Missió 3Cat

¿Amb una aplicació que no s’encalli en tindrem prou per salvar el català? Després de dècades del calamitós TV3 a la carta, que els historiadors de la cosa digital haurien d’etiquetar amb algun epítet trist com ara “Els anys de la fam”, la tecnologia estandarditzable de la nova 3Cat és com l’arribada del pla Marshall a un país en runes. Els menús flueixen, les categories són útils, i molts programes nous i vells fan venir ganes de clicar. Mentre introdueixo les meves dades personals com a penyora per accedir al servei, penso que ser monitorat i monetitzat per la corpo és molt menys pèrfid que per Elon Musk, i somio amb tots els anuncis de Casa Ametller que acceptaré i totes les campanyes de la Damm que rebutjaré. La llista de més vistos està encapçalada per l’entrevista sinistra i espanyola que Ricard Ustrell va fer a Ana Obregón, però escullo no creure en els mals presagis.

El disseny homologable de 3Cat és una notícia feliç en què l’espai importa més que el contingut. En la llar millenial que no sol tenir receptor de senyals analògics, el zàping no es fa entre canals, sinó entre plataformes; i una televisió se la juga en la llambregada mononeuronal al menú d’inici. Ara que Netflix és un abocador de porqueria insofriblement llampant i gairebé sempre que anem a un lloc o altre ja sabem el que busquem, el menú del 3Cat està molt bé. Entre el TN del Cruanyes en directe, la cara de Laura Escanes, o un nou programa del Buenafuente. El TV3 a la carta era una tortura mentre que el 3Cat et facilita el vagareig infinit. Auguro nits fosques d’hivern amb els crims de Carles Porta i migdiades de cuina salvatge amb Maria Nicolau. Caure en un cau de conill de contingut en català podria arribar a ser una cosa.

Precisament perquè té una missió pública, la corporació ha de pagar el cost en pèrdua d’independència que suposa treballar-hi.

Després d’un temps amb el problema nacional de com encaixar les microcelebritats digitals de nínxol catalanet sorgides de baix a dalt i la cooptació malèvola de la Corpo, el 3Cat ofereix una temptativa de solució. Hi ha riscos i oportunitats. D’una banda, és bo tenir una finestra digital amb més diners i que faci més patxoca que mai. De l’altra, és perillós que tot s’ho quedi TV3. Ara que 8tv acaba de tancar, podria instal·lar-se un pessimisme excessiu a l’hora de fer audiovisual en català fora de la cosa pública. Però per molt que sigui la Nostra, o precisament per això, la corpo corre els mateixos riscos de degradació que qualsevol altre monopoli. No hi ha cap problema amb dedicar uns diners públics perquè l’audiència ingent de Laura Escanes posi la poteta en el món tevetresí, a veure què, però el 3Cat no hauria d’aprofitar la seva dominància per fer passar per un embut precari els joves creadors que voldran viure dels seus pòdcasts i les seves sèries. Precisament perquè té una missió pública, la corporació ha de pagar el cost en pèrdua d’independència que suposa treballar-hi.

El factor diferencial del 3Cat és la llengua, mentre que el de les plataformes amb què competeix és una certa sensibilitat: la banalitat de Netflix, la sumptuositat d’HBO, les ulleres de pasta de Filmin.

El factor diferencial del 3Cat és la llengua, mentre que el de les plataformes amb què competeix és una certa sensibilitat: la banalitat de Netflix, la sumptuositat d’HBO, les ulleres de pasta de Filmin. Això amaga que el 3Cat té, a més de la llengua, la seva identitat. La gràcia de comunicadores com la Juliana Canet, l’Alba Riera o l’Andrea Gumes és que, comodíssimes amb l’autoreferencialitat tevetresina, juguen molt bé amb aquests límits. Però, al mateix temps, escoltar-les és no poder evitar imaginar com parlarien sense cap límit. Contra la visió enganyosament mercantilista que ha fet servir l’espanyolisme per anar llimant TV3, tenim la idea de l'”economia de la missió” de Mariana Mazzucato, que fa servir l’exemple del viatge a la lluna dels americans per explicar a la keynesiana manera com el sector públic pot impulsar cercles virtuosos de creació de valor que no haurien existit mai amb la llei de l’oferta i la demanda. Al cap del carrer, tot depèn d’una idea tan senzilla com que Catalunya ha de ser una potència audiovisual moderna, i que si ens arrisquem en nom d’un interès superior, el sentiment de propòsit col·lectiu pot superar la lògica mentidera i abjecta del “fer-ho en castellà per arribar a més gent”.