Afonia catalana

No és un crit d’histèrics dir que el català està perdent la veu. Tots ho sabem. La Júlia i la Valentina Planas, les germanes creadores de La Incorrecta, també. Però, a diferència d’uns quants, les assessores lingüístiques i comunicativas de Banyoles tenen clar que evitar que l’afonia catalana pugui cronificar-se passa per no deixar reposar les cordes vocals. Per continuar parlant i malparlant sense necessitat de fer gàrgares de gingebre. Així doncs, com un remei casolà a favor del català, La Incorrecta ha impulsat Malparlem: un pòdcast desenfadat i honest, capaç d’analitzar amb lleugeresa la situació sociolingüística del català, sense perdre la lucidesa i tampoc, mai, l’humor.

En el terreny de la responsabilitat política i del compromís cívic a favor de la llengua catalana sempre hi ha hagut disputes. Però n’hi hauria d’haver encara més. Moltes més. Per això té sentit fer-ne un pòdcast, ja que cada dia és més necessari el debat crític i també la xerrameca per evitar la desfeta del català. I encara que sigui evident que la llengua és un element intrínsecament polític, cal abordar la situació del català molt més enllà del parlamentarisme, les constitucions i els estatus. Perquè, precisament, que el català no acabi condemnat a instal·lar-se en un ridícul reducte provincià, no depèn exclusivament de polítics, gramàtics o correctors. Sinó que depèn de tu, de jo; d’una presa de consciència col·lectiva i d’una voluntat majoritària d’assumir el repte de parlar el català. Des del sofà de casa, fins al bar de confiança, passant pel pakistanès de la cantonada.

I predicant amb l’exemple, La Incorrecta ha pres la paraula per posar aquest debat sobre la taula i davant el micròfon. I tots aquells que vulguin posar l’orella al programa, podran escoltar parlar sobre el català i en català. Sense artificis, amb autenticitat, amb dialectalismes i disbarats propis d’una llengua viva. Una llengua que evoluciona i que per tant, seria imprudent prendre l’estaticisme com un model incontestable si volem assegurar la seva supervivència. Amb això, a Malparlem, fan evident la urgència d’ajustar el català a una forma que, amb contrastos i depuracions, encaixi amb la realitat sociolingüística del carrer, dels patis de les escoles i de dins de les cases.

‘Malparlem’ és una teràpia col·lectiva que furga en la nostra consciència per fer una crítica frontal a les pretensions de la paraula correcta i del complex catalanista

I defugint del purisme, però sense confondre el format desenfadat amb la superficialitat a l’hora de tractar el tema, a Malparlem sacrifiquen a posta una exposició menys científica del debat per fer-ne una difusió molt més comprensible i entretinguda. On sense por a equivocar-se i caure en l’autocensura, ens van parlant i malparlant sobre la incorrecció, la precarietat, els haters, o qualsevol altra cosa que els passa pel cap. Sense filtres. Sense diccions. I ho fan acompanyades dels simpàtics crits de Roko Banana, el rock metal·litzat del trio Goliat o les nadales punkys de Discos Pinya. Melodies i ritmes, que barrejats amb l’humor i l’acidesa entren en perfecta sintonia amb el programa.

Al primer episodi, ens confessen que el pòdcast no és més que una excusa per fer-se autoteràpia. Però el que no ens expliquen és que tot allò que diuen és el pretext necessari per a l’inci d’una teràpia col·lectiva que furga en la nostra consciència per fer una crítica frontal a les pretensions de la paraula correcta i del complex catalanista. I si una cosa en clar en podem treure de tot plegat, és que seria d’estúpids i d’imprudents deixar de parlar i malparlar el català perquè correríem el risc de quedar-nos silenciats.