Per què el teletreball perjudica més els joves

El doctor Argimon demana teletreball i classes virtuals a les universitats, i els diaris corren a reexportar el gènere d’horror fotogràfic que més èxit ha tingut durant la pandèmia: el pla mitjà de joves bevent i rient a les terrasses. Es parla molt de la male gaze, no tant de la boomer gaze, i em pregunto sobre l’altura intel·lectual de la premsa nostrada quan decideix encarregar i posar aquesta foto a les seves planes d’una manera que ja es veu que si poguessin l’acompanyarien amb la música de Jaws. De fet, la construcció del jove supercontagiador és un mite particularment català i espanyol, específicament dissenyat per tranquil·litzar i exculpar un dels països que pitjor ha gestionat la crisi de la Covid a escala planetària. Les capçaleres internacionals que enumeren respostes calamitoses contra el virus recullen l’explicació que dona cada país, i aquest cap de setmana llegia premsa anglesa on es deia que Spain blames their young, i era bo notar l’escepticisme del redactor que ens neguen els nostres propis periodistes.

En pantalons de pijama no hi ha drets laborals. Ni ascensos. En primer lloc, perquè les vagues són una pausa per esmorzar que s’anima més del previst, la presa de consciència de classe unes gotes de marxisme mentre es fa cua pel microones. De l’habitació a la nevera i de la nevera al sofà no es crea consciència de grup: la mera presencialitat física empodera, veure’s i comptar-se, “Ye are many—they are few!”; i és un fet que, com més digital és un negoci, més s’autoexploten els qui hi treballen. Si la granota blava dels treballadors de les fàbriques va ser la icona d’una cultura contestatària avui en decadència, les sabatilles d’estar per casa haurien de ser la bandera del precariat submís. Ells que ens demanen que els configurem els iPhones i escriuen només amb els dits índex, i resulta que el digital és l’aliat laboral dels boomers.

Però, sobretot, des de casa no s’aprèn allò que els joves més necessitem aprendre. Contràriament a la ideologia sota l'”I quan eres petit, què volies ser de gran?” les nostres identitats laborals no són autodeterminació i lliure exercici de la voluntat, sinó serendipitat apropiada amb més o menys gràcia, caos al qual donem direcció a posteriori. Una carrera laboral és unes pràctiques en què impressiones al teu cap, l’admiració per un company de feina que et contagia d’un nou món, l’amic d’un col·lega de taula que resulta que l’altre dia va sentir que no-sé-qui buscava algú com tu. És impossible digitalitzar la vibració atzarosa dels primers anys de vida laboral. Sense el llenguatge complet del cos i la presència, hi ha desconeixement i desinterès, resulta molt més difícil distingir qui és bo i qui no val la pena, fer amics que acaben sent socis d’una nova empresa o xerrar de coses banals que encenen una bombeta que després ho canviarà tot. Un concepte fascinant que acabo de descobrir: la “inconveniència funcional”, una formulació abstrusa que m’encanta i que designa com el disseny de l’espai físic genera interdisciplinarietat, o, en altres paraules, la importància d’haver de tenir un sol lavabo per a gent que ha estudiat carreres diverses.

El teletreball és fantàstic un cop has fet la teva carrera i tens la teva xarxa de contactes. Des de la seguretat, treballar a casa és un plaer. Això és exactament el que no tenen els joves. Convertits en una cara pixelada, els joves són recursos humans deshumanitzats. En els anys universitaris i el començament de la vida laboral, la presencialitat no és un luxe, sinó una necessitat. La fam de xocar contra el món, la set d’atzar i d’experiència, i no allò en què els creatius publicitaris han convertit la paraula, és un recurs social d’un valor incalculable. El contrari dels joves trobant-se cara a cara és l’esclerosi intel·lectual, política i econòmica. Per cada afterwok robat, una bona idea mor abans de néixer.

Res d’això li treu la raó al doctor Argimon, i res és més important que no perdre el temps queixant-se i evitar de totes totes el cayetanisme cretí: cal complir les normes i anar amb compte. No hem visitat els nostres avis i portem més mascareta que cap altra generació, diguin el que diguin les fotos dels diaris. Però és important polititzar la presencialitat, tant en l’educació com en la feina. Ara que es pensaran mesures per combatre la pandèmia i que la cultura laboral es pot reconfigurar en direccions bones o dolentes que determinaran les pròximes dècades, cal que els joves participem en la discussió sobre la importància dels cossos i l’espai. Si els que prenen decisions sobre què és prioritari només són els que ja tenen la vida feta, es seguiran camins diferents que si hi intervenen els que encara l’estem fent. És paradoxal, perquè les noves generacions vivim molt més en digital que els nostres pares, però l’espai i la presència física contenen la clau de tot allò que ens falta i que necessitem per no acabar vivint molt pitjor que ells.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.