Esmorzar amb els morts

Fauda és una sèrie addictiva però infame. Això fa molt vergonyós que n’hagi devorat les tres temporades a pèl. Ni tan sols m’hauria d’emparar en l’excusa del confinament. Fauda, caos en àrab, se centra en les aventures d’una unitat d’elit israeliana infiltrada en territoris palestins. Coneguts com a mistaravim (“els que es fan àrabs”), els agents parlen un àrab regional exquisit i només els cal tenyir-se la barba de negre per passar pel carnisser de Nabi Saleh. A vegades s’enamoren de metgesses palestines de grans ulls ametllats, posant en risc operacions perillosíssimes. Només són cinc o sis, i sempre s’infiltren als mateixos caus de mala mort, però ningú no els reconeix mai.

Els productors asseguren que Fauda és extremadament popular al món àrab. L’escriptor palestí Sayed Kashua va dir al respecte que “deuen creure que som idiotes”. Amb l’estrena de la tercera temporada a Netflix han ressorgit les crides al boicot i algunes crítiques, que són previsibles però sempre fan festa: el conflicte es redueix a una cadena de vendettas personals, les coordenades són absurdes, l’àrab dels infiltrats és pitjor que l’espanyol dels narcos a Breaking Bad. Totes les escenes a Cisjordània tenen aquell color de dent groga de nicotina que es reserva als països de l’Orient Mitjà (a Twitter en deien “the shithole filter”). Dona èpica operacions que són, en fi, crims de guerra.

Tot això deu ser cert, però no és el pitjor de Fauda. Ni tan sols és rellevant des del punt de vista d’un activista del BDS (Boicot, Desinversió, Sanció a l’estat sionista d’Israel). Ja podria ser una sèrie sensible i intel·ligent, que mostrés el desequilibri entre forces i l’arbitrarietat de l’Estat (vegeu Our Boys a HBO); per a ells, la seva mera existència legitima el projecte sionista. A mi el que m’indignava de Fauda, mentre clicava compulsivament next episode, era la poca classe amb què abusa emocionalment de l’espectador barrejant subtrames amoroses de final funest. Com més ensucrades les mirades durant el coit, més terrible i violenta la mort imminent d’un dels amants. Això, i la ineptitud amb què estan escrits els personatges àrabs, que al final només traeixen una fantasia dels autors: o bé són freds nuvis de la mort, o els queda una engruna d’esperança i fugen a l’estranger (després de col·laborar amb Israel).

La representació palestina a Fauda em va fer pensar en Unorthodox. Ambdues sèries proven de representar societats que els autors coneixen només d’oïdes, caient sovint en l’efectisme i el clixé. A Unorthodox és una comunitat hassídica a Brooklyn, de la qual fuig la jove Esti per anar-se’n a Berlin. Unorthodox està dissenyada per ser un bàlsam. Tots volem que Esti sigui lliure i feliç, i aconsegueix les dues coses quan comença a assemblar-se a nosaltres. Això sempre és agradable. Com a Fauda, la banda sonora ens indica què hem de sentir en tot moment. És un bon respir de la vida, on constantment hem de trampejar situacions absurdes sense violins orientatius. A mi però, tot aquest optimisme em va fer patir una mica. Jo voldria saber com li va a l’Esti quan ja porti un temps a Berlin, quan s’adoni que l’alemany que la desflorà té cucs al cervell i que ara està sola a la intempèrie, sense rabins barbuts als quals culpar de l’angoixa.

La millor part d’Unorthodox és la seva actriu protagonista, la magnífica Shira Haas, i el seu millor paper el fa en una altra sèrie, una joia amagada també disponible a Netflix. Shtisel és una producció israeliana ambientada a Geula, un barri ultraortodox a Jerusalem. També és un exemple rar del que passa quan es representa una comunitat reclusiva amb coneixement de causa i sense ànim voyeur. El barri existeix d’esquena a la menyspreada entitat sionista que el manté, d’esquena a les clavegueres de Fauda i d’esquena a nosaltres en general. Allí, l’ingenu Akiva Shtisel explora els seus dots artístics mentre navega el sistema autòcton de matrimonis concertats. La major intensitat romàntica prové de la seva casta relació amb Elisheva, senyora cansada i doblement vídua que esmorza amb els seus marits morts. Les nebodes creixen, els affaires es frustren, la vida passa. L’oració diària amb filactèria es manté tan inalterable com l’espera al Mont de les Oliveres. Nosaltres, audiència laica, els importem bastant poc, i que ens ignorin així sempre ens posa una mica.

En realitat pot ser que Shtisel sigui poc més que un culebrot elevat, i que m’agradi tant només perquè em recorda als meus últims mesos vivint a Brooklyn. Em reafirma que aquests tres anys a Nova York no han estat el somni dement d’una nit de confinament barceloní. La vida va ser això, durant un temps: veure Shtisel, voltejar absurdament per Crown Heights, llegir Jane Austen de camí a l’oficina. Aviat les cotilles victorianes de la Jane es van fusionar al meu cap amb les patilles ondulants de Geula. D’una banda tenia el llibertinatge novaiorquès, despietat en les hores baixes de l’hivern. De l’altra aquells mons endreçats de normes atàviques, passejos casts on tot s’insinua i res no es consuma del tot, intercanvis críptics que alimenten les esperes eternes fent calça i bevent te. Ni músiques ensucrades ni orgasmes simultanis anuncien l’arribada del clímax. Només el pots identificar més tard, quan hagin passat els mesos i s’hagi esborrat el record d’aquest virus que, com apunta el pesat d’Houellebecq, ni tan sols té la decència de transmetre’s follant.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.