Els fills dels millenials miraran el SX3?

No hi ha res més tranquil·litzador que veure les criatures d’altri enganxades a una pantalla com petits fumadors d’opi. Gràcies al nou Super3, que s’escriu SX3, però es pronuncia igual que tota la vida, aquesta pràctica educativa deixarà d’estar mal vista i es convertirà en una demostració de responsabilitat nacional i lingüística. Perquè la gran novetat de l’entorn multiplataforma que acaba de llançar la CCMA és la capacitat de reproduir l’experiència més emblemàtica de l’era d’Internet i fer-nos caure en un cau de conill cap al país de les meravelles on les hores passen en minuts i no sabem com hem anat saltant d’una cosa a l’altra. El SX3 arriba just a temps perquè la generació de pares millenial que van pujar amb en Petri i en Vegeta puguin reproduir-se sense por.

Cal començar parlant de les apps perquè el problema del català per a nens els últims anys no ha estat tant de continguts com de navegabilitat. La de tauleta és la més important, i també és la més ben resolta: intuïtiva, llampant, ben organitzada i, sobretot, sense els talls de publicitat absurdament encarcarats que fa dècades que llasten la TV3 a la carta. El gran poder de Netflix i YouTube és la funció d’autoreproducció, i el nou SX3 en té una de perfectament fluida, però sense algoritme pèrfid. La idea de separar entre dos mons, l’S3 per a menuts que veuen les pantalles acompanyats, i l’X3 per a nens més crescuts cobejosos d’anime que potser ja tenen mòbil, està molt ben concretada a l’app perquè els imaginaris respectius no xoquin cada cop que hi entrem. Hi ha marge de millora i caldrà exigir-lo, especialment a la televisió, on els menús i la composició podrien tenir molta més gràcia, es podrien incorporar previsualitzacions, i tot plegat s’hauria d’anar renovant sense desídia. Al segle XXI la normalització també és normalització del programari en català.

Sobre els continguts de l’univers dels més petits només puc aplaudir. Les excursions de Titó són hipnòtiques, la interacció deliberadament repetitiva amb els nens a l’altre costat de la pantalla és excel·lent, el recurs d’una veu en off amb altres infants rient i responent a l’estil Pocoyó funciona molt bé, i hi ha plantes, animals i trossos en anglès. Els ninos de roba de Uau Ka Kau continuen meravellosament la tradició esbojarrada del registre (els tres ocells podien sortir a un sketch de Monty Python) acompanyats de cançons d’Els Catarres, i a Jasmine & Jambo, una sèrie animada de temàtica musical ideal per despertar futurs Mozarts i Rosalies, les cançons són a càrrec Marc Parrot i en Jambo està doblat per un balearíssim Tomeu Penya. Tot al S3 és ple d’aquella intel·ligència i aquell atreviment que donen la profunditat adulta necessària dels bons productes per a criatures, i el canal transmet la sensació d’haver involucrat el millor talent del país per presentar un producte rodó.

Amb els adolescents és molt més difícil jutjar perquè qualsevol mèrit que un no-adolescent com servidor hi trobi serà girat en ok boomer. La veritat és que a mi gairebé tot m’ha agradat força. Els quatre nanos de Projecte Beta, una ficció transmèdia al voltant d’uns amics que toquen en una banda, actuen molt bé, poden comptar amb cançons de Guille Milkyway que rimen amb la ballaruga desimbolta de TikTok o del K-pop (Creu-me! és un hitarro, per citar Juliana Canet), i fan anar un model de català impecable per al registre, en què qualificar una cosa de “creepy” i “sobar-se” encaixen estupendament amb “treure l’entrellat” i “quedar-se de pasta de moniato”, arribant a una fórmula natural i subtilment prescriptiva alhora. També m’han interessat les aventures de la Lara i la Kali, un programa de missions de supervivència ideal tant per crear vocacions d’agent forestal com perquè tots els fills que els dissenyadors gràfics que van fer l’èxode rural durant la pandèmia no acabin perduts pel Pirineu. I, aix, l’anime. Els dibuixos japonesos que fascinen els joves d’arreu del món amb aquella barreja tan irresistiblement incorrecta de marcialitat, erotisme i exotisme, torna amb el millor d’abans i el millor d’ara. Al TikTok de SX3 els vídeos sobre anime són els més vistos, i veure comentaris com “Es que los doblajes en catalán son de otro mundo” recorda el poder de les coses que ho peten simplement perquè estan més ben fetes.

El Super3 i el 3XL van triomfar en un món analògic curull de la inèrcia optimista dels anys vuitanta i noranta. L’arribada del digital va trobar-se una Catalunya que s’havia adormit sobre els llorers d’una normalització lingüística que mai havia estat tan efectiva com ens havíem volgut creure. En comptes de redoblar esforços, es va retallar justament quan més inversió hauria calgut, i s’han perdut deu o vint anys crucials. El nou SX3 és una eina poderosa que ha de servir per començar a remar en la direcció contrària, en un entorn digital més difícil de controlar i un Zeitgeist més depressiu. Però no tindrem més remei que convertir el pessimisme pel fracàs del Procés en lucidesa respecte del mal estat de la llengua i nous estàndards de militància que renovin la famosa voluntat de ser que ha mantingut la llengua catalana viva contra tot pronòstic. Treballar constantment per coses que les nacions amb Estat tenen descomptades és cansat, però cantant i ballant en català es lluita més fàcil.