Pepe Baeza: “Hi ha una gran mancança de cultura visual”

Un matí ventat, quan encara podíem sortir, llavors sortíem i ens queixàvem del vent. Aquests dies ens semblen llunyans. El bar de la Beckett ens serveix d’aixopluc, i en aquest refugi ens trobem amb Pepe Baeza (València, 1955), que també és en certa manera una rara avis: una d’aquelles aus migratòries que aprofiten les ratxes i solquen el firmament, segures i plàcides, però sempre amb rumb determinat. Aquest periodista gràfic que va testimoniar l’agonia del franquisme pertany a una espècie en perill d’extinció. Llicenciat en Periodisme i doctor en Ciències de la Informació per la UAB, ha treballat a La Vanguardia i al seu Magazine, a El Observador i a El Periódico. El 2001 va publicar Por una función crítica de la fotografía de prensa, on sintetitza la seva vocació i plasma una concepció del periodisme ètic: aliè als negocis i lluny de la foscor del poder. Les ràfegues de vent d’aquell matí són esmolades. Erosionen amb passió. I tallen com les paraules honestes de Baeza.

Com era el fotoperiodisme quan vas començar en aquest ofici?
Veníem d’una paràlisi professional absoluta, en tots els àmbits periodístics. Jo vaig començar a estudiar periodisme quan Franco encara era viu, i les generacions anteriors practicaven, per gust o a la força, un fotoperiodisme molt oficialista que tenia una correlació amb l’estil, que era molt encarcarat. Feien una fotografia plana, directa, sense pretensions ni complicacions, que no buscava ni èmfasi ni retòrica visual. També recordo mostres de resistència per part dels més vells: tenien la sensació que estaven sent apartats de la història. Així que els jovenets vam començar a mirar fotografia d’altres països.

Vau ser els primers a canviar les coses amb el franquisme?
No. Això ja s’havia fet abans. Per exemple, la generació derivada sobretot del Grupo Fotográfico AFAL. Gent com Xavier Misserachs, Oriol Maspons o Ricard Terré ens van obrir el camí. Nosaltres no només vam tenir referències externes, també internes. Aquests van ser pioners, ja als anys cinquanta.

A El Periódico vas exercir com a editor gràfic i cap de secció.
Vaig ser-hi un parell d’anys, però vaig abandonar per dificultats internes i vaig anar a El Observador. Una experiència una mica desastrosa.

Per què?
La relació amb el seu director, Alfons Quintà, va ser problemàtica. Quan em van fitxar ja em van advertir que es tractava d’un projecte molt pujolista, i que Quintà era una persona complicada. També hi havia Lluís Prenafeta, factòtum de Jordi Pujol. Era un diari de l’absoluta confiança de Jordi Pujol. Van fer un producte a la mida, molt marcat, molt comissariat.

I et va fitxar La Vanguardia.
Em va sortir l’oportunitat. La Vanguardia era un diari més gran i, encara que fos “burgès”, vaig pensar que tindria més llibertat. Però de seguida vaig ser conscient que, en l’àmbit de la imatge, pots fer poques coses als grans mitjans. Xoques contra un mur: el de la cultura tradicional absolutament logocèntrica.

És aquí on comences a reivindicar la imatge com a objecte narratiu i informatiu, independent a la paraula i el text?
En els grans mitjans de comunicació, les seccions són regnes on es defensen diferents criteris, i on la fotografia és un complement en la construcció de la pàgina. Jo no vaig voler discutir els temes, però si aportar o redimensionar la informació en funció de l’altre missatge: la imatge. Això es va convertir en una guerra perduda des del primer moment.

Tot i això, vas continuar batallant.
Tot el que vaig poder, fins al punt de cremar-me i marxar a un altre lloc, per pura supervivència personal: és desesperant no voler-se rendir i alhora acceptar que la guerra està perduda. Però, com totes les causes justes, no pots abandonar-les mai.

La teva ha estat una experiència combativa, on has defensat la qualitat estètica als mitjans.
Personalment és decebedor, perquè estudies periodisme i et penses que faràs periodisme. El Magazín de La Vanguardia, fa uns quants anys, sota la direcció de Josep Carles Rius, havia estat un suport de reportatges bastant interessant, però sempre havíem d’aprofitar les petites escletxes. En general, jo soc fàcil de derrotar mentalment. Conec altres periodistes magnífics que no han deixat la lluita.

A ‘Por una función crítica de la fotografía de prensa’, insisteixes a dir que hi ha un desvirtuament de la qualitat visual a la premsa.
És més baixa ara que la que teníem l’any 1978, que és quan jo vaig començar. Llavors vam aconseguir canviar els patrons estètics i deixar enrere l’oficialisme. La qualitat visual de El Periódico de Catalunya d’aquells anys era molt més poderosa que la d’ara. Per què en altres àmbits de la cultura visual com en cinema, la televisió o la publicitat, s’avança de manera exponencial i, en canvi, a premsa no?

Per què aquest ressentiment?
L’explicació és materialista. Hi ha un abandonament de la cultura visual a la premsa, però això es produeix perquè hi ha l’interès i es donen les condicions. Si la supervivència econòmica de les redaccions depengués de la cultura visual, els que ara no tenen ni puta idea la tindrien. Però és clar, l’element de supervivència, avui en dia, és la publicitat. I el suport del seu missatge persuasiu és la imatge.

És tan evident el desprestigi de la imatge?
Aquesta falta de cultura visual a les redaccions de la que parlava ara, continua, encara avui, sent brutal. També existeix una desconnexió entre els missatges que comparteixen una pàgina de premsa: hi ha missatges escrits i visuals, i s’haurien de potenciar entre ells. Però el missatge visual en el sector està totalment menyspreat. Hi ha una falta de respecte vers la fotografia, la infografia o la il·lustració, sigui per desconeixement o per defensar els espais i no cedir parcel·les de poder. I tinc una teoria.

Dispara.
Qui finança la premsa actualment? Després de la desaparició dels anuncis per paraules i les esqueles, i de la caiguda de la premsa en paper: la publicitat. I la publicitat no té gens d’interès que la premsa incorpori continguts visuals propis d’alta qualitat. Perquè aquests continguts els porta la publicitat. I a aquesta li va bé que la qualitat sigui baixa.

Al teu llibre parles d’una postura gairebé foucaultiana on el poder, a través de la publicitat, absorbeix i manipula el que explica la imatge.
Desafiar el poder ja no ho fa ni el periodisme escrit, imagina’t el visual. Perquè qui paga és qui té agafat pels collons als periodistes, i si la banca vol, i executa els deutes, demà no surten els diaris als quioscs. La banca colla els mitjans, i així pot fer-los servir de forma interessada i per donar valor informatiu a allò que vol. Això s’entén. No està bé, però s’entén. Ara bé, en l’àmbit estètic, com a mínim, es podria cuidar més la qualitat formal. Aquí passa alguna cosa més: per a la publicitat, és contraproduent que els continguts visuals de la premsa tinguin un poder que la contrarestin. I d’això és conscient poca gent, sobretot a les redaccions, on el contingut visual no té ni veu ni vot, i es fa el que es vol amb la imatge.

Abans feies al·lusió al logocentrisme: un món on la fotografia té una funció supeditada al contingut escrit.
A mi m’ha passat que em vingui un redactor i em digui que la foto que jo havia triat no la volia. Això em va passar a La Vanguardia, però podria haver passat a qualsevol lloc. El que em demanava el redactor era un element visual de prova, que donés validesa al text que ell havia escrit. Si algú d’entrada no es creu el teu text, el problema és teu. I la fotografia no existeix per resoldre això. 

El fotoperiodisme horroritza el poder.
Perquè l’estètica té la capacitat d’enfonsar, ètica i moralment parlant. Vam ser testimonis de la massacre de Mỹ Lai. Va ser l’últim conflicte amb llibertat d’imatge. A l’Irak ja no vam veure imatges d’aquest tipus, i mira que van tenir lloc atrocitats. Aquest fet és determinant perquè, en el cas de Vietnam, va provocar la pèrdua moral dels Estats Units. Ara això ja no es permet. I per això es desprestigia la imatge en si mateixa. Com diu Scott Lash a la Sociologia del postmodernisme, el postmodernisme té com a finalitat problematitzar la mateixa existència de la realitat. Una fake new és això: no és pròpiament una mentida concreta, sinó un relativisme que embolica la troca, que genera derivades que no porten enlloc.

Quin paper tenen aquí les fake news?
Són fàcilment detectables, sempre que els vulguis detectar. Són eines per col·locar imatges i relats determinats. Hi ha hagut una voluntat clara de desprestigiar la imatge com a poder testimonial: intel·lectuals orgànics que s’han prestat a defensar el discurs postmodern de la no credibilitat de la fotografia a canvi de, com explica Guy Debord, “prestigi, còctels, conferències i diners”. La història ara diu que la fotografia és sistemàticament mentidera.

Hi ha periodisme lliure?
Hi ha periodisme interessant. Qualsevol mitjà et pot donar periodisme de qualitat i lliure, però l’important és tenir una cultura i una visió estructural del món, basada en un coneixement. Fonamentalment, cal assumir que hi ha un materialisme històric: darrere qualsevol idea generada i difosa hi ha uns interessos de classe, de grup, nacionals, religiosos o ideològics. L’única cosa que ho arreglaria serien mitjans públics, independents.

Però ja existeixen mitjans públics.
Sí, però tots acaben tenint una dependència del poder polític, que alhora estan condicionats pels amos del poder econòmic. A RTVE o a TV3 hi ha diferències entre línies editorials, depenent qui estigui al poder. Això ho diu tot. La banca mana. Es practica un periodisme que no qüestiona els pilars del sistema. El model teòric és un diari públic, gratuït, fet per grans professionals que no estiguin sotmesos a influències polítiques ni interessos publicitaris. Destrossaria l’imaginari col·lectiu i seria l’enemic número u. Què diria Prisa o el grup Godó? Saltarien al coll.

Hi ha d’haver sempre un finançament.
És clar, no s’ha de ser il·lús. Jo em conformaria amb empreses privades, capitalistes, però periodístiques. Ara les empreses que gestionen els grups de comunicació són alienes al periodisme. Aquí hi ha el problema. El principal diari a França és propietat del principal fabricant d’armes francès. Le Figaro depèn de qui fabrica el caça Mirage i míssils teledirigits. És descarat i al mateix temps s’oculta, perquè la major part de lectors desconeixen que l’amo del diari que tenen a les mans és un fabricant d’armes.

“La banca mana i el periodisme d’avui no qüestiona els pilars del sistema”

Quina és la situació actual de la llibertat d’expressió en premsa.
La tenim de forma nominal, no de forma efectiva. Quan hi ha una repressió violenta hi ha una possibilitat de resposta interna. 35.000 persones moren cada dia de gana o de malalties curables, però les agendes parlen només de coronavirus. Això forma part de l’estructura d’un sistema, el capitalista, que ha perfeccionat els seus instruments d’una manera monstruosa. Ha depurat el control: la gent pensa que viu en un estat amb llibertat d’expressió, però això és fals. Vivim en una democràcia, però la major part del temps la destinem a treballar en feines, que en el sector privat són el que anomenaríem, en termes polítics i en molts casos, una dictadura. I el sector públic no es queda enrere.

Què passa en el sector públic?
He viscut una cultura de la no tolerància. A l’Autonòma he presenciat la constitució de clans de poder entre el funcionariat, amb istmes, favoritismes, desplaçament de gent crítica i jocs d’influències. Del sector privat t’ho esperes tot, perquè hi ha un amo, i coneixes les regles del joc. Trobar-te això en el sector públic és decebedor.

Creus que existeix un problema endèmic en l’educació superior, doncs?
Necessitem un sistema educador que parteixi des de la base i que faci els infants crítics, analítics; capaços de contrarestar, de formar-se una conclusió pròpia. L’educació també està controlada. I aquí tanquem el cercle. La llibertat és una paraula buida sense criteris formats lliurement. No hi ha llibertat d’expressió.

Quina importància tenen els peus de foto?
És la gran assignatura pendent de la premsa. El peu de foto és un element fonamental, i un dels més llegits de la pàgina, a vegades per sobre dels titulars. En casos d’informació estàndard, el primer és la imatge, seguit pel peu de foto. La imatge és molt poderosa emocionalment parlant: és polisèmica, i t’obre un territori d’interpretacions i sentits que no pots acabar de tancar. Per això necessita un llenguatge semiòtic, el text, que faci d’ancoratge. A la producció periodística el peu de foto és un element descuidat, ridícul. És l’últim que es tanca de l’edició, i es fa de mala manera, perquè ningú s’hi sent exactament responsable. Per què? Perquè la foto l’ha fet un altre, i el redactor ha d’escriure un text que no signa i, per tant, baixa el seu grau de responsabilitat.

Què faries per solucionar-ho?
Soc partidari de peus de foto llargs, en negreta, que continguin informació bàsica però que permetin l’explicació del context. I que només coneix qui fa la foto.

La desconnexió entre la imatge i el text no és fortuïta.
Serveix per controlar la imatge. El poder és determinant perquè domina altres sectors, i el de la imatge és una disputa desequilibrada, simbòlica i real per mantenir un espai. A La Vanguardia va desaparèixer la secció de fotografia en el moment que va entrar el Pedro Madueño com a cap. Cada cop hi ha menys editors gràfics i, cada vegada més, s’ha reduït la capacitat d’aquesta figura. Ens han convertit en gestors d’imatges, en gent que selecciona les fotos que volen els de dalt. En la meva última etapa al Magazín, vaig fer d’això: de gestor d’imatges, que no és un editor gràfic.

“El problema és la credibilitat del periodisme escrit”

Què és un editor gràfic?
És el responsable dels continguts visuals d’una publicació, que aplica el seu coneixement, amb els mitjans necessaris, per pensar en clau d’imatge i així ampliar la informació amb fonts que atorguen un altre missatge, que és el visual. La persona que defensa tot això.

És paradoxal que aquest perfil del qual em parles estigui desapareixent en un món hiperestetitzat, on cada vegada és més important l’estètica i la forma.
El que és paradoxal és que la premsa tingui una qualitat visual cada vegada més baixa. S’està mecanitzant l’ús de la imatge, que serveix merament per omplir pàgines i s’estira com si es tractés d’un xiclet. És un complement subsidiari, instrumental.

Com ha afectat la democratització de la creació del contingut audiovisual amb les xarxes socials, on tothom té càmeres i mòbils?
No soc contrari a la incorporació de visions alienes al món professional. Sí que penso que el món professional hauria de tenir els mitjans per filtrar i aprofitar la foto; per ampliar les possibilitats. Abans, quan explotava una bomba en algun lloc, jo sabia que en qüestió d’un parell d’hores apareixeria gent amb fotos. El problema és el pensament visual. Tothom filma i fa fotos un dia com l’onze de setembre amb avions destruint les Torres Bessones. S’ha d’aprofitar aquest material amateur amb un criteri, i aquest sí ha de ser professional. No com quan El País va publicar en portada que Chávez s’estava morint. Era un desig de Prisa, no un contingut veraç. Quan Prisa diu que Mèxic és un país collonut malgrat els feminicidis i el narcotràfic, i Cuba són els dolents, és perquè la corporació té negocis a Mèxic i no a Cuba. És senzill contrastar i aprofitar totes les imatges que valen la pena, fins i tot les del periodisme “ciutadà”.

A “Imagen y posverdad” (article publicat a ‘Le Monde diplomatique’ el 2017), també parles del condicionament de les xarxes socials en l’actualitat.
Ens infantilitzem amb les tecnologies que no són innocents. El progrés tecnològic està dirigit, no és natural. Les comunitats a les xarxes socials són instruments de gratificacions instantànies, en petites parcel·les especialitzades on hi ha potenciació dels egos personals i d’identitats personals.

Això encaixa amb el model postelevisiu, creat per un tipus de públic que consumeix informació ràpida.
Els vídeos informatius cada vegada són més curts i ràpids. La velocitat és una malaltia social que té a veure amb l’espectacle.

En una societat visualment hiperactiva i exposada a la violència, quin valor té la fotografia?
El valor hauria de ser altíssim, però el context no ajuda. Hi ha professionals amb molta consciència moral. Jo mateix he fet coses de les quals em sento satisfet i també de les quals no em sento gens orgullós. Però la gent valuosa, amb deontologia i ètica, no són els que acaben arribant a grans càrrecs. La foto del nen mort a les costes europees té unes possibilitats d’ús polític i transformador brutal. Però el context la converteix en quelcom més digerible. Hi ha una tensió permanent, entre ser informatiu i no ser-ho. Com la SER o la Sexta, que es consideren progres però en determinat punt es retiren.

“Prioritzem que som catalans o espanyols, abans que classe treballadora”

En casos com el de Lesbos, de crisi humanitària, els mitjans manipulen aprofitant l’apatia d’un públic que s’ho mira des de l’opulència occidental?
És molt més subtil que això. Se suprimeix el context, i s’exagera el contingut. En el cas dels immigrants que es troben a les portes d’Europa, només es diu això. No d’on han sortit, ni en quines circumstàncies. A més penso que el problema és el classisme. A Occident hi ha classes socials de molts tipus i amb diferents interessos. El feixisme sorgeix en situacions de crisi, quan falta una resposta política solidària, empàtica i de classe. Ens pensem que som catalans o espanyols abans que classe treballadora. Resulta que potser estic més a prop d’un treballador turc o sirià que del meu veí capitalista, encara que parlem la mateixa llengua. Hi ha una manipulació identitària per part del periodisme.

Què penses de l’elitització artística dels reportatges i projectes fotoperiodístics?
És un format que arriba a un tipus de públic, en general, privilegiat econòmicament o culturalment, i que no té interès a canviar ni millorar la realitat. Per tant, no és una eina transformadora de classes. El poder ha tancat totes les òptiques. El fotoperiodisme mai no havia tingut tan poca importància als mitjans i tanta en les esferes de l’alta cultura. El poder estètic considera que una part del fotoperiodisme és art, que sol ser el material més tou. Qui hi ha darrere d’això? Les fundacions culturals són bancs, o asseguradores, o un grup industrial: agents que no pagaran per fer cursos ni conferències a gent que està dient el que estem parlant nosaltres ara mateix. Apostaran per aquells que diuen que la realitat es representa millor a través de la ficcionalització de la realitat. Vés al lloc i fotografia els morts: això és la realitat.

Tenim el periodisme que ens mereixem? 
Si t’he de ser sincer, sí. Estic decebut amb l’estupidesa humana: que la gent sigui capaç de votar un Trump, un Bolsonaro o un Netanyahu. Però la gran responsabilitat recau en el poder econòmic, que genera tota una estructura de canalització d’informació, amb l’objectiu de mantenir una visió del món limitada a través dels grans mitjans. Són la maquinària que facilita un estat d’estupidesa col·lectiva. Ara bé, això ho dic en condició de periodista, amb criteri: no entenc com la gent vota el PP, però sí que entenc que molta gent no té el temps ni la formació per generar un corpus de coneixement suficient per ser crític amb els missatges que rep. Després veus l’ABC o canals de televisió rentant cervells. Jo em sé defensar però, tinc dret a demanar el mateix a la resta de gent?

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.