Ustrell, Rosel i com no enyorar el FAQS

L’últim Col·lapse començava amb una entrevista de mitja hora a Javier Cámara, que responia en castellà. Com més tancats i frontals eren el pla i el contraplà amb què l’actor espanyol i Ricard Ustrell parlaven de coses de la vida, més se m’escapaven les paraules i m’atrapava en les cares, que s’anaven tornant ninots de cera, una al·lucinació habitual quan ets incapaç de connectar amb el món i el perquè d’una conversa. És un bon exemple, perquè Cámara representa tot el que falla a Col·lapse: un convidat molt més vinculat emocionalment a Espanya que a Catalunya, de popularitat relativa i en hores baixes, ni prou internacional ni prou local, fent propaganda procedimental, antic. Feia pensar en els personatges absurdament extemporanis que havien arribat a passar pel FAQS davant del mateix Ustrell i que, en canvi, tot el país havíem escoltat com si a la frase següent ens anessin a donar la clau perquè Catalunya rebés el reconeixement internacional i uns quants milers de soldats russos de propina.

Ha transcendit que Ustrell substituirà Laura Rosel al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio i ha corregut una certa indignació perquè el periodista sabadellenc no para d’encadenar posicions estel·lars a la CCMA malgrat que ningú ha pronunciat mai les paraules “¿Vas veure aquella entrevista tan bona de l’últim Col·lapse?”. També hi té a veure l’aversió espontània que genera el personatge d’Ustrell, construït sobre una impertinència perdonavides que millora certs moments televisius amb una tensió imprevista, n’espatlla d’altres, i en tots els casos garanteix una base sòlida d’enemics. Segur que Ustrell és un actiu objectivament més popular que la majoria d’alternatives per a la corpo, alhora que la seva popularitat és fruit de les apostes recurrents de la corpo per Ustrell, una justificació circular que afegeix una volta a la roda.

Rosel i Ustrell són els presentadors icònics del Procés que no han sabut trobar-se a lloc un cop extingit el seu hàbitat primigeni. Comunicadors joves que van créixer en paral·lel al desig d’independència del país, tots dos van perfeccionar l’art de respondre amb cara de circumstàncies a una contradicció antidemocràtica d’Espanya, font inesgotable de complicitat amb el seu públic. Ara es veu fins a quin punt arriba a ajudar-te surfejar el tsunami del costat correcte i revolucionari de la història. Fa pensar en tots els noms imponents que van celebrar el 40è aniversari de Catalunya Ràdio fa poc, l’empenta espiritual que devia suposar la normalització lingüística i el final del franquisme. Quan una generació sembla tan excepcional comparativament, cal recordar que el talent és inseparable dels efectes multiplicadors de les circumstàncies polítiques.

Desaparegudes les circumstàncies ni Rosel ni Ustrell han destil·lat la fórmula per a la CCMA del postprocés. La raó és una fragmentació del públic que reflecteix una fragmentació política, el tall entre processistes i antiprocessistes i tots els matisos imaginables que fa impossible aglutinar el mateix espai d’abans. La cohesió sociològica de la primera TV3 respon a una anomalia històrica. L’empenta de la transició que empaquetava sensibilitats ha caducat amb la transició mateixa. Els països normals tenen diferents televisions per a diferents ideologies i el catalanisme ha mort. En el moment àlgid del Procés, la CCMA va apostar per posar molt més èmfasi en la repressió espanyola que en el retiment de comptes dels polítics catalans, deixant fora a la meitat que s’inclinava per l’altra via, que amb els anys ha anat creixent, i que ara formen dos públics que és normal que tinguin gustos mediàtics incompatibles.

El problema de la crida infame per despolititzar la graella que hem sentit l’últim any no és només que sigui impossible, sinó que es perd de vista l’única esperança de TV3 d’aterrar en un lloc coherent en el postcatalanisme, que no és cap altre que la llengua. Intentant recuperar la transversalitat perduda pescant figures populars en les aigües mediàtiques espanyoles, TV3 ha dimitit del seu sentit fundacional i ha perdut la capacitat de crear un imaginari propi i projectar-lo al món, fer la catalanitat òbviament universal. La CCMA no hauria de reflectir la diglòssia de la societat catalana sinó contrarestar-la; tots els experts, tertulians, col·laboradors o artistes haurien de parlar un bon català innegociablement, i la selecció d’entrevistats i temes hauria de crear un espai per a l’emergència de veus pròpies en comptes d’anar a buscar les que ja tenen el seu lloc natural en àmbits castellans. El consens ideològic del catalanisme que no tornarà s’ha de substituir per un consens lingüístic, l’única base fèrtil des de la qual la CCMA mai podrà tornar als números del passat, però sí que podria recuperar l’aura de modernitat perduda. Ustrell i Rosel no han trobat el seu lloc justament perquè han remat equivocadament en la direcció contrària.