Tensions al WhatsApp per aprovar els pressupostos d’una calçotada

(Barcelona, març de 2024)

Avui fa un mes que van començar les discussions al grup de WhatsApp d’una colla d’amics en relació amb els comptes d’una calçotada que va tenir lloc el penúltim cap de setmana de febrer a Sant Llorenç de la Muga. Tot i que fonts properes al cas havien assegurat l’arribada a un compromís, aquest matí s’ha confirmat que les negociacions continuen encallades. Ja fa uns anys que aquest tipus de disputa és la causa líder de la dissolució de grups d’amics a Catalunya, havent desbancat les problemàtiques derivades de l’endogàmia interna un cop tothom va decidir deixar la tonteria del poliamor enrere.

En aquest cas, el conflicte es veu complicat pel fet que una meitat del grup va pujar al poble divendres a la nit, mentre que l’altra va arribar-hi dissabte, generant una nit (i dos àpats) de diferència. A això se li afegeix la pugna per la mitja dotzena de despeses no aprovades per consens fruit d’impulsos individuals -les olives cares, la càmera d’un sol ús i unes llumetes molt xules que estaven d’oferta a Amazon-, que no volen ser assumits com a col·lectius.

Les últimes setmanes han estat un torcebraç entre un sector que considera que s’han de repartir els costos per igual i aquells que creuen que aquesta fórmula és injusta, ja que ignora els matisos de les situacions personals. És un enfrontament larvat, que troba les seves arrels en el desajust entre els moments vitals dels integrants d’aquest grup en l’arc de la vintena, dividit entre la gent trastocada per treballar quaranta hores setmanals i els que encara fan substitucions de menjador. Les convulsions internes són fortes, sense solució clara a l’horitzó.

En el punt de mira hi ha el debat del repartiment de la gasolina. Tot i que eren quinze persones, van agafar cinc cotxes omplerts a capacitats diferents per ajustar-se a les exigències de la disponibilitat de cadascú. N’hem parlat avui amb una de les conductores, Èlia Verdaguer, que descarta acceptar un acord a menys que els altres membres del grup cedeixin. “No és culpa meva que el cotxe de Daniel Badal gasti més gasolina que el meu. Hauria d’haver avisat i donat l’oportunitat per buscar un altre cotxe”, ha dit. Verdaguer considera que no és “una qüestió de la diferència dels cinc euros amb seixanta”, sinó de “principis”. Alguns creuen que aquesta actitud bel·ligerant ve d’una ferida prèvia que no s’ha guarit: fa unes setmanes quan va demanar ajuda per anar a buscar paper de diari pels calçots, tothom va ignorar el seu missatge.

En paral·lel, té lloc una discussió similar amb la beguda. Sembla que David Liceu, que s’encarregava de la compra a l’engròs, va decidir comprar més alcohol del prèviament pactat per garantir el seu abastiment. “A mi no em sembla just pagar el mateix per la ginebra si només vaig fer-me un combinat, quan hi ha gent que se’n va fer tres”, ha ressaltat Josefina Drassanes que, tot i que fa tres anys que viu del tabac dels seus amics perquè “no fuma”, no creu en els paral·lelismes de la situació. Per altra banda, Carme Entença fa dies que reclama amb to crispat que per favor se li retornin els diners de les garrafes d’aigua que va sortir a comprar diumenge al matí. “Ara ningú vol pagar,” ha denunciat Entença, que en una vida passada devia treballar al servei de Lluís XVI recaptant impostos als camperols. “Però en el seu moment, tothom volia aigua per pal·liar la ressaca”.

Des d’ahir al vespre, el focus mediàtic s’ha tornat a situar sobre el pagament de la droga. “A mi no em fa res ser la que sempre queda amb el camell,” ha explicat Aurora Llucmajor, que està embolicada amb el noi que li ven la MDMA. “El problema és quan no m’arriben els Bizums”. Segons el que ha afegit Llucmajor, la seva voluntat és recuperar els vuitanta euros d’inversió inicial, encara que algú només hagi fet “dues llepadetes”. “Jo ja vaig avisar que havia d’esperar a cobrar abans de pagar res i com que soc autònom facturo trimestralment” ha respost Esteve Clot, que té onze mil euros al compte d’estalvis, però “no els vol tocar”.

El debat ha impulsat la creativitat de les solucions. Així ho ha explicat Emma Hostafrancs, que proposa un model per tornar a l’economia del bescanvi. “No tinc Bizum i em fa mandra fer una transferència, però ho puc tornar tot amb un dinar, tres cafès i dues birres.” La seva iniciativa, però, no ha obtingut els resultats esperats, sinó que s’ha rebut amb una allau d’àudios ferms però “de bones”.

És el primer cop que el grup d’amics no és capaç d’arribar a un pacte per minimitzar els efectes del xoc i el compte enrere és evident. “En teoria havíem d’agafar una casa per l’estiu, però veient la dinàmica, m’està fent mandra avançar els diners per l’Airbnb,” ha afegit el Raimon Mundet, que és addicte al Tricount. La supervivència del grup és incerta, caldran moltes concessions per poder-se refer internament d’aquest sacseig amb afectacions personals tan profundes. Però, ara per ara, ningú està disposat a cedir i la tendència està sent acudir i prioritzar altres grups d’amics amb qui “mai tenim aquests problemes” perquè “tothom és més adult”.

“Iep, tinc 576 missatges, algú em pot fer resum?” El comentari final d’Edgar Vallcarca ha tornat a paralitzar les discussions: a tothom li fa massa mandra respondre.