La solitud de l’home en bata

La bata em protegeix del fred de novembre, i també de caure en l’Espiral. Fa molts anys que la tinc i no me’n canso. És una bata creuada amb cinturó, de màniga llarga, que cobreix les cames fins a sota dels genolls i que deixa més o menys tros de pit al descobert, en clara sintonia amb el disseny del pèl pectoral, que el demiürg va concedir-nos perquè volia que duguéssim bata. És de color gris Londres, a ratlles negres, gruixuda, polièster 100%. A l’etiqueta hi diu “Massana”, una marca catalana que al web m’informa que té per filosofia “satisfer les necessitats del mercat” i “que compta amb un equip humà”, dues coses que em tranquil·litzen. Com que a vegades rebo convidats en bata, molts amics la coneixen i l’han batejat com “la bata de Tony Soprano”, perquè recorda a l’uniforme amb què vèiem a l’enyorat James Gandolfini fugir de les responsabilitats mafioses i capejar l’ansietat des de casa. Contra el món, en bata.

No n’escric només perquè comenci a fer fred de bata: aquesta setmana he llegit L’home de la bata vermella (Angle Editorial), el darrer llibre de Julian Barnes. L’home enbatat en qüestió és el doctor Samuel Pozzi, ginecòleg magistral del París de la Belle Époque, un tipus sensual, encantador, racional, progressista, cosmopolita i insaciablement curiós, en definitiva, el perfecte heroi barnesià per combatre el Brexit. La bata vermella del títol apareix en un retrat sensacional que li va pintar John Singer Sargent el 1881, quan Pozzi tenia trenta-cinc anys. Barnes no la posa tant al centre del relat com el lloro a El lloro de Flaubert, sinó que la deixa més aviat en una perxa al fons, com un toc de color per a la narrativa. El París “distant, decadent, trepidant, violent, narcisista i neuròtic” que ens narra Barnes s’amoroseix amb la teatralitat tendra de la bata de Pozzi. No cal dir-vos que un senyor anglès brillant explicant-nos coses de senyors francesos brillants d’un altre temps és una festa de llibre.

De les meditacions literàries sobre bates me n’ha sorprès l’abundància de sexualitat. I és cert que dur bata és estar ambiguament a prop del sexe. Ho sap Barnes i ho sabia el retratista: Pozzi perseguia el coit amb entusiasme i tenia el tipus d’atractiu que, cobert en bata, irradia una virilitat civilitzada. Em va fer riure que Barnes compari el cinturó amb “un vit de bou escarlata”, és a dir, amb un enorme penis penjant. Hi ha bones raons per passejar pel costat veneri de la bata: el material invoca un contacte directe amb la pell, el registre és el propi de les zones grises, que obres la porta i no queda clar si estaves dormint, follant o treballant; i, sobretot, hi ha l’evidència de la nuesa: se sap que no dus res a sota, i que un gest molt senzill ho facilitaria tot plegat. És estrany perquè al mateix temps la bata és antisexy: massa pròxima a la infantilitat del pijama, massa afectada, una estetització innecessària de l’arquetip masculí primari, que són uns bòxers i una samarreta. Els homes que duen bata fan cara d’haver pensat massa en el que volen.

És sexual, la meva bata grisa de Tony Soprano? Molt menys que la de Pozzi, i fa sentit, perquè estem parlant d’un ginecòleg que buscava i aconseguia allitar-se amb les seves pacients de manera reiterada. Jo, que no soc material de biografia, la duc per treballar. Sempre que puc escric des de casa, i la bata és la meva armadura. La gràcia del polièster esponjós és que és impermeable al ritme productiu: la bata et situa en un espaitemps diferent respecte dels que treballen amb vestits més disponibles, t’obre la porta a una solitud sancionada socialment. Ja es veu que algú en bata està fent una cosa intempestiva, i no hi ha res que l’Espiral desitgi més que devorar el tresor d’un altre temps. Ens posem bata per escapar del flux, però el flux només ens ho permet perquè sap que hi tornarem amb alguna cosa lluent per oferir-li. De la temporalitat heterogènia de la bata, jo en torno amb articles, mentre que altres hi tornen amb novel·les, obres d’art, bitcoins o teories de la conspiració. Diria que aquest és el secret de la bata, tant per al sexe com per a la feina: un uniforme de la inutilitat, l’ambigüitat de la qual és infinitament més fèrtil que l’acció directa. Que malament que s’escriu en texans, per favor.