El cuixartisme després de Cuixart

Una retirada a temps de l’individu es pot convertir en una victòria de les seves idees. A Jordi Cuixart l’honora haver plegat, però ho fa després de comprovar que la seva estrella ja no embadaleix la Catalunya del postprocés. Tal com es va veure amb les polèmiques amb què de seguida va topar sortint de la presó, des de les festes de Gràcia amb Ada Colau fins a la baralla amb Clara Ponsatí, dins del vocabulari de Cuixart hi ha massa forats per un públic que ha entès el que va passar el 2017. I renovar lideratges no equival a matar el pare. El substitut al capdavant d’Òmnium cultural, l’admirat filòsof Xavier Antich, no és el líder d’un corrent crític que ha derrotat Cuixart en unes eleccions, sinó un delfí designat a dit que va definir la seva tasca com “reprendre el llegat d’en Jordi”. A més, Cuixart seguirà dirigint l’Escola de Formació Guillem Agulló, una mena de think tank creat ad hoc per Òmnium l’any passat, amb l’objectiu d’influir en el debat sobre la desobediència civil i la lluita no violenta dins de l’independentisme. Cuixart se’n va perquè el cuixartisme continuï.

El cuixartisme és la foto de la Conselleria d’Economia. És important parlar de fotos, perquè “foto” era una de les paraules preferides de l’altre home dalt de l’infame Nissan Patrol de la policia, Jordi Sànchez, que el 2017 no parava de repetir a les manifestacions independentistes “no els hem de donar la foto que volen” fins que el més important de l’u d’octubre era “la fotografia de la Guàrdia Civil retirant urnes”, no pas que el Parlament hagués de traduir la votació en fets. La idea nuclear de la Revolució dels somriures era que calia acumular capital simbòlic a còpia de fotografies impressionants per dur-lo al mercat d’empatia de la Comunitat Internacional, on ens el bescanviarien per alguna acció geopolítica a favor de l’autodeterminació de Catalunya, qui sap si el reconeixement d’una declaració, un mediador internacional, o alguna cosa per l’estil. La independència per mitjans estètics era una idea nova, que demanava un preu molt baix per una recompensa molt gran, i que va engrescar i mobilitzar moltes persones. Espanya no podia permetre’s certes fotos.

Espanya s’ha pogut permetre les fotos. És cert que posades una al costat de l’altra, retraten les carències d’un Estat, i que el cuixartisme té una part del mèrit d’haver-les aconseguit. La lògica catalanòfoba i neocolonial amb què Espanya ha despatxat les qüestions nacionals és ara més visible que mai, i la veritat sempre dona pes a les coses. Però les fotos de l’u d’octubre també deixen despullat els límits del cuixartisme. La política no va de veritat, sinó de transformar la realitat, i si no aconsegueixes els teus objectius, d’altres estan avançant en els seus. L’energia col·lectiva i l’acumulació de factors propicis que calen per obrir la porta d’un moment revolucionari requereixen molts anys i molts esforços, i desaprofitar-los tanca la finestra d’oportunitat durant qui sap quan de temps. Dessacralitzar el cuixartisme, disseccionar-lo i criticar-lo no és una opció, és l’única actitud possible per al futur de l’independentisme. 

Tot això Cuixart ho sap perfectament. Per això el seu gran projecte ideològic des que va entrar a la presó ha estat crear un discurs més realista sobre la desobediència civil i la lluita no violenta. I també per això no ha parat de repetir que les entitats han de pressionar els polítics. El problema principal s’il·lustra de nou amb la foto de la Conselleria. Arribada l’hora de la veritat, una veu discordant amb una autoritat com la de Cuixart, hauria pogut esmenar els polítics i posar-se del costat de la desobediència civil i la lluita no violenta que ara pregona. En comptes d’això Cuixart va blindar la línia conservadora que protegia els partits, i va reforçar el marc mental que després serviria per convertir Tsunami en un nou foc d’encenalls. El cuixartisme després de Cuixart s’assembla al processisme de després del Procés: en comptes de fer-los fora des de baix, omplint institucions i entitats de cares noves i crítiques, s’han pogut renovar des de dalt entre ells mateixos, indolorament i continuïsta. Com vam veure amb l’abstenció a les darreres eleccions i la grisor del govern que en va sortir, això no és especialment engrescador ni útil per al col·lectiu.