L’origen del desgavell

D’ençà que la premsa escrita va entrar a l’era digital, la discussió sobre la supervivència dels diaris i revistes editats en paper –o sobre la seva funció– no ha deixat mai de nodrir els fòrums de debat. Un debat que, amb la progressiva transformació dels hàbits de comunicació i de consum d’informació per part dels lectors, ha anat evolucionant i incorporant variables que, sovint, han quedat ràpidament invalidades –i reemplaçades per d’altres més noves.

Anem a pams. Des del punt de vista del consumidor, el principal avantatge d’aquells primers diaris digitals –simples duplicats de les capçaleres mare–, era, per més que sembli una valoració excessivament materialista, la seva gratuïtat. La renovació dels continguts no es feia, aleshores, amb la rapidesa que hauria permès les publicacions competir amb els mitjans audiovisuals, i gairebé no s’hi oferia als usuaris la possibilitat d’interactuar, d’intervenir activament en la creació d’un corrent d’opinió. La premsa escrita no volia perdre el carro digital, però no sabia com treure’n profit: les edicions online abaratien els costos de producció fins a extrems insospitats, però ningú no albirava quina era la rendibilitat del nou format. Els empresaris periodístics –no vull parlar de directors de diaris ni a editors, sinó dels personatges per als quals el periodisme no és més que una font de negoci, una empresa qualsevol que medeix el seu èxit en funció dels rèdits econòmics– només van veure l’oportunitat d’estalviar-se un bon feix de diners; cap ni un –si més no, del nostre entorn– no es va plantejar que per ser competitius i créixer amb les tecnologies, no havien de contentar-se amb economitzar –en paper, en impremta, en personal, en distribució–, sinó que els calia revisar la seva política d’inversions i estudiar a fons el nou medi i les seves possibilitats.

No volia allargar-me gaire en el que havia de ser un breu preàmbul que, senzillament, pretenia parlar de l’origen del problema en què avui ens trobem molts periodistes; en anar a les arrels, però, m’he adonat que val la pena aprofundir-hi mínimament, per entendre la responsabilitat d’aquests empresaris periodístics en tot el desgavell posterior.

Perquè la crisi de la premsa va avançar-se en uns pocs anys a l’altra crisi: el nou canvi de model va provocar-ne el primer terrabastall. N’hi va haver d’altres, agreujats (ara sí) per l’actual conjuntura econòmica, que van empènyer els empresaris a prendre decisions tan discutibles (i equivocades) com aprimar dràsticament les seves redaccions, com despatxar periodistes veterans, reputats especialistes en un àmbit concret, per estalviar-se uns sous més elevats que els dels seus substituts, o com destinar a les capçaleres digitals gent jove que, sens dubte, dominava l’entorn tecnològic molt més que les generacions anteriors, però que, per contra, no coneixia l’ofici a fons. I, és clar, tampoc no tenia l’experiència ni els contactes (imprescindibles) per assumir eficientment la càrrega de portar una secció. Però sembla que això, a l’empresari, no li treu la son (de moment).

Jo em considero una privilegiada, perquè no he de bregar amb aquests subjectes que, amb les seves decisions, desprestigien la figura del periodista, la cara visible d’un tipus de periodisme que té poc a veure amb el que porta a la sang. És l’empresari periodístic el que decideix sacrificar les crítiques o la informació cultural (em centro ja en la meva especialitat) a favor de continguts comercials –per exemple, esports o premsa rosa– que faran vendre més diaris; és el que, al capdavant dels mitjans més poderosos, ha escapçat professionals de primera fila per posar-hi al seu lloc noms populars, mediàtics, que es permeten opinar, molts d’ells (no tots), sense conèixer a fons la matèria opinable.

Per sort, la revista especialitzada en arts escèniques i audiovisuals Entreacte, de la qual en sóc directora, depèn de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), una entital cultural comandada per artistes i amoïnada més per la natura, la qualitat i la utilitat de les informacions que s’hi publiquen que no pas per l’estricta comercialitat del producte. Tant la versió impresa com la digital –conduïda per un altre periodista especialitzat en cultura, Manuel Pérez i Muñoz– tenen per objectiu respondre a les necessitats dels professionals del teatre i del cinema del nostre país, com també dels aficionats: l’edició tradicional indaga de manera extensa en les respostes; l’online estableix una comunicació més directa amb l’usuari, però sempre des del coneixement del sector. Un coneixement fonamental per satisfer aquelles necessitats de què parlava, i que ha de nodrir-se a diari amb les noves dades i els nous arguments que proporcionen el món de la cultura.

Perquè si el gran repte de la premsa escrita, en el futur, ha de ser convertir-se en un referent d’anàlisi informativa, d’opinió qualificada, de gèneres valoratius més que informatius, de tractament en profunditat de temes d’actualitat –i atemporals–, la premsa digital ha d’aspirar a ser un referent de rigor periodístic, superar les limitacions imposades per aquests empresaris que miren els números a curt termini; un rigor que cal garantir tractant els professionals dels mitjans digitals com periodistes de primera: la joventut no ha de ser mai més sinònim d’amateurisme, la il·lusió, de treball de franc –ningú ha d’acceptar treballar per un sou insuficient pel simple fet de veure el seu nom a l’inici d’una informació–.

Hi ha molt, moltíssim per analitzar sobre les relacions entre premsa escrita i digital, sobre els mitjans que s’han concebut expressament per al mitjà online (els autèntics guanyadors de la batalla entre els uns i els altres), de la situació del periodisme cultural (insisteixo en aquest terreny per ser el que millor conec), de la dels milers de periodistes afectats per EROs, del pes de la publicitat en el manteniment dels vells i dels nous models, de les formes menys regulades, però no per això menys interessants, d’oferir informació a la xarxa, dels social media… Són assumptes que mereixen articles extensos i mirades contrastades, i que enriqueixen encara més el debat sobre els mitjans en el present i en el futur.

Jo he volgut, però, mirar al passat, per denunciar la responsabilitat en tot plegat de les persones que no van saber exercir de tycoons periodístics, potser perquè no estimaven (ni sentien) aquesta professió…