Maria Bouabdellah: “Parlo bé el català perquè sóc catalana”

Aspirant a periodista, la Maria Bouabdellah (Banyoles, 2002) s’estrena en el món dels mitjans de comunicació amb programes més propers a l’entreteniment que no pas a la informació perquè, com diu ella, és una enamorada de la comunicació en el seu conjunt i no li agrada tancar-se portes ni perdre oportunitats. Des de fa tres mesos, parla d’allò que li interpel·la i li ve de gust a Canal Malaia, posa una mica de seny als debats d’AdolescentsiCat i el 12 d’octubre s’estrena com a col·laboradora de Mood Z, el nou programa digital de Tv3.cat.

Comencem pel principi. Com vas arribar a formar part de Canal Malaia?
Durant molt de temps vaig estar fent vídeos a Instagram sobre coses superbanals, ho deixava i ho reprenia, segons em venia de gust. M’havia plantejat més d’una vegada passar-me a YouTube, però com que no tenia referents youtubers catalans, pensava que no em veuria ningú. Llavors, un dia la Clàudia Rius em va enviar un missatge i em va preguntar si em volia unir a aquest projecte, que es basava en fer vídeos de YouTube i que ella estava impulsant junt amb el Bru Esteve, la Juliana Canet i l’Arnau Rius. Vaig pensar que era una oportunitat perfecta i m’hi vaig llençar.

Què et va interessar del projecte?
Em va motivar molt que fos un projecte de joves autogestionats, independent de qualsevol institució. No va ser tant el fet que fos una plataforma per defensar el català, perquè jo no parlo en català com a militància, tot i que també, sinó perquè el parlo en el meu dia a dia. Tot el que faig a la vida, ho faig en català, i també parlo darija amb la meva família d’origen marroquí. No li veuria el sentit a viure en català i plantar-me davant d’una càmera i fer-ho en castellà.

En tres mesos t’han trucat de Catalunya Ràdio i de TV3. Com ho has viscut?
No ho vull magnificar! Sí que impressiona pensar que, només portant un parell de mesos a YouTube, algú consideri que tens potencial per formar part d’aquests programes. Però ho visc amb responsabilitat i tocant de peus a terra. Tinc sort, perquè la meva mare m’ha ensenyat a relativitzar-ho. Tot i això, no et negaré que sento una mica de vertigen, i que a vegades he sentit la síndrome de la impostora. De fet, ara ho miro enrere i penso “que ràpid que ha passat tot”, però realment ho he viscut pausadament i d’una forma tranquil·la, perquè ambdós projectes me’ls han proposat persones amb qui ja tenia en comú altres projectes, pel que no ha sigut xocant per mi.

Ens tens acostumades a continguts més seriosos i sensibilitzats amb les problemàtiques socials que els que solem veure en aquests programes. A MoodZ seguiràs en aquesta línia o innovaràs? 
A Mood Z faré una secció molt activista que, de fet, es diu “Revolucionaris”. Serà a l’Instagram i tractarà sobre diferents qüestions que poden preocupar als joves, o sobre temes que no acabem de conèixer i que són importants. Per exemple, en un dels programes parlarem sobre la llei de regulació dels lloguers. És una llei complexa, que d’entrada no entens. Però si un programa juvenil te la sintetitza en 2 o 3 minuts, a tu t’ajuda a implicar-t’hi i a estar informat, i crec que és molt important. També farem entrevistes, preguntarem als joves què pensen o saben sobre certs temes, farem de tot des de YouTube, Instagram i TikTok.

Hi ha una clara aposta per aquestes noves plataformes, per poder arribar als joves en català. Creus que és la manera perquè les noves generacions el parlin més? 
No ho sé, la veritat. Crec que sí que és important que vegin que persones que ells consideren referents parlen català en el seu dia a dia, com a llengua habitual. Els referents són molt importants perquè t’hi emmiralles, i en certa manera, això t’ajuda a créixer d’una forma o altra. Però crec que l’aposta de Mood Z respon més al fet que els joves ja no miren la televisió i Tv3 veu que ha d’adaptar-se. Si els joves no venen, anem a buscar-los.

Tens sensació de formar part d’una comunitat de joves pioners en fer vídeos en català a les xarxes? 
Penso que podem estar obrint portes, però també penso que hi ha gent, com la Juliana Canet o el Joan Grivé, que n’han obert moltes més, perquè ells ja fa anys que ho fan. Ja fa quatre temporades que existeix AdolescentsiCat. Ni el Canal Malaia, ni AdolescentsiCat, ni MoodZ salvaran el català per si sols, ni jo em sento responsable de fer-ho. Jo em sento responsable de fer bon contingut, amb el que jo estigui d’acord. Si serveix perquè algú faci servir més el català, genial, és un plus. Però no crec que depengui de mi. De fet, em fa certa por que algú s’esperi alguna cosa de mi, perquè quan hi ha expectatives sobre tu i no es compleixen, defraudes. Sóc conscient que haig de fer el que pugui, i que no tinc li dec res a ningú, però personalment m’espanta una mica. Suposo que és normal en qualsevol àmbit de la vida i en qualsevol feina.

Però sí que has obert una veda: ets de les primeres, si no la primera, catalana afrodescendent en aquest àmbit juvenil. No et sents referent de totes les nenes catalanes afrodescendents que et puguin arribar a veure?
En aquest sentit sí, tot i que hi ha altres dones que també hi són, però sí que em sento en certa manera responsable d’un col·lectiu, com són les dones afrodescendents, que mai s’han sentit representat. Jo quan era petita no tenia cap youtuber català que fos fill d’immigrants i que parlés de temes com el cabell afro. Per sort, cada vegada hi ha més joves racialitzats parlant de temes diversos, i no necessàriament sobre activisme o antiracisme, sinó també sobre aspectes que no tenen res a veure amb què siguin persones racialitzades, com que surten de festa o quin cantant escolten últimament. Crec que és molt important veure aquesta diversitat, i que els mitjans de comunicació tenen el deure d’assegurar que hi ha una representació justa de les persones racialitzades, perquè hi som, però estem invisibilitzades.  

Opines que als mitjans ja queda justament representada la societat catalana o queda feina per fer? 
Tot i que n’hi ha, som molt poques les persones racialitzades que apareixem als mitjans. Queda molt per fer. La Miriam Hatibi va fer un fil al Twitter sobre dones racialitzades a les quals els mitjans poden acudir en cas de no saber a qui convidar, perquè sempre li trucaven a ella. Va reivindicar que hi ha moltíssima gent totalment capacitada per donar opinió sobre moltíssimes temàtiques, gent a qui ningú està potenciant perquè no estan tan exposada com ella va estar-ho. Només visibilitzar-la a ella fa un trist servei a l’antiracisme. Si som una societat diversa, si vas al metro i hi ha moltíssimes persones de moltíssimes nacionalitats o orígens, a la televisió has de veure el mateix. Si tu mires Els matins de TV3, o fins i tot Mood Z, aquesta diversitat no acaba d’estar representada.

Penses que el fet de ser una persona racialitzada i d’haver viscut el racisme en la teva pròpia pell t’ha condicionat a fer el pas d’exposar-te a l’esfera pública dels mitjans de comunicació? 
Jo crec que sí. Tot i que, principalment, he acceptat les propostes perquè a mi em venia molt de gust fer-les, i perquè és una bona oportunitat pel que vull que sigui la meva professió. Però crec que inevitablement vaig pensar en això, perquè no estem representats en aquests espais i a tots ens agrada sentir-nos identificats amb les persones que veiem als mitjans i a les xarxes. Vull pensar que, tenint nous referents, alguna nena es pot animar a penjar vídeos. Veure’t representat és molt potent, i és molt potent a l’hora d’enviar un missatge a la societat.

Creus que la racialització influeix el tipus de contingut que fas? 
Parlo d’activisme perquè penso que és una part que s’ha de cobrir. Els programes juvenils també han de tenir una part de consciència social i de reflexió. Crec que, de la mateixa manera que hi ha contingut d’humor o rosa, també hi ha d’haver la contraposició, i parlar de coses que realment ens afecten. Hi ha una frase de Salvador Allende que diu “ser jove i no ser revolucionari és una contradicció fins i tot biològica.” Està bé posar els joves al centre, explicar-los què passa i fer-los partícips. Però jo faig aquest tipus de contingut perquè és el que em surt fer, i potser d’aquí a dos anys em surt una altra cosa. Vaig llegir un tuit que deia que fa gràcia que els joves racialitzats tinguem èxit o se’ns conegui només si parlem de temes socials, perquè si parlem d’altres temes, no se’ns fa cas, i hi estic d’acord. Si hem de parlar de racisme, que ho faci una persona racialitzada, però això no vol dir que només puguem parlar d’això, igual que no només s’ha de parlar de feminisme al 8M.

Llavors, quines aspiracions tens respecte als teus continguts?
Personalment, tinc ganes de fer un contingut més relaxat, no tan reivindicatiu, sobretot al meu canal. Tot i això, jo sóc una persona implicada i compromesa, no crec que pugui separar una cosa de l’altre. Si, per exemple, faig un morning routine, segurament hi haurà algun aspecte que estarà relacionat d’alguna manera amb l’activisme o l’antiracisme, perquè no ho puc destriar, forma part de la meva manera de ser. Amb Adolescents i MoodZ, que estem a tope en temes d’activisme, tinc ganes de sortir de la meva zona de confort, veure fins a on puc arribar. Jo vull ser periodista i aquests programes em permeten ser-ho, així que vull descobrir la professió.

Què li diries a tota aquesta gent que diu que el racisme ja no existeix? 
Li diria que negar el racisme és ser una persona molt privilegiada. Hi ha dades, que són prou importants, i a més hi ha persones que t’estan explicant les seves experiències. Així que negar-lo no és només mirar cap a una altra banda, és ser molt cínic. I que a mi les persones cíniques no m’agraden.

I què diries a les persones que et diuen “que bé que parles el català”? 
“Que bé el parles tu també!” S’ha d’assumir d’una vegada que hi ha gent racialitzada que és d’aquí. Estem al 2020, ja fa molt de la primera onada de migració. Parlo molt bé el català perquè sóc catalana, he crescut aquí, els meus amics són catalans, i estudio i visc en català.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.