Una presó a la deriva

Rodada amb un pressupost modestíssim, El ventre del mar és una recreació cinematogràfica del text homònim d’Alessandro Baricco, que forma part del la novel·la Oceà (La Magrana). Baricco hi descriu el naufragi d’una fragata francesa que va embarrancar a les costes de Senegal el juny de 1816.

L’embarcació no disposava de prou bots per salvar tota la tripulació i es va improvisar una balsa per remolcar 147 homes fins a la costa. La corda que els lligava als bots es va trencar i la balsa va quedar abandonada a la seva sort, a la deriva. La història d’aquest naufragi, que anys més tard Géricault convertiria en una icona al quadre El rai de la Medusa, ens ha arribat gràcies al testimoni de dos dels supervivents, el cirurgià Henri Savigny i l’enginyer naval i geògraf Aléxandre Corréard. Villaronga converteix Savingny (Roger Casamajor), en un dels protagonistes d’El ventre del mar, i en l’antagonista de Thomas (Òscar Kapoya), un mariner ras que es rebel·la contra els comandants que controlen la balsa.

El ventre del mar no és un drama històric, sinó una indagació en una tragèdia contemporània. Villaronga ens en dona pistes en algun subratllat visual perquè entenguem que ens està parlant dels refugiats que arriben deshidratats a les costes d’Europa. Villaronga aborda el drama dels refugiats amb un plantejament diametralment oposat al de pel·lícules com Mediterráneo de Marcel Barrena, que intenta reproduir de manera verista, gairebé documental, els patiments dels immigrants que travessen el Mediterrani amb barca. Les imatges dels migrants que arriben assedegats a les costes d’Europa desvetllen la nostra compassió, però Villaronga no ens deixa reposar la consciència en aquesta mirada indulgent. El ventre del mar és una interiorització de l’experiència d’aquests nàufrags, un intent de fer-nos entendre què els passa per dins. Allà on Barrena descriu l’èpica de la travessia, Villaronga ens fa transitar per visions al·lucinades, més penetrants encara per tal com ens arriben a través d’una veu en off que va descabdellant el relat poètic de Baricco, i que ens recorda que som en un viatge mental, fantasmàtic, hipnòtic.

“Els mitjans ens parlen molt de les dificultats que tenen els refugiats per sortir dels seus països i per arribar a les platges d’Europa, però no es parla tant de l’experiència que viuen travessant el mar i com això afecta la seva vida posterior”, em diu Villaronga. “A vegades la mort és més pietosa que la supervivència, que comporta viure en un infern de memòries”.

“En un naufragi recent d’una pastera, en què es van ofegar 22 persones, un dels tres supervivents va explicar que després de dotze dies a alta mar, molts dels refugiats perdien la noció del temps i de l’espai. Un d’ells va saltar a l’aigua dient convençut que anava a buscar tabac”, explica el director, que ens convida a imaginar el desgast psíquic que porten al damunt els immigrants.

El director tradueix en imatges la desorientació del nàufrag enmig de la immensitat del mar, allà on l’infinit esborra els confins i fa caure els límits de la consciència, també els ètics. Vet aquí l’home abocat a l’abisme marí, que és tan profund com un precipici moral; l’home mort de set i de gana en alta mar veu fantasmes i enemics per totes bandes i recula a un estadi d’egoisme primari que el converteix en un assassí i fins i tot en un caníbal.

Villaronga, que no disposava aquí dels recursos que va tenir amb Pa negre, ha fet de la necessitat virtut i ha traslladat la presó oceànica de la balsa a una nau inhòspita i decadent de Felanitx, on ha gravat bona part de la pel·lícula. Hi trobareu una escena en què Blanca Llum Vidal s’abraona apassionadament sobre l’Arnau Pons, que fa de nàufrag, tan al·lucinat com el seu estimat Antonin Artaud a La passion de Jeanne d’Arc de Dreyer. El ventre del mar s’aparta del documentalisme apostant per la teatralitat i renunciant al color. Filmar un naufragi al mar mediterrani en blanc i negre pot semblar un gest efectista, estetitzant, però respon a una voluntat radical d’allunyar-nos per un moment dels nostres records dels naufragis contemporanis per sumir-nos en una experiència universal. Villaronga ha tornat a obrar el miracle.