TV3 i la fascinació pel mal (espanyol)

Veus la silueta de Jorge Fernández Díaz endinsant-se en la fosca i poden passar dues coses: o se t’encongeix el cor, o comences a pensar en el fet que una productora va enviar un munt de correus el redactat específic dels quals convocava un càsting per trobar un individu amb la mateixa gepa que l’exministre i, localitzat el pobre home encorbat, un equip de rodatge el van portar a un túnel i li van dir que caminés amunt i avall en silenci mentre tot allò ho il·luminava un director de fotografia clarament frustrat per ser a Sant Joan Despí i no a Detroit. Si ets del segons, les recreacions estilitzades que salpebren productes com Jorge Fernández Díaz contra el mal, emès dimarts passat, fan saltar pels aires la credibilitat del pacte entre documental i espectador i ja no et pots prendre seriosament res del que veuràs. Els formats de TV3 sobre política nacional s’estan carlesportitzant. El Judici, La Corona, Pujol: cada cop costa més distingir entre l’estètica de les declaracions dels involucrats en el Procés i les dels policies entranyables que cada dilluns a la nit glossen somrients els crims més sòrdids que es cometen a Catalunya. El true crime s’ha menjat el documental de tota la vida.

Però resulta que el true crime no és periodisme, és entreteniment. L’explotació de la nostàlgia processista en forma de serielització neonoir que està fent últimament TV3, també. Ningú negarà que pugui haver-hi cert valor en resumir uns fets determinats i presentar-los d’una manera clara i ordenada, i no tots els documentals requereixen l’exclusiva del segle per justificar-se. Però la repetició ad nauseam crea un ambient enrarit que modifica el sentit de la recepció. Tots els catalans coneixem de sobra els fets, recentíssims i comentadíssims. Recombinar-los i tornar a servir el plat vestit de superproducció sinistra cada setmana enfarfega més. Quan la realitat catalana era intensa, TV3 va aconseguir un lideratge merescut gràcies al poder i el baix cost de la proximitat. Ara que el present és gris, mantenir la qualitat requeriria molta més inversió, creativitat i coratge. La mina d’or televisiu del Procés s’esgota, i cada cop que la televisió nacional va al riu a buscar palletes d’or, en torna amb un botí més minso.

I després hi ha la possibilitat que l’estetització dels documentals polítics els despolititzi. El periodisme és l’ofici de la dissonància cognitiva: sense èpica ni escarafalls, definir tan bé com es pugui l’abisme que separa uns fets d’uns discursos determinats, i confiar que l’espectador és prou adult per fer el sil·logisme democràtic quan hagi de deliberar el pròxim vot. Però la narrativa de ficció és el joc lliure de la imaginació: la seva funció no és donar força de gravetat al real, sinó afegir-li textura. A mesura que la línia entre una i l’altra es difuminen i el tractament que la televisió catalana fa sobre la realpolitik espanyola es ficcionalitza, els fets deixen de ser una cosa viva amb què ens relacionem per esdevenir una cosa morta que contemplem. La diferència entre el gos que hem de treure a passejar i el seu cadàver dissecat. Convertida en sèrie, la maldat del govern espanyol ens interessa més per l’excitació del pròxim capítol que per allò que podríem fer per canviar-la. 

El periodista Brett Martin va definir l’edat d’or de les sèries que va esclatar a principis de segle com la dels Difficult Men. Tony Soprano, Dexter, Walter White… de cop, els fulletons televisius ja no presentaven herois masculins admirables, sinó mafiosos, policies sense escrúpols, assassins. I nosaltres no podíem deixar de veure’ls i estimar-los. La seva qualitat artística provenia de la font de mannà estètic més antiga i rica que hi ha: el mal. Evidentment, ni la finalitat ni el resultat de veure-les era, en cap cas, una formació de ciutadans crítics i mobilitzats. El resultat de la ficció sol ser, irònicament, el contrari: vèiem a Walter White cometent atrocitats, però hauríem anat a fer una cerveseta a la madrilenya amb ell molt abans que amb la seva pobra i moral dona. Jugo amb la hipòtesi que productes com Jorge Fernández Díaz contra el mal produeixin un efecte similar sobre la corrupció espanyola que suposadament volen criticar. La saturació de true crimes foscos i elegants, el Procés convertit en pel·lícula de cinema negre, és germana bessona de l’obsessió de l’esquerra independentista amb l’espectacle electoral a Madrid. Igual que els cabirols que creuen la carreterea davant les llums dels cotxes, la fascinació pel mal dels altres ens paralitza.