Debats francesos

Un dels avantatges de viure en un país amb una de les programacions televisives més infames i ofensives d’occident és que no cal gaire esforç per començar a mirar canals d’altres llocs. Quan ho fem, ens adonem al moment que la majoria també consideren que aquest mitjà està pensat per oferir espectacle com més banal millor —no els ho discutirem— i que el públic és, en general, imbècil. Ara bé, ho dissimulen una mica més que aquí. A França, per exemple, hi fan debats.

El denominador comú d’aquests programes és que acostumen a ser llargs, per tant permeten un mínim raonament, i que gairebé sempre hi veureu dos personatges (junts o separats): Éric Zemmour i Michel Onfray. El primer es dedica a plorar la França de Napoleó, a blasmar la immigració i a desmuntar la hipocresia de l’esquerra (la d’allà també ho posa molt fàcil); el segon es defineix com a anarquista i girondí, seguidor de Proudhon i de la Comuna, i es dedica a desmuntar la incompetència de l’esquerra i de la dreta (que també ho posa molt fàcil). No cal dir que tots dos venen milers de llibres i que, per tant, aquestes aparicions no els van pas gens malament.

Un dels temes recurrents d’aquests debats és la França de Pétain. Zemour sempre relativitza la col·laboració amb el nazisme del règim de Vichy (mentint i fent equilibris impossibles) i l’anticlerical i nietzschià Onfray ves a saber per què aprofita qualsevol ocasió per associar la figura de Hitler amb la de Jesús. I és que (ho repeteix fins a la sacietat) al Führer li agradava molt l’expulsió dels mercaders del temple. Ja sabem que la televisió no permet matisos i que de vegades, si els permet, tampoc no ens els ofereix. Ara, el que Onfray no diu mai és que el Jesús de Hitler no és el de la Bíblia. I és que Jesús —de vegades encara s’ha de recordar— era jueu. (I Maria, sigui dit de pas, també.) És evident que això a un nazi li hauria pogut generar alguna lleugera contradicció interna a l’hora de sentir-s’hi identificat. Solució: recuperar la idea ja exposada per Fichte dècades abans segons la qual Jesús, de fet, no era jueu perquè era ari. Hitler mateix se l’imaginava ros i amb els ulls blaus. Tot el que segons el règim nazi el cristianisme tenia d’abjecte calia imputar-ho a Sant Pau, que aquest sí que era jueu de debò, com el dimoni.

No he sentit mai dir a Onfray que una de les inspiracions principals de la ideologia nazi fos Nietzsche (de fet, a Hitler li agradava més Schopenhauer), però és cert que alguna cosa deu voler dir que l’any 1934 a la cripta funerària del monument de Tannenberg s’hi diposités Així va parlar Zaratustra, al  costat del Mite del segle XX de Rosenberg i el Mein Kampf (els evangelis no, es veu). I no em refereixo al Nietzsche manipulat grollerament per la seva germana per tal que encaixés en els postulats del Reich, em refereixo al Nietzsche sense manipular. El Nietzsche que, evidentment, no era nazi, que hauria abominat aquesta doctrina (com també hauria fet Darwin, un  altre inspirador sense pretendre-ho de les teories racials), però que a El crepuscle dels déus diu, per exemple, que «el cristianisme, nascut d’arrels jueves, i només comprensible com a planta d’aquell terreny, representa el moviment oposat a qualsevol moral de l’elevació, de la raça i del privilegi: és la religió antiària par excellence […]» i «El cristianisme, transmutació de tots els valors aris […], evangeli dels pobres i del humils, proclama la insurrecció general de tots els oprimits, els miserables, els fracassats, els desheretats contra la raça.» Sí, cal aclarir que aquí, quan Nietzsche parla d’aris, no es refereix a cap raça ària sinònima de germànica, sinó als pobles orientals que en aquella època es definien segons aquest terme. Tanmateix, es pot comprendre l’abast que frases com aquestes van arribar a tenir en la ment malalta dels nazis, semblant a la del famós «En la lluita per la supervivència, només els més adaptats se’n surten a costa dels seus rivals» de Darwin.

El gran escriptor hongarès Imre Kertész deia que l’únic que tenia en contra dels cristians era que no ho eren. Si entre 1933 i 1945 ho haguessin estat, haurien acabat als camps de concentració, com va passar en alguns casos, certament dignes d’elogi. Les jerarquies catòliques i protestants es van dedicar, l’una a excomunicar comunistes, beneir canons alemanys, obviar el que sabien perfectament i, finalment, repartir passaports a un bon nombre de nazis perquè poguessin fugir, i l’altra, a mirar cap a una altra banda.

Els francesos sovint senten estupideses en els debats televisius. Beneïts siguin.