‘La Mesías’, una història psicogràfica de Catalunya

La setmana passada es va detectar un petit sotrac a la Força jedi-catalanesca quan Movistar Plus va decretar per la gràcia madrilenya que els és tan pròpia una setmana d’accés gratuït a la seva plataforma per a tots els súbdits espanyols. Naturalment, en tant que abertzale jo no miro aquest mitjà imperial hispanocèntric, però en tant que català doncs clar: era gratis. Quan vaig preguntar entre els meus prescriptors de referència què hi havia de veure em va sorprendre una unanimitat: La Mesías. El què? Sí, home, dels Javis. Qui? Els de Paquita Salas, boomer. Ni puta idea, de veritat.

Amb un procés molt succint de documentació vaig saber que els Javis són Javier Ambrossi i Javier Calvo, una parella de madrileny i de murcià, artistes i matrimoni ben avingut. Això, per a mi, és una dada desconcertant, perquè La Mesías és el producte audiovisual que més ha sabut copsar l’esperit nacional en molt de temps. La sèrie va de fe i traumes, que són els nostres temes preferits de sempre i sobretot últimament que anem col·lectivament perduts. La Messies del títol es diu Montserrat i és una mèdium de Déu que transmet la seva paraula mitjançant psicografies dalinianes i la pregona tradició catalana del cant coral.

Però, a més a més, els seus set episodis transmeten la inequívoca vibració que s’ha fet des de dintre de l’estómac real del país; no des del que ens agradaria ser sinó des del que som. El que a mi m’agrada dir-ne ‘pujolisme de bosc’, la nostra íntima pulsió secreta. Tot el metratge està trufat amb aquest llenguatge, que no és una comunicació lingüística sinó un codi místic i gairebé sectari, aquell conjunt de sobreentesos als quals som tan aficionats en tant que comunitat d’esclaus.

No és que vulgui fer-ne una interpretació rebuscada. Explícitament, La Mesías comença amb un pla de Montserrat i una estampa de la Moreneta. I s’acaba amb una calçotada redemptora i una xaman indígena amagada dins de la nostra muntanya màgica que sana el protagonista fent-li cantar el “Virolai”. Un protagonista, en un encert total de càsting, que és Roger Casamajor; el rostre torbat que tots identifiquem amb el mascle català desfet des que el visionari Agustí Villaronga el va convertir en la personificació del trauma a l’adaptació d’El mar de Blai Bonet. No es pot fer un producte més essencialment català.

La sèrie dels Javis supura catalanitat i catalanor autèntica des d’un punt de vista que hauríem pensat que només és possible des d’una ment nascuda i criada a Catalunya. I ho fa en espanyol.

Segurament per això, sobta una mica la política lingüística de la sèrie, que naturalment ja ha fet aixecar el galliner de les crítiques. Hi ha molt poca ciutat i molta Girona, i els fets relatats succeeixen des de meitats dels vuitanta a 2012. Un període que, per a més inri, és determinant en la transformació cultural del país i és el final d’una certa Catalunya obscura, religiosa i tancada en si mateixa. Per tant, un entorn espaciotemporal de catalanofonia gairebé total. Però malgrat això, els personatges s’expressen majoritàriament en castellà tret de quan resen, deliren o s’emprenyen molt, sense un criteri que sembli massa definit. En circumstàncies racionals, la sèrie hauria de ser íntegrament en espanyol en virtut de la suspensió de la incredulitat, però sembla que els autors hagin volgut deixar aquestes marques de llengua catalana, unes molletes de pa, perquè ningú s’oblidi que un dels temes principals és la catalanitat mateixa. Tot plegat és manicomial, però també ho és l’argument i al capdavall la sèrie és tan bona que t’és igual. El tractament de la llengua fa molta més nosa, per exemple, en una sèrie plena de Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana com El cuerpo en llamas, on sí que l’ús residual del català resulta ofensiu. I a més és dolenta.

Ha estat també aquesta setmana que Joel Joan i Hèctor Claramunt s’han tornat a queixar del tracte del català a l’audiovisual i de les noves directrius de la Corpo per allunyar la producció dels nuclis del país. Segons ells, això provoca un estat d’indefensió del català en la indústria, promovent el bilingüisme i l’externalització cap a multinacionals sospitoses de no ser sensibles en la protecció de les llengües minoritzades. Però La Mesías fa pensar una mica. Sense anar més lluny, productes també de qualitat com Porca Misèria o Escape Room, fets en català per algú que es caracteritza pel seu activisme nacional, s’emmirallen en realitats foranes i sempre tens la sensació que s’haurien pogut fer en anglès o castellà sense massa variacions. En canvi, la sèrie dels Javis supura catalanitat i catalanor autèntica des d’un punt de vista que hauríem pensat que només és possible des d’una ment nascuda i criada a Catalunya. I ho fa en espanyol.

Com ha passat, això? No se sap ben bé. O almenys jo no en tinc cap explicació en què no  intervingui el designi diví i la religió natural catalana. Sé que ara torno a tenir el dubte —existencial i recurrent— de si és possible comunicar l’essència nacional en un idioma que no sigui el català. Hi contribueix possiblement, la presència hipnòtica d’Albert Pla, que com l’altre Pla (Josep), Dalí, Sant Vicent Ferrer, Ramon Llull o Francesc Pujols, parli en la llengua que parli sempre parla en català.