Els youtubers catalans que no sabies que necessitaves

Al Canal Malaia semblen gent molt sana. Prims, joves i llestos, encara conserven la il·lusió de seguir descobrint coses a la vida. Tot i la pàtina postmo amb què creuen que ho envernissen tot. Tenen molts cabells, tots i totes: llargues cabelleres, elles (també cabells curts i afros), i formoses tofes i tupès d’altura, ells. És normal que siguin l’enveja dels senyors de quaranta anys, calbs i panxuts que poblen la majoria de les nostres pantalles. Parlen directament a la càmera i gesticulen molt, senyal de joventut i vida.

La mise en scène ho és tot, en aquest món. Que ho preguntin als peuets aixecats d’Ada Colau o al periodista feixista a qui li vam enxampar la querida en calces. Els youtubers que fan continguts en català no són l’excepció que confirma la regla: molts dormitoris, molts llits de fons i moltes llibreries a un costat. Guitarres, pòsters i fotografies d’amics a les parets. Intuïm ràpidament quan el pis és compartit o quan encara viuen amb els pares (aquell horror vacui de quadres al menjador). Les regles del llenguatge youtuber són universals: vídeos horitzontals, pla fix, ritme ràpid i edició picadeta. El malson de l’Albert Serra. De la mateixa manera que tots hem après la importància del marc escenogràfic quan fem un Zoom (excepte Quim Torra), ells han crescut amb Instagram. Juliana Canet, la Beyoncé dels youtubers catalans, té un vídeo on es clissa ben clarament el vinil “Remena, nena” de la Guillermina Motta. Canet, et vull al meu equip. També veiem una postal de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una cita de Josep Carner: “El nostre enyor ens ve de quan no érem”. Filologia Catalana meets el Paralelu.

Quan classifiquem els nostres youtubers segons la seva expressió corporal, apareixen dos bàndols: els tranquils i els hiperexcitats. En el primer bloc trobem l’Ofèlia, amb un to calmat entre el Neil d’Els joves (referència per a boomers) i l’Emma de Plats bruts (referència per a tothom). Proposta: smokey eye en català podria ser “ull esfumat”. Leonardo da Vinci va excel·lir en la tècnica de lo sfumato pintant La Gioconda, la primera influencer de l’era moderna. I encara aguanta, la tia. En Bru Esteve, un altre que sempre està del chill (com diuen a Vic), posseeix un to nonchalant, amb un puntet molt fi d’ironia: aquell estat de cansament perpetu propi dels adolescents o dels addictes a la marihuana. A l’altra banda, tenim els hiperexcitats. També els podríem anomenar titellaires, perquè sembla que facin teatre d’objectes. (Si proveu de mirar els seus vídeos sense so, segurament ho podreu caçar quasi tot). La Juliana Canet, la Laura Grau i la Maria Bouabdellah Shaimi regnen, amb diferència, en aquesta categoria. La Maria és qui diu millors les vocals neutres de tota la colla, amb diferència. Si no heu vist la seva peça sobre el cabell afro, ja esteu trigant.

Pel que fa a les sintonies dels seus vídeos, mal m’està dir-ho però la Clàudia Rius guanya, de llarg. Les espies de veritat, Hattori el ninja, Sylvan i l’art romànic català mai no havien casat tan bé. Quan ho vegin els del MNAC li encarreguen una exposició. La capelladina més il·lustre ha fet un vídeo amb cinc motius pels quals li agraden els museus… Es pot ser més adorable? I a l’habitació té penjat un pòster poètic de la Mercè Rodoreda i el de l’exposició Feminismes! del CCCB. Ja paro, que no vull que semblem una (altra) d’aquelles capelletes de la cultura catalana, on tothom es tira floretes mútuament. Tranquils: no farem una candidatura per presidir l’Ateneu Barcelonès. El Marc Lesan (tupè envejable, ulleres de David Carabén) és l’únic que té el clàssic set de youtuber del 2009: habitació clarament jovenívola, fotos del Barça, ampolles buides de cervesa negra i una claqueta de cinema. Només li falta un senyal de trànsit per ser l’escenografia perfecta. La taula que té a sota de la llitera és, literalment, el seu cau, des d’on crea continguts per a tot el planeta. Quan tingui seixanta anys en parlarà a cada entrevista, com feia el plom de l’Steve Jobs amb el seu garatge. Pel que fa a fons de pantalla (o allò que tenen els youtubers catalanoparlants darrere seu), l’Antonio IAU és el més elegant: aquella paret bicolor, blanca i blava. O és maragda? El seu vídeo sobre Homofòbia i transfòbia i pobles hauria de ser visionat obligatori a tots els instituts, tant de pobles com de ciutats. I ens ha fet descobrir la fantàstica Débora, amb una expressió que ja hem introduït al nostre vocabulari: “Estic hasta la figa”.

Soc conscient que em deixo molts noms, molta gent, molts parlars… Fa dies que el meu editor em reclama aquest article, però haver de fer recerca mirant vídeos a Youtube és la cosa més procrastinadora que es pot fer a la vida. Podríem parlar de la varietat d’accents que trobareu a Malaia, el posthumor que s’hi practica (l’acudit del gos “Mistattoos”: bravo) i de tantes altres coses. Ai sí, m’ho deixava. Les cases, els jardins i les piscines de les Dumb Hoes doing Dumb Things. El repte d’imitar el look de la Cardi B a la Met Gala és digne de guanyar un maxichallenge al Rupaul’s Drag Race. Shantay, you stay.

En fi. Mireu els nostres youtubers. Critiqueu els nostres youtubers. Estimeu els nostres youtubers. Us dono dos motius: és gratis. I ho fan en català!

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.