#OnÉsLaCultura

Aquest dilluns Catalunya Ràdio estrena una temporada amb un 29% de la graella dedicada als esports. 48 hores cada setmana, l’equivalent a dos dies sencers; si ho multipliquem per les 52 setmanes que té un any fan 104 dies. Quan he acabat de sumar-ho tot no m’ho podia creure.

De dilluns a divendres el Catalunya Migdia hi dedicarà un mínim de 30 minuts. A la tarda, a partir de les 19 h, dues hores amb el Tot Costa. Més tard El Club de la Mitjanit hi afegirà dues hores més que es repetiran a les 4 h de la matinada, excepte el divendres. M’he pres la llibertat d’afegir El Matí de Catalunya Ràdio i la seva tertúlia esportiva dels dilluns. Això fa una mitjana diària de 6 hores i 12 minuts d’esports, 31 hores de dilluns a divendres.

Dissabte i diumenge al migdia tindrem Esports a Catalunya Ràdio de 30 minuts de durada. Ambdós dies hi ha 8 hores més, de les 16 h fins a les 00.00 h amb el Tot Gira. 8 hores i 30 minuts cada dissabte i cada diumenge. Un total de 17 hores del cap de setmana.

No he comptat l’espai variable que els magazins de matí, tarda i cap de setmana dediquen a l’esport, com tampoc el bloc d’esports de cada butlletí de notícies. Quan hi hagi els vuit o deu habituals Partits del Segle de cada temporada, l’extra d’hores d’esports serà demencial.

Per acabar-ho d’adobar, aquestes hores s’enduen les millors franges de la graella. Tan sols els grans magazins de matí, tarda i cap de setmana s’hi resisteixen. La resta queda arrambada pels esports. La cultura és marginada als racons amb menys audiència, a la matinada o dissolta entre la programació generalista.

No creieu que a vegades, aquest país és un país de merda?

El tracta que els mitjans de comunicació públics han donat a la cultura ha estat històricament lamentable; fins i tot quan algú va tenir la bona pensada de crear Catalunya Cultura –l’antecessora d’iCat.cat– es va assegurar que la nova emissora fos mortalment avorrida, com si no fóssim capaços de parlar de cultura sense banalitzar-la o sense avorrir les ovelles. A França o Gran Bretanya fa dècades que saben fer bona divulgació i no deu ser tan complicat. Suposo que en aquests i altres països on fa més fred els equivalents a la nostra Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals també diuen coses com aquestes:

Missió i funcions de servei públic

La CCMA té la missió d’oferir […] un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana. […] es gestionarà amb criteris d’eficiència i buscant la màxima acceptació per part del públic.

Així doncs, ajudar a la consolidació i expansió de la llengua, la cultura, la identitat i la projecció internacional de Catalunya, reflectint la diversitat […], és un dels objectius principals de la CCMA.

La CCMA ha de reforçar la presència dels seus mitjans en tot el territori d’àmbit lingüístic català i ha de mantenir funcions de promoció de diferents àrees socials i econòmiques, amb una cooperació primordial amb el sistema educatiu. […]

La diferència és que ells s’ho prenen seriosament i no es foten dels contribuents o ho dissimulen molt més bé.

La missió de la CCMA és garantir la diversitat dels continguts amb criteris de qualitat, eficiència i acceptació. El maltractament que la cultura ha patit per part dels mitjans públics els últims trenta anys –situació de la qual molta gent de cultura n’ha estat còmplice– ha anat acompanyat d’un imparable i sostingut creixement del temps i els recursos destinats als esports; ja sabem que qui més se’n beneficia és el Futbol Club Barcelona.

Cada hora dedicada a l’esport –una hora cada cop més buida d’interès– és una hora que no podem dedicar a una altra cosa. És un joc de suma zero, els dies tenen 24 hores i, podcasts a banda, no totes són realment hàbils per fer periodisme. El rendiment a llarg termini d’aquestes hores no és un joc de suma zero, implica un cost d’oportunitat onerós; en una transferència obscena de recursos públics cap a una entitat privada, la creixent atenció que els nostres mitjans han prestat al Barça ha produït sucosos beneficis al club.

L’augment de la presència del Barça als mitjans de comunicació ha fet possible que avui una samarreta oficial del primer equip costi 140 euros a la botiga de l’entitat; si hi voleu estampar el nom d’un jugador –o el vostre– la cosa s’enfila fins als 155 euros. Voleu els pantalons curts? Afegiu-hi 65 euros més. Us hi haureu deixat una tercera part del Salari Mínim Interprofessional i no tindreu mitjons ni sabatilles. La meva idea d’entitat popular és una mica diferent. Convertir el Barça en un monocultiu mediàtic i regalar-li una muntanya de temps des de fa dècades té aquests i altres resultats indesitjables. Suposo que “la màxima acceptació” és la coartada que justifica aquest monocultiu: si “a la majoria” li agrada el Barça donem-li el que demana; de passada, ho farem en català i “normalitzarem” el país. Lloable objectiu –que comparteixo– que ens ha deixat un país anormal. Steve Jobs va saber donar la volta a l’argument que diu que “donem el que el públic demana” quan digué allò de “la gent no sap el que vol fins que ho té al davant”. Tenint en compte els seus resultats, jo miraria d’aprendre’n alguna cosa.

El creixement del Barça i els exorbitants preus dels seus productes no haurien estat possibles sense la seva expansió internacional, i aquesta es va impulsar amb diner públic durant els anys noranta i els primers anys del segle XXI. Què deixàvem de fer mentre inflàvem la pilota del Barça? On varen quedar la cultura, la identitat, la diversitat, la qualitat i la innovació que recull la missió de la CCMA? Us imagineu la meitat de tot aquest temps, recursos i professionals invertits en cultura? 24 hores addicionals de cultura setmanals repartides per la graella de Catalunya Ràdio; no sembla tant, oi? Encara quedaria una muntanya d’hores pels esports, però tindríem un país una mica diferent. Estem segurs que una societat més culta no era preferible a una societat més distreta?

Quan apareix el Barça tot s’atura. Fins i tot quan no hi ha excusa és invocat pels xarlatans de la tribu amb xafarderies extraesportives i especulacions de tota mena. S’ha d’omplir el temps conquerit, hi ha sous que s’han de pagar encara que el seu rendiment sigui ridícul. Com un ionqui, la maquinària cada cop demana més i més recursos. La buidor dóna pel que dóna encara que un grapat de tertulians amb evidents problemes d’alfabetització i oceàniques llacunes de cultura general s’entestin a donar-li una pàtina de profunditat. Les excepcions –sí, sempre n’hi ha– no ho desmenteixen.

No crec que hi hagi cap conspiració per fer-nos a tots més idiotes –com a mínim no més del que ja som si hem permès aquesta situació. L’explicació de com hem arribat fins aquí és molt més prosaica: audiència, publicitat, diners, mandra. A mesura que la publicitat s’ha anat fent més emocional ha anat creixent el valor d’aquells productes i activitats amb un component emocional més important sota el principi –enunciat fa temps pel publicista Robert Rodergas– de Benefici Emocional Singular; el Barça, en aquest sentit, es ven sol.

Ningú amb prou poder per canviar-ho ha estat disposat a sacrificar uns quants punts de share. Els mitjans de la CCMA tindrien menys audiència? Estic segur que amb el temps i els recursos adients l’audiència es recuperaria; continguts d’una mínima qualitat i imaginació. No es tracta d’eliminar els esports sinó de racionalitzar-ne la presència d’acord amb la missió de la Corporació.

La cultura d’aquest país no es pot permetre perdre més llençols. Els líders culturals –n’hi ha, tots sabem qui són– no poden mantenir el seu silenci còmplice esperant una almoina cada cop més magra. La cultura, entesa de forma àmplia, divulgativa i inclusiva, ha de recuperar grans espais de qualitat als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Ja n’hi ha prou de llençar els diners.

On és la cultura?

#OnÉsLaCultura