Harry i Meghan, la informació de la desinformació

A propòsit de l’estrena recent de Harry & Meghan, la docu-sèrie de Netflix on els ducs de Sussex repassen els “obstacles” que han superat des que es van conèixer fins que van renunciar a formar part de la família reial britànica, se n’ha parlat força a tots els mitjans.

Com a periodista, és molt interessant veure la relació dels gabinets de premsa de la família reial (cada membre o unitat familiar té el seu gabinet) amb els mitjans de comunicació. Els gabinets de premsa, a més de facilitar informació als periodistes que cobreixen temes determinats, també poder exercir com a lobby cap als mitjans de comunicació, fent que aquests últims publiquin sobre els temes proposats pels gabinets i incitant que la població en parli, ja sigui per fer pura “propaganda” d’un tema determinat que interessa difondre, ja sigui per desviar l’interès mediàtic cap a un tema determinat per tapar-ne un altre. En Harry ho explica molt bé quan es refereix a les relacions dels “corresponsals reials” amb la casa reial britànica.

A quasi cada capítol, els protagonistes no fan més que culpar a la premsa sensacionalista de la seva mala fortuna –blame on you!- no sé si en un intent de que ens compadim d’ells o en un intent de mostrar-nos que són humans, com nosaltres, i que necessiten intimitat, de la mateixa manera que la necessitava la mare del protagonista, la Diana de Gal·les, amb qui fan comparacions massa poc encertades.

La Diana de Gal·les va patir persecució mediàtica, sí. Els periodistes de tabloides, aquells diaris sensacionalistes i de format petit (The Sun, The Daily Mail, The Mirror, etc.) li van fer la vida impossible. No es podien imaginar, en Harry i la Meghan que ells també patirien persecució? Perquè els contribuents, que financem amb els nostres impostos la vida dels personatges reials i reals, busquen/busquem saber en què es gasten els nostres diners -imaginar quin cotxe tindríem si tinguéssim sang blava, on viuríem i a quines festes aniríem-.

La sorpresa de la docu-sèrie ve de veure que ells mateixos estan tan sorpresos de veure les relacions i dinàmiques que han creat amb els mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte que la Meghan ha tingut una carrera professional orientada cap als mitjans d’alguna manera o altra (com a actriu o com a editora del blog de tendències The Tig) i que en Harry ha estudiat a Eton, la prestigiosa escola on et preparen per a unes relacions socials i diplomàtiques fructíferes.

Possiblement, la societat en general va faltada d’educació mediàtica, molt necessària per entendre el món i les relacions socials i per evitar, com en aquest cas i en molts altres, mals entesos i mals de caps que poden derivar en malalties més greus. Per això, és important fer reflexionar sobre el consum d’informació i millorar l’educació mediàtica, el coneixement i l’anàlisi crítica de l’actualitat, com ho fa, per exemple, el programa “La Premsa a les Escoles”, del Col·legi de Periodistes i dirigit centres de secundària de Catalunya. Però cal molt més, perquè la informació (que no el periodisme) ocupa la major part de les nostres vides i és important saber discernir-la i interpretar-la. D’aquesta manera, potser ni existirien els tabloides i, de retruc, la docu-sèrie que s’especula que ha fet guanyar fins a 100.000 dòlars als seus protagonistes.