Les quatre potes de la viralitat

Confesso: jo també he pensat que una relació tenia problemes perquè hi mancava sexe. Confesso: jo també he fet servir l’expressió “fer mal la vulva” per referir-me a tenir tant de sexe que acaba fent mal. Suposo que la diferència és que jo, aleshores, no vaig tenir ni la responsabilitat ni oportunitat de tenir un micròfon davant. Que he tingut la sort de tenir aquestes converses amb amigues, en la intimitat d’una terrassa de bar, i col·lectivament ens hem anat desfent d’aquestes merdes que tant mal ens feien.

Els mitjans del nostre país han considerat que calia posar noies joves a fer contingut per a joves perquè així, per art de màgia, es resoldrien tots els problemes d’ús social de la llengua o de baixes audiències juvenils. Tots formem part d’aquest engranatge, d’una manera o altra, sigui alimentant-ho, amplificant-ho a Internet, consumint aquests continguts o sent algú que hi participa. Penso que és un error la creença que només gent jove despolititzada o aparentment “neutral” pot atraure al jovent, alimentant aquesta idea que els joves volen coses rapidetes, picadetes, banals, entretingudes, mastegades, vomitades. De fet, potser aquesta idea i aquesta creença és en realitat una excusa per reforçar discursos funcionals al sistema; per tal d’idiotitzar el jovent en lloc d’incentivar l’esperit crític.

El cercle viciós del moralisme i de la despolitització actua com una màquina imparable. El clip descontextualitzat que es talla i es llença a les xarxes sent perfectament conscients de l’impacte que genera. La reacció acarnissada, tant bestial com efímera, cap a la persona de torn que tingui el micròfon davant. El gir argumental, a cop de tuit, també descontextualitzat i imprecís, que, igual que l’opinió desencertada que s’ha fet viral, neix de la visceralitat, d’una reflexió poc profunda. El focus en la gravetat que el públic és adolescent i juvenil, caient en aquesta mateixa infantilització que ha portat a fer un programa de poca profunditat. L’exageració extrema buscant també aquesta viralitat. La viralitat com a sinònim de tenir raó o d’estar molt equivocat, sense cap espai pels matisos, esclau al sistema moral del bé i el mal.

Confesso: jo també he participat d’aquest cercle viciós i he cregut que la meva “presa” era la més calenta. Confesso: jo també he pensat que el tuit viral de resposta m’estava donant la raó, acariciant suaument al meu ego com un gatet amb sobrepès cargolat sobre la manta. I ho confesso no per buscar un perdó que m’eximeixi de culpa, que per sort m’he anat deslliurant del pes judeocristià amb els anys. Ho confesso perquè com deia Ovidi, tot comença en un mateix. Salvant les distàncies evidents del tipus i magnitud d’altaveu, crec que és de rebut que aquelles persones que tenim la possibilitat de tenir una tribuna, per petita que sigui, aquelles que podem fer opinió publicada, deixem de donar llaunetes al nostre gat de l’ego i mirem de trencar amb el cercle de la viralitat moralista.

“Necessitem els altaveus per lliurar la batalla cultural i de les idees, però no deixem que ens imposin els seus tempos. Lluitem per una profunditat en els debats. Exigim-nos, entre totes, defugir la viralitat.”

Venim d’anys de bombardeig d’un discurs neoliberal de dones “empoderades”, de “go, girl” i “girlboss”. Venim d’un positivisme naïf, enfocat a dones blanques de classe mitjana-alta, per ser agressivament sexuals, per sumar capital (social, econòmic, sexual) sempre individualment. El capitalisme, filtrant-se sempre per qualsevol esquerda, va impregnar un desig necessari i legítim d’alliberament sexual i vital de les dones, va mercantilitzar i pervertir un moviment polític complex, històric i en evolució. I ens ha deixat amb la ressaca d’una borratxera que no havíem demanat. Una ressaca llarga amb encara flaixos d’aquesta idea de l’empoderament individual, de Sex and the City, de manuals d’autoajuda femenina. Una ressaca que ha fet que ens enganxi desorientades i deshidratades la nova onada reaccionària, aprofitant la precarietat i les comunitats trencades.

Enmig d’aquest merder, la viralitat i el moralisme no ens ajuden. La rapidesa dels clips, de les polèmiques, la banalitat de tot allò que escoltem o llegim, la batalla de dir-la més grossa, la soledat de qui ja no té aquestes converses amb amigues, tot plegat són ingredients perfectes per a construir una societat atomitzada, idiotitzada, acrítica i moralista. Necessitem els altaveus per lliurar la batalla cultural i de les idees, però no deixem que ens imposin els seus tempos. Lluitem per una profunditat en els debats. Exigim-nos, entre totes, defugir la viralitat. Segurament aquest article és contradictori, però la vida també és això.