La fi de la sèrie d’amor

“El desig és sempre desig del desig de l’altre”. És una frase de Lacan que m’agrada perquè sempre l’he de llegir dues vegades, i a la segona penso que quina gran veritat. Per desgràcia, instantàniament l’emparello amb una altra frase igual de famosa i gastada, de Sartre, que diu que “L’infern són els altres”. En realitat les dues volen dir el mateix: més enllà dels desitjos bàsics que acaben en el consum de l’objecte desitjat (menjar, follar, un massatge), els éssers humans podem tenir desitjos de segon ordre que consisteixen a voler que els altres ens desitgin en tant que inesgotables. Vull que l’altre em vulgui lliurement perquè l’atrau la llibertat que hi ha dins meu, i així en un bucle bo per sempre. El perill que assenyala Sartre és que per arribar a això ens hem d’obrir, i la cosa podria acabar amb l’altre reduint-nos i tractant-nos com un objecte menys preciós i infinit que el subjecte que creiem que som, que és justament el que més por ens feia des del començament. L’amor romàntic és el nom que li donem si tot plegat funciona bé.

Però podria ser (podria), que l’amor romàntic fos el producte d’unes condicions socials i culturals que ja no existeixen. Vivian Gornick, per exemple, va explorar aquesta idea als anys noranta, en un assaig que acaba de sortir en català, La fi de la novel·la d’amor (L’altra editorial), traduït per Martí Sales, del qual tothom està parlant últimament. Segons Gornick, el problema de l’amor és el vell problema socràtic de conèixer-se a un mateix. Passa que el posseïdor d’aquest coneixement tan cobejat ha anat canviant al llarg de la història: primer va ser la Natura, després Déu, i, finalment, l’Amor. Aquí l’amor s’ha d’entendre amb l’ideal romàntic que diu que només podem conèixer-nos a nosaltres mateixos a través dels ulls de la persona que estimem i que ens estima. I després de llegir el que hem anat escrivint els últims cent anys, Gornick ens aixafa la guitarra: “L’amor sembla haver anat pel camí de la Natura i de Déu. Estem a la deriva, radicalment sols ara, tant en la literatura com en la vida, tocant a les palpentes els llibres que escrivim per trobar els elements metafòrics que aconseguiran un nou poder”. Si l’amor no funciona, sempre ens quedarà l’autoficció.

Que el problema continua picant es veu no només en la traducció de Gornick, sinó en la popularitat simultània de tres sèries acabades de sortir que ofereixen tres solucions molt diferents al problema de l’amor: Smiley, The White Lotus, i Autodefensa. Smiley es pot despatxar ràpidament. És una comèdia romàntica comercial sobre parelles LGTBIQ+ militantment acrítica amb el somni romàntic. La gràcia de la sèrie és que no ens sembla dolenta simplement per la rastellera de clixés i diàlegs encarcarats, tot i que això no ajuda, sinó perquè, tal com insinua Gornick, si els temps canvien, la nostra capacitat de connectar amb els vells mites, també. A l’última seqüència, els dos protagonistes, que cada cop que parlen a través d’algun giny telemàtic havien estat encaixonats per unes línies que partien la pantalla, es troben cara a cara mentre veiem com les línies s’esborren. Les pantalles i la soledat: malament; l’amor fusional i els petons: bé.

The White Lotus, que és boníssima, proposa una altra sortida. La sèrie mostra històries creuades en un hotel de luxe a Sicília, i la trama que més parla de l’amor i del desig és la de dues parelles de rics a la trentena que, tot i no caure’s gaire bé, han anat junts de vacances. Uns tenen la cosa resolta amb un laissez faire tàcit de la infidelitat en què ningú pregunta perquè no cal. Els altres ho troben cínic, i no poden suportar les mostres de passió i felicitat dels seus no-amics, que perceben de cartró pedra. Per acabar-ho d’adobar, els aparentment lúcids i morals amb prou feines senten desig l’un per l’altre, mentre que els tramposos no paren de petonejar-se. En un dels millors diàlegs que he vist últimament en una sèrie, un d’aquells moments màgics en què un personatge t’està afusellant el tema d’una manera tan ben lligada amb el momentum narratiu que no et sents alliçonat, la dona de la parella cínica deixa anar a l’home de la parella neuròtica un monòleg que val la pena citar sencer: “Mai saps el que passa pel cap dels altres. Passes cada segon de la teva vida amb algú, i encara hi ha aquesta part que és un misteri. I és força sexy. Tu no ho has de saber tot per estimar algú. Fes el que hagis de fer per no sentir-te una víctima de la vida. Simplement, fes servir la imaginació”.

Aquest diàleg resumeix l’alternativa modernista a l’amor romàntic tan del segle XX amb què brega Gornick als seus assajos: si la fusió satisfactòria amb l’altre ja s’ha vist que acaba fallant, ens queda la possibilitat d’integrar els desitjos i les contradiccions d’una forma autoconscient i estilitzada. El jo es pot salvar a ell mateix si aprèn a dir el nom de les coses. La metàfora redemptora ja no és el resultat d’un llenguatge de dos, sinó d’un llenguatge privat i d’un esforç estètic i filosòfic heroic de l’individu-artista. És menys ensucrat i menys democràtic, però és una promesa que sembla possible, i és irresistiblement sofisticada i apassionant. Gornick la pensa en clau psicoanalítica: l’aposta que una repressió lúcida és millor que un romanticisme infantil perquè, “si no entens els sentiments, estaràs tota la vida a mercè seva”. Si acabes entenent-los, potser no tindràs la sort d’un amor total, però et quedarà el consol d’una sobirania refinada.

El que passa és que el segle XXI no és el XX, i el mateix esgotament de l’amor romàntic que diagnostica Gornick podria haver arribat ara a l’autoficció. Crec que aquest és el tema d’Autodefensa, una sèrie que mostra fragments de les vides de dues noies joves barcelonines en forma de comèdia. A la història no hi ha cap trama romàntica general, però sí molts comentaris sobre la dificultat per integrar el desig amb l’autoconeixement. I jo diria que la novetat és que, en comptes d’estilitzar el jo, les protagonistes tracten de buidar-lo. L’aspiració moderna de Gornick es veu com una imatge més al costat de la col·lecció d’idees igualment respectables i criticables de la història cultural de la humanitat. L’entropia impedeix cap criteri últim per triar entre ser Virginia Woolf, basic girl, o monja de clausura. I dir que no podem triar és dir que el jo no es pot arribar a conèixer mai. Abandonada l’ambició d’autoconeixement, desapareix la lògica romàntica del desig del desig de l’altre. I el que queda no és especialment tràgic perquè, si ningú ens pot conèixer, tampoc ningú ens pot reduir a un objecte i evitem l’infern de Sartre. La interioritat i la necessitat de treballar-la s’esfumen, i només cal preocupar-se per l’exterioritat, que té a veure amb l’aspecte físic i la roba, però també inclou les mil maneres que tenim d’aparèixer en públic als ulls dels altres a les xarxes socials. Aquest és el sentit de la frase que repeteixen sovint les protagonistes, “my life is my message”, que llegida amb McLuhan, “the medium is the message”, ja es veu que equival a “my life is my medium”. Convertits en pur mitjà, en pura exterioritat, els joves del segle XXI no es poden fondre amb l’estimat, ni llançar-se a l’empresa heroica de crear un llenguatge propi, però poden viure els uns al costat dels altres amb una certa gràcia sense fer-se mal.