Laura Escanes, TV3, Pla de Beret

No sé per què segueixo a Laura Escanes a les xarxes. La gràcia és que no ho faig amb la distància d’antropòleg cínic amb què m’enganxo a altres estrelles, a veure si detecto com respira el món i escric alguna cosa. Quan em topo amb les fotos o els vídeos de les coses que fa, que tampoc sabria ben bé dir quines són ni quin és el fil conductor, m’inunda tranquil·lament una sensació de forma pura sense contingut, una mena de meditació zen sobre el fet que el segle XXI existeix i passem mitja vida a les pantalles. S’escriuen i es llegeixen textos, s’emeten i es reben imatges, sembla que hi ha judicis i passions, però llavors Escanes somriu, inspiro, expiro, i recordo que el jo és una il·lusió i només existeix Internet.

He tingut el mateixa efecte de calma veient Escanes presentant La travessa, el reality que apareix dalt de tot de la secció “entreteniment” del nou 3Cat. En una entrevista sobre la seva experiència amb el programa, Escanes va dir que de petita sempre havia volgut dir allò de “Laura Escanes, Washington, TV3”. No es podria definir millor la impressió que irradia mentre explica les normes del concurs a les parelles competidores i els pregunta com estan. Escanes pronuncia les frases deliberadament exagerades del guió amb una neutralitat inexpugnable, sense cap pretensió que hi ha algun element de la seva personalitat o de la seva biografia que justifiquin res del que està dient o la raó per la qual ella és allà. Resulta que una de les influencers més seguides d’Espanya és catalana, i TV3 vol el seu públic. Són les noves normes del món, tothom sap el que hi ha i s’estableix un pacte transparent molt agradable.

La Travessa és un format encara més transparent i obvi. Vuit parelles competeixen per creuar Catalunya d’oest a est. Etapes dissenyades com una gimcana. Caiacs, mountain bikes i tirolines. Topònims familiars i amables. Regles arbitràries i estructures d’incentius maquiavèl·liques per induir la zitzània amb què tothom està d’acord. Un càsting admirable a l’hora de detectar relacions tòxiques amb potencial dramàtic. Les dues primeres frases que pesco dels muntatges de presentació són: “Som mariques de muntanya” i “No es pot ballar swing i ser mala persona”. Amistats i amors enganxats amb cel·lo i filferro que van a la televisió com qui decideix tenir fills per arreglar les coses. Els deu mil risibles euros de premi són terriblement descarnats. La simfonia de passivoagressivitat és majestuosa.

Conec gent que li ha donat una oportunitat al 3Cat només perquè hi havia Escanes, i són exactament el públic que la CCMA volia aconseguir amb l’operació. Sempre he pensat que, quan les televisions convencionals intenten pescar un fenomen que ha sortit orgànicament a Internet, l’encotillen i tots dos surten perdent. La Travessa i cada cop més programes del 3Cat demostren que això és una mica així, però no del tot. La màquina de crear misteri de les xarxes pot ser aprofitada per la televisió. Escanes forma part d’un nínxol de noves celebritats que han estat capaces de fer una clau de judo a les pressions caníbals de la fama digital, aprofitar la força de l’enemic per girar-li en contra, ser aigua mediàtica com Bruce Lee. El resultat és una aura plana i inexpugnable, la sensació que no hi ha joc entre el dins i el fora, només un control del fora permanent. És relaxant.