligams diguem que dinàmics, però sempre amb el cas Bepsta de fons —que es presenta amb més o menys intensitat depenent del moment del llibre.

«El llibre actua com una mena de laboratori en què l’objecte d’investigació són les possibilitats expressives de l’atzar objectiu»

Un dels trets més rellevants de Les platges del clatell és la tensió en la qual posa el text —i, de retruc, el lector— pel que fa a la versemblança. El fet que hi apareguin personatges reals, fotografies, notes a peu de pàgina amb referències reals, que es reconegui l’autor de les dues novel·les anteriors i que s’expliqui el mecanisme pel qual en un llibre Bepsta és una ficció i en l’altre es diu que no; tot plegat fa que el lector caigui inevitablement en la temptació de preguntar-se si és veritat —i la seva consciència lectora li contesta: «si és veritat, el què, sòmines? Però com en un fals documental, la tensió entre la realitat, la ficció i els diferents nivells de representació juguen amb les expectatives del lector i fan que es qüestioni constantment què està llegint.

Les platges del clatell apel·la a la consciència del lector i intenta provocar-li reflexions sobre la naturalesa textual i els diferents nivells de representació; apel·la, en definitiva, a la intel·ligència i li fa fer ni que sigui una mica d’exercici. Des d’aquí agraïm que Joan Vigó pensi que el públic és intel·ligent: és un punt de partida noble i generós. El lector ha de respondre a aquest esperit de manera semblant. Com diu ell mateix, «no cal entendre-ho tot». El llibre actua com una mena de laboratori en què l’objecte d’investigació són les possibilitats expressives de l’atzar objectiu.

Joan Vigó i la poesia

Com la música en el teatre o en el cinema, a l’obra narrativa de Joan Vigó la poesia actua de manera diegètica o extradiegètica. A Haiku a Brooklyn la poesia és extradiegètica: resumeix la tensió emocional o argumental d’un passatge, en condensa l’expressió i la vivifica d’una manera semblant a com fan els haikus de Basho a L’estret camí de l’interior o, com fa Ponç Pons als seus dietaris, per dir-ne dos a l’atzar. En canvi, a Vides potser hi ha menys poemes, però formen part de l’argument: la poesia és diegètica. El narrador crea els suposats poemes de Bepsta (Berta Epstein) que han sobreviscut a través d’un periple que implica Picabia, Breton, Picasso i Palau i Fabre.

Aquest caràcter diegètic s’extrema a la novel·la de Joan Vigó. En un accés de metaliteratura, Vigó inclou un llibre dins del llibre que conté tots els poemes de Berta Epstein que han sobreviscut fins als nostres dies. Les platges del clatell, de Joan Vigó, de la col·lecció «Cicuta» de narrativa a LaBreu Edicions, conté Les platges del clatell, de Berta Epstein, de la col·lecció «Alabatre» de la mateixa editorial, amb edició del mateix Vigó, que esdevé personatge del llibre que firma. El caràcter diegètic de la poesia de Bepsta va lligat al seu caràcter ficcional o d’element constitutiu d’una ficció, però el joc que han fet autor i editors també permet observar-lo com el nucli al voltant del qual s’han aplegat una sèrie de materials que han de servir per, algun dia, fer un llibre sobre els poemes. La presència de la poesia en aquest volum fa que, com un test de Rorschach, la figura canviï segons com focalitzem la mirada.

Tot plegat és un joc molt gros que fa pensar en els experiments oulipians i que les referències contínues a Carles Hac Mor i Ester Xargay (i, evidentment la presència multiplicada de Benet Rossell) situen en un àmbit plenament artístic, entre el joc i la investigació.