Cap on estem accelerant?

Que la lentitud en el pas del temps dels dies confinats no ens enganyi: ens trobem en un moment d’acceleració. Les plagues no canvien el sentit de la història, sinó que l’acceleren. Les democràcies asiàtiques, els països ben cohesionats nacionalment i els lideratges que entenen la ciència; tots anaven en la bona direcció i, ara, amb el canvi de rasant del virus, avancen posicions amb més empenta. Els Estats Units, Espanya o Brusel·les també incrementen la velocitat, però de baixada. Estiguem atents perquè, a part d’una realitat històrica observable, també hi ha una religió política de l’acceleració que ens importa especialment perquè ha arrelat en l’inconscient col·lectiu català. L’independentisme va ser i encara és en el fons una forma d’acceleracionisme. 

La fe acceleracionista catalana consisteix en creure que la independència és el descabdellament inevitable de les contradiccions d’Espanya i que no cal un canvi de sentit, una revolució negativa, sinó afanyar-se perquè aquestes contradiccions estructurals -anticatalanisme colonial, centralisme embogit, corrupció endèmica- s’accelerin fins a destruir-se a elles mateixes. És una doctrina política del trolleig: accelerar Espanya per acabar amb Espanya. L’u d’octubre desprenia una flaire acceleracionista. Momentum, que era la paraula-fetitx d’aleshores, s’ha de traduir per “quantitat de moviment” o “ímpetu”; es tractava de donar gas fins assolir la velocitat d’escapament. Però, ai las, com totes les fes mil·lenaristes que creuen que l’arribada del messies és a prop, l’acceleracionisme pateix un trauma sumat a un ridícul quan les dates decisives se succeeixen, amb l’accelerador premut a fons, però no arriba el final dels temps. Traient la navalla d’Ockham del sarró, l’explicació més simple és que la fe estava equivocada.

La paraula no me l’he inventat jo: és un terme de moda en l’avantguarda de les guerres culturals. La gràcia de l’acceleracionisme és que n’hi ha de dretes i d’esquerres. El de dretes diu que la democràcia és tan corrupta que ja és irreformable a les urnes, i que cal accelerar el progrés tecnològic i la globalització neoliberal fins que la tecnologia permeti desempallegar-se de la llosa que són els Estats figaflors. L’acceleracionisme d’esquerres creu que no hi ha manera de reeducar la gent per convertir-los en consumidors responsables ni solidaris internacionalistes, de manera que també cal accelerar el progrés tecnològic perquè, en comptes d’haver de prendre el control dels mitjans de producció democràticament, cadascú tingui una megaimpressora 3D a casa i el capitalisme sigui hackejat. El que tenen en comú tots els acceleracionismes és un afartament: han perdut l’esperança tant en la revolució als carrers com en canviar el sistema des de dins i ho fien tot a que el sistema col·lapsi. Roman una creença indestructible en l’autodestructibilitat de l’enemic.

A l’independentisme, igual que li va passa al marxisme amb el capitalisme al segle XX, li costa entendre per què Espanya no implosiona d’una vegada, com pot ser que les contradiccions es mantinguin in aeternum lluint una mala salut de ferro, que la cosa vagi tirant, que ni cristo canviï el vot o que no hi hagi prou enteniment col·lectiu per veure que un mes de vaga general, a la llarga, valdrà cada euro que costi. Estem tan convençuts que la irracionalitat dels altres és tan endèmica i tan visible que a cada convulsió històrica hi veiem una oportunitat perquè aquestes contradiccions s’estavellin de manera definitiva, i a cada meta volant en què la utopia no esdevé patim una horrible frustració.

La ironia de la fe acceleracionista és que condueix a la immobilitat total. Si et convences que l’ensulsiada de l’altre és una qüestió quasi científica, una inevitabilitat racional, caus en el parany de l’esquerra caviar, els mateixos marxistes que parlaven de la ciència (sic) del materialisme dialèctic que van arribar al poder amb la teoria ben memoritzada i després del seu pas ens han deixat el capitalisme més descarnadament banal de la història. L’obsessió per assenyalar les contradiccions de l’adversari es gira contra teu i es converteix en una cortina de fum que t’impedeix veure i treballar per solucionar les teves. Emborratxat de determinisme històric, perds la fe en la transformació democràtica, en l’educació i la persuasió a través dels discursos forts, en mobilitzar els teus en nom d’una causa que neix de baix a dalt i apel·la a allò que la gent té d’indomable. El virus està demostrant que Espanya és un estat en decadència i està accelerant la davallada? Esclar. Això suposa una finestra d’oportunitat per a l’independentisme? Només si ens preocupem per resoldre les pròpies contradiccions i deixem de confiar en les dels altres.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.