El Fire!! treu foc pels queixals

La Mostra internacional de cinema LGTBI 2016 està on fire per la quantitat i la qualitat de les pel·lícules, documentals, exposicions i taules rodones programades. També per la ràbia de la matança de 49 persones tot just fa uns dies a una discoteca gai d’Orlando. És un fet que impregna l’aire que es respira i les converses als passadissos, és un fantasma que reapareix a les presentacions de les pel·lícules i a les declaracions dels directors que promocionen les seves obres a la seu principal, l’Institut Francès, que ha acollit durant dues setmanes el festival.

Entrar al bastió de la cultura francesa a Barcelona és com passar el control de seguretat d’un aeroport: al carrer un cotxe dels Mossos d’Esquadra hi fa guàrdia; la catifa vermella condueix a un arc detector de metalls controlat pel personal de seguretat com a mesura perquè no es tornin a repetir els funestos episodis de la sala Bataclan a París o de la discoteca Pulse a Florida. La Mostra està on fire, sobretot, perquè el públic d’aquesta edició no s’arronsa i les cues per entrar a la sala són especialment llargues a les sessions del vespre. Però el Fire!! té un repte per a les properes edicions: malgrat l’èxit d’assistents, a l’enorme sala de projeccions de l’Institut Francès no hi ha gaire jovent, com sí passava als anys noranta i principis dels dos mil, quan els mitjans de comunicació no parlaven gaire de cinema LGTBI.

Explica  en Joako Ezpeleta, un dels codirectors del festival, que certs mitjans de caràcter conservador com ABC o El Mundo estan cobrint el Fire!! de manera molt més àmplia que d’altres suposadament progressistes com El País. Tant Ezpeleta com Leonetti passen bona part de l’any a la cerca i captura de cinema de qualitat sense prejudicis ni requisits previs: «Busco que un film m’emocioni, aquest és l’únic criteri», explica Ezpeleta. I no deuen anar tant desencaminats en la seva tria quan un dels festivals de cinema LGTBI més reconeguts, el de Copenhaguen, aprofita el savoir faire barceloní per a la planificació de part del seu programa.

Des que fa nou anys es va dur a terme la reinvenció de la mostra de Cinema Lambda sota el nom i la imatge gràfica de Fire!!, l’objectiu dels seus codirectors ha estat fer que aquest festival de temàtica gai, lèsbica, bisexual, transsexual i intersex s’adreci a un públic cinèfil el més plural possible. Això implica anar més enllà del cercle LGTBI de Barcelona i obrir-se també a les institucions i als mitjans de comunicació en general: «Em dóna molt més morbo que em llegeixin els lectors de l’ABC que els de Shangay», afirma en Joako Ezpeleta.

De morbo del de veritat també n’hi ha hagut a les pel·lícules projectades, i molt: probablement una de les més destacables pel seu alt voltatge és Théo et Hugo dans le même bateau, d’Olivier Ducastel i Jacques Martineau. Els primers vint minuts transcorren a les masmorres d’un bar, els protagonistes participen en una orgia de sexe explícit fins que es troben, s’enrotllen i acaben sortint junts del local per afrontar, durant la matinada, una inesperada situació de la qual seran testimoni els carrers de París. Ducastel admet que «El sexe sense protecció és un tema important de la pel·lícula, però no he volgut enviar cap missatge sobre prevenció, només pretenc contar l’inici d’una història d’amor». Al costat del director hi ha un dels actors, Geoffrey Couët, que interpreta Théo i assegura que «Les escenes de sexe no van ser difícils, potser em va costar més rodar l’escena en què estic sol al meu apartament, perquè es mostra la intimitat del personatge».

També hi ha hagut erotisme a flor de pell. A l’exposició Sensualités d’ailleurs, el fotògraf francès Ferrante Ferranti recorre bona part d’Àsia cercant la sensualitat per establir un diàleg entre l’esculptura clàssica i els cossos reals. Potser el film que millor ha aconseguit reunir sensualitat i passió sexual ha estat La belle saison. El film de Corsini, un dels més celebrats d’aquesta vint-i-unena edició, és un cant a la llibertat de la dona, el retrat d’una dècada, la dels 70, en que ser dona encara suposava un handicap personal i professional a la França igual, lliure i fraterna. I ser lesbiana no feia sinó complicar més encara la situació. l’Estat, explica la realitzadora, «Fins i tot, permetia que es tanqués els homosexuals en centres per a malalts mentals. Amb la recent normalització legal han reaparegut amb més força  l’homofòbia i l’antifeminisme. Ara la lluita ja no és contra l’Estat”.

El realitzador Olivier Ducastel coincideix amb Corsini i assegura que l’homosexualitat a França no està tan acceptada com podríem esperar: “En l’època en què s’havia d’aprovar la llei de matrimoni homosexual, de l’adopció, etc. hi va haver un sorprenent augment del discurs d’odi, al carrer es van organitzar manifestacions anti LGTBI i al parlament també hi havia discursos homòfobs. Vàrem tenir la sensació de no haver estat prou defensats per les autoritats”. L’actor Geoffrey Couët hi està d’acord, considera que  a Catalunya els portem avantatge: “He visitat Barcelona i trobo que aquí l’homosexualitat s’accepta amb molta més naturalitat. A França l’homosexualitat continua sent exòtica”.

Durant el darrer cap de setmana, França cedeix pas als Estas Units amb produccions de gran interès com Suited, un documental que aborda la realitat de les persones transgènere a partir del dia a dia d’una empresa de sastreria que es dedica a fer vestits a mida per a homes que van néixer dones i que tenen la necessitat de sentir-se identificats amb el seu cos, una producció de la polimediàtica Lena Dunham, la creadora i protagonista de Girls. Dissabte a la nit, quan al festival li queda poc per acabar, el públic aplaudeix desaforadament al final d’un altre documental, Back on board, produit per la cadena HBO, sobre la vida del considerat millor saltador de tots els temps: Greg Louganis. L’esportista olímpic explica les dificultats per les que va passar durant els 70, els 80 i els 90, i com ser gai i seropositiu van condicionar les seves possibilitats esportives i laborals en una època en què la Nordamèrica de les oportunitats va tancar moltes portes a un dels seus atletes més destacats.

El Fire!! posa punt i final a l’edició 2016 amb una assistència de públic més que destacable i un fogós esperit reivindicatiu: fer visible totes aquelles realitats LGTBI que, tot i existir des dels orígens de la humanitat, la societat s’entesta a negar, ocultar o eradicar. Al costat de la catifa vermella que condueix a l’interior de la seu a l’Institut Francès i que els voluntaris del Casal Lambda comencen a recollir, un mapa d’Amnistia Internacional recorda que a 80 paísos del món l’homosexualitat continua sent perseguida amb penes de presó i de mort. Vint-i-un anys després de la seva creació, la mostra de cinema encara és necessària. La repressió i l’odi continuen alimentant les flames del Fire!!