Joan Guerrero, el cinema el va fer fotògraf

Joan Guerrero és un reconegut fotògraf de premsa. Admirat, i sobretot estimat pels seus col·legues, que han valorat alhora la qualitat poètica de les seves fotografies i el seu compromís social. Aviat s’estrenarà un mig metratge de David Airob sobre la seva vida i la seva obra. L’hem anat a trobar a Santa Coloma, la ciutat del seu cor, per parlar amb ell de fotografia i de la vida.

Em trobo amb Joan Guerrero a la plaça de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet, ciutat a la qual ha dedicat bona part de la seva vida fotogràfica. Busquem un bar on xerrar una estona però a tot arreu hi ha molt soroll i poca tranquil·litat. Em proposa que anem a la biblioteca municipal on potser ens deixaran un espai més silenciós. Quan arribem al vestíbul hi trobem penjada tota una sèrie de fotografies del seu llibre Imatges i paraules, que fa uns anys va donar a la ciutat! Un primer exemple de la seva discreció.

J.M.C: Guerrero va néixer a Tarifa el 1940 i va emigrar a Catalunya als anys seixanta. Ens ho explica així:

J.G: Jo vaig arribar a Barcelona, com tants d’altres, fugint de la gana d’Andalusia. Era un emigrant amb la maleta a l’espatlla, com un d’aquells que podem veure a la ja clàssica fotografia de Xavier Miserachs. Al començament, vaig treballar de peó a la construcció en unes obres de la carretera de l’arrabassada. Vivia en una pensió al Poble Sec, en aquell carrer que en Joan Manuel Serrat cantava dient ”El meu carrer té nom de poeta…”, el carrer Poeta Cabanyes. Poc després vaig traslladar-me a Santa Coloma, que des de llavors ha sigut casa meva.

J.M.C: La seva relació amb Santa Coloma ha estat molt intensa. Expliqui’ns-ho una mica.

J.G: Efectivament, Santa Coloma ha estat el centre de la meva vida. Aquí vaig crear una llar, vaig conèixer la meva companya, van néixer els meus fills, vaig començar a publicar les meves fotografies a la revista veïnal Grama, vaig participar en la vida política clandestina d’aquells anys i en les lluites veïnals que han fet de Santa Coloma el que és avui. Ha sigut un dels meus principals camps de treball, i això m’ha permès documentar el canvi i l’enorme progrés que ha experimentat la ciutat en aquests quaranta anys. En fi, que no em cansaria de parlar-ne. Només haig de dir que estic tremendament agraït a la ciutat i a la seva gent, que m’han acollit i m’han donat molt més que no pas  jo a ells.

J.M.C: I com va néixer l’afició per la fotografia?

J.G: M’ho he preguntat moltes vegades i no he trobat encara una explicació clara. Recordo que, ja de nen, jugava a fotografiar els meus companys imitant la càmera amb una capsa de mistos! Penso que potser va ser la influència del cinema, que també m’agradava molt, allò que va fomentar la meva afició per la imatge. Més endavant, quan ja vivia i treballava en una bòvila, a Puerto Real, vaig aconseguir estalviar i em vaig poder comprar la primera càmera, de baquelita, és clar.

J.M.C: Com es va anar formant fotogràficament?

J.G: Jo sóc un autodidacte absolut. Mai vaig anar a cap curs de fotografia ni vaig tenir cap mestre. Com deia, va ser del cinema, d’on vaig extreure la inspiració, sobretot del neorealisme italià. Sóc fill de les imatges de Visconti, de De Sica, de Passolini. Quan em pregunten pels meus referents fotogràfics haig de dir que no en tinc gaires. Les primeres fotografies d’un fotògraf consagrat les vaig veure molt després, a la Galeria Spectrum, al carrer Balmes de Barcelona, on m’havien invitat a penjar unes fotos. Eren d’Ansel Adams i vaig quedar impressionat per la qualitat, tant de les imatges com del positivat i la presentació. Que lluny estaven de les meves pobres fotos. Un periodista em va preguntar què em semblaven i jo li vaig dir “Miri, si ho comparéssim amb la música, les fotos d’Adams són una simfonia de Beethoven, i les meves una cançó de Manolo Escobar.”

J.M.C: Quina temàtica és la que més l’ha interessat en els seus treballs personals?

Tornem un cop més al neorealisme. No només estèticament sinó també pel que fa a la temàtica de la meva obra, que ha girat sempre al voltant dels temes que vaig veure tan ben retratats en aquelles pel·lícules, la gent, el carrer, les escenes de la vida quotidiana, la immigració… En definitiva, d’allò que era també el meu propi món. Com diu una altra cançó de Serrat, jo m’he “empecinado en sublimar lo cotidiano”. Per fer una bona foto no s’ha d’anar gaire lluny. Només cal evitar que la rutina t’impedeixi apreciar allò que tens tant a prop, i que per això estàs en les millors condicions per fotografiar.

J.M.C: Manuela de Madre, l’alcaldessa de Santa Coloma, va dir de vostè que era “el poeta de la imagen”. Veient la seva obra subscric absolutament aquestes paraules. Jo hi afegiria que vostè també és “el fotògraf de la simplicitat” perquè les seves composicions són especialment senzilles, clares, amb un mínim d’elements.

J.G: Efectivament, allò que persegueixo amb les meves imatges és que siguin senzilles, que arribin directament a l’espectador. Al marge de la seva bellesa vull que el commoguin, que el captivin. Com en la literatura o en el cinema, fer una obra molt complexa però que no emocioni, per a mi té poc interès. I sobretot cal que siguin honestes, que diguin la veritat. Em penso que va ser Pau Casals que va dir una vegada “Primer és l’home i després el poeta”; doncs això ho podem aplicar exactament igual al nostre terreny, “Primer és l’home i després el fotògraf”

Jo he disparat milers i milers de fotografies en tota la meva carrera. I sempre em preguntaven: Quina és la fotografia de la seva vida? Doncs no la vaig fer fins a l’any 2000 a El Salvador. I és la d’aquest pagès.

Fixa’t si n’és de senzilla. Però commou profundament. Una vegada una espectadora es va posar a plorar després de contemplar-la una estona. Aquest va ser el meu millor premi.

J.M.C: Vostè ha dit en alguna ocasió que hi ha dos tipus de fotografies “les que es cacen i les que es pesquen” En quin terreny se situa?

J.G: Parlem, evidentment, de la foto documental. Jo sóc fonamentalment un caçador, passejo, veig, observo i disparo; això sí, sense presses. Normalment, no m’aturo i espero que es produeixi algun esdeveniment al voltant d’un escenari natural i mai preparo cap fotografia.

I haig de dir que em sento, essencialment, un reporter, no pas un artista. L’art està en la realitat, jo com a fotògraf no hi he afegit ni tret res, m’he limitat a captar-lo i mostrar-lo als demés.

J.M.C: Amb quin equip fotogràfic —càmeres i objectius— treballa?

J.G: Jo tinc actualment una càmera de rodet, la mítica Leica M-6, que és una reminiscència una mica romàntica, i una reflex digital Canon Mark II, amb la qual treballo normalment. Pel que fa als objectius, sempre m’ha agradat disparar amb un 50mm. Per les feines professionals cal un angular, però si puc no m’agrada anar més enllà del 35mm.

J.M.C: Com ha viscut un fotògraf de la seva generació la revolució digital?

J.G: Jo treballava com a freelance a El País i un any abans de jubilar-me, és a dir al 2004, es va produir el trànsit definitiu del diari a la fotografia digital però vaig poder seguir treballant amb rodet fins al final de la meva carrera. Després, ja jubilat, vaig incorporar-me a la fotografia digital. Penso que aquest és un canvi sense retorn. La nova tecnologia és una eina molt bona que, des d’un punt de vista de la qualitat de la imatge i l’edició, ens ofereix tota mena de possibilitats si la utilitzem amb seny. Perquè no hem d’oblidar que en la fotografia, com en la vida, el fons és més important que la forma. Només hem de mirar de “no emborratxar-nos amb la tècnica”.

J.M.C: Però també ha tingut conseqüències devastadores per a la professió de fotògraf en introduir una competència enorme.

J.G: Jo haig de reconèixer que vaig tenir molta sort. Fixa’t, vaig entrar al món del fotoperiodisme amb l’arribada de la democràcia, l’aparició de molts diaris, l’eliminació de la censura i un gran interès per les imatges de notícies ciutadanes i polítiques. Teníem tanta feina com volíem. I en vaig sortir precisament quan arribaven les grans tempestes, primer la de la revolució digital i després la de la crisi econòmica que tant ha afectat al món de la premsa.

De manera que a mi la professió m’ha tractat molt bé. He tingut companys magnífics i excel·lents oportunitats professionals. Per tant haig de dir, com cantava Violeta Parra en la seva cançó, “gracias a la fotografia, que me ha dado tanto·” ! Però és cert que avui el futur és molt complicat i l’ús massiu de la tècnica ha descapitalitzat la professió. No tinc solucions màgiques per oferir. Haurem de veure què depara el futur. Però la meva esperança és que com deia Eugene Smith “La fotografia és una llum que, modestament, pot ajudar a canviar les coses”. I aquest és el missatge que ha d’animar els joves que poden treballar avui amb tota mena de facilitats tècniques.

J.M.C: Vostè ha treballat en diferents modalitats contractuals. Quines prefereix?

J.G: Efectivament, jo he estat en plantilla en alguns diaris i en el tram final vaig treballar com a freelance, és a dir , com a fotògraf que treballa regularment per un mitjà però que cobra per feina feta. I prefereixo aquesta darrera modalitat perquè, sempre que les condicions de treball i retributives siguin raonables, et dóna més llibertat per fer projectes individuals i alhora et fa viure la professió de forma més activa.

J.M.C: En els seus treballs i llibres sempre ha procurat que les fotos estiguessin acompanyades per texts de conciutadans, escriptors, artistes i polítics. És el cas per exemple de “Imatges i Paraules” de “Santa Coloma, entre la Vida y la Vida”, tots dos, llibres magnífics.

J.G: És veritat, penso que la fotografia documental necessita de l’abric i la companyia d’un text. Com a mínim s’ha de datar i localitzar la foto i un bon comentari sens dubte l’enriqueix i potencia. Per a mi, paraula i imatge són complementàries i es necessiten l’una a l’altra. I he tingut la sort que els contactes que he fet gràcies al meu treball als diaris m’han permès aconseguir la col·laboració de moltes persones.

J.M.C: Un altre llibre amb un text extraordinari és Los Ojos de los pobres on l’escriptor és el Bisbe Pere Casaldàliga, que va escriure uns texts molt curts però d’una intensa qualitat poètica. Com va anar això?

J.G: Jo vaig viatjar a l’Equador per conèixer i fotografiar els pobles indígenes. Vaig quedar molt impressionat i en tornar vaig pensar que podria comentar les imatges del Bisbe del pobres, que tant bé coneixia aquella realitat. En vaig parlar amb el meu bon amic Francesc Escribano, que havia escrit Caminant sobre la terra vermella, i li vaig demanar que establís el contacte. Casaldàliga va respondre positivament de seguida i vàrem començar a col·laborar: jo li enviava les fotos, per correu en aquells temps, i ell me les anava retornant amb els poemes que havia escrit per cada una d’elles. Els anys següents vaig fer dos viatges més a El Salvador i Nicaragua. El resultat és el llibre del qual n’estic tant content.

J.M.C: Va conèixer personalment Casaldàliga?

J.G: Si, el vaig anar a visitar més tard al Brasil i allí va sorgir un altre projecte apassionant. “Pedro, su gente, su paisaje”. Jo, com sempre, feia fotos de l’entorn de Sao Felix do Araguaia. Vaig triar cinquanta fotos i llavors amb en Pere vàrem seleccionar de la seva riquíssima antologia poètica ja escrita fragments que il·lustressin aquelles imatges. Va ser una delícia. Paraula i imatge altre cop unides. Hem presentat una exposició d’aquest treball a Sòria i espero poder-la ensenyar per aquí algun dia.

J.M.C: Ja fa anys que es va jubilar. Però un fotògraf no es jubila mai. En què treballa ara?

J.G: Doncs continuo documentant la meva ciutat i la seva gent. En els darrers quatre anys he treballat en una sèrie de fotos sobre el món de la immigració d’avui. I estic content perquè en farem un llibre, que sortirà a la tardor, amb unes vuitanta imatges i els texts d’en Javier Pérez Andújar, bon amic meu i també molt implicat en aquesta problemàtica.

J.M.C: Un altre projecte que s’afegeix al mig metratge “La caja de cerillas” que ha estat preparant en David Airob sobre la seva figura i la seva obra i que es presentarà al públic aquest proper mes de juny en el marc del programa OBJECTIU BCN, que dirigeix Samuel Aranda, per cert un altre gran fotògraf de Santa Coloma. Què ens en pot anticipar?

J.G: Doncs, sí, el molt bon col·lega i amic, en David Airob em va proposar una nova experiència. Filmar una pel·lícula en base a les meves experiències vitals i professionals. Per a ell, era una novetat entrar en el camp del cinema i per a mi, que com t’he comentat soc un cinèfil, era una proposta difícil de declinar. Jo sempre havia tingut el secret desig de fer una pel·li, cosa que ja no faré, i per això, tot i que sentia un gran pudor de parlar de mi en públic, participar en el projecte d’en David era molt atractiu. Sempre he estat darrera de la càmera i aquesta vegada, en canvi, es tractava de posar-s’hi al davant. Per a en David, ha estat una feina titànica perquè ha treballat amb molts pocs mitjans però ja veureu que ha fet un treball d’una gran qualitat.

J.M.C: Doncs esperem amb moltes ganes l’estrena d’aquesta pel·lícula i quedem emplaçats per parlar-ne. Moltes gràcies per aquesta xerrada.