Andreu Juanola: “Mai em perdonaré haver parlat amb Messi en castellà”

Andreu Juanola, domador de bèsties. La batuta i l’equilibri. El segon gironí més il·lustre segons Lluc Salellas, batlle de Girona, ha aconseguit, amb el seu savoir faire de trapella amb seny, dominar i dirigir un dels projectes més exitosos de la història del pòdcast de Catalunya. Si no el que més. Ell és l’ordre que es permet la diversió de l’anarquia que li proporcionen els seus companys. Ell és l’estructura i la pauta. La calma hiperactiva i contagiosa que desprèn la sensibilitat d’algú que sap observar i llegir panoràmicament tot el que l’envolta. El guaita que pot apaivagar l’incendi sense cap mena de necessitat ni intenció d’enemistar-se amb els piròmans. Quedem a l’Adonis i el també presentador de La Cullerada de Time Out Barcelona i col·laborador de El Suplement arriba un xic tard. S’excusa i demana un Vichy amb gel i llimona. Suor i fum que regalimen d’una Barcelona que entra a un dels estius més climàticament cruels dels registres. Barcelona també és l’hàbitat gairebé natural de Juanola. Durant més de dues hores parlem de Girona i la gran ciutat; de menjar i viatges; de hobbies i febleses. Comparteix la pressió implícita en el fet d’envoltar-se dels millors. També rescatem la seva infància i la seva etiqueta (justa o no) de macarra convergent. Intercanviem confessions i divagacions en una sessió d’honestedat i sorpreses. I el més important, ens narra una gesta èpica: el dia que va regalar La Gran Enciclopèdia del Barça (Blackie Books) a Messi, deixant constància del moment exacte en què l’argentí va conèixer un programa del Barça, és a dir de futbol, és a dir d’esports, és a dir d’Andreu Juanola.

Hola Andreu, com estàs. Parlem d’orígens?

Estic molt bé, gràcies. Endavant, m’encanta parlar d’orígens.

I més dels teus. La teva és una vida misteriosa.

Jo no crec que ho sigui. Diria que m’exposo molt més que la resta. Una altra cosa és que hagi tingut tantes oportunitats. Jo he explicat el que he volgut, no tant el que m’han preguntat.

Girona.

Girona. Hospital Josep Trueta. Un dimecres 19 d’abril de 1989. La meva mare diu que va ser a la tarda. Vaig néixer un dimecres perquè es veu que el meu pare va retreure a la meva mare que el meu germà gran, l’Albert, naixés un divendres 12 d’octubre (que fins que no independitzem sempre serà festa, malauradament) i per tant no va aprofitar els dos dies de baixa de paternitat com es mereixia. És a dir, el meu pare li va dir a la meva mare, com que no en tenia prou amb parir, que com s’atrevia a donar llum un divendres. Jo vaig néixer un dimecres, doncs, facilitant que el meu progenitor tingués dijous i divendres festa i gaudís de la baixa i després del cap de setmana. És una mica conya tot això del meu pare, eh, que no sembli ara que és un tirà.

Val, però posant-nos freudians, això potser defineix la relació amb el teu pare. Devia estar-te eternament agraït.

El meu pare i jo ens assemblem considerablement en qüestió de valorar molt el temps lliure i el descans. Si el meu germà i la meva mare són d’aquell tipus de gent que tota l’estona està pensant en fer coses de forma frenètica i contínuament, per al meu pare i per mi, en canvi, la mandra està per sobre de tot en l’escala vital.

Tens pinta, i corregeix-me si m’equivoco perquè ara estic prejutjant descaradament, de ser una persona que abraça la pausa.

Abraço la pausa. Abraço la tranquil·litat. I aquests dos són béns que cada vegada tinc menys. Ho estic fent molt malament.

Tampoc depèn de tu.

Hi ha coses que sí. Hi ha dies que jo em lio sol. Penso constantment: “Andreu, això potser no calia”. Fa poc havia d’anar a un esdeveniment i vaig treure la persona madura que porto dins per plantar-me amb un no. Però em costa el “no”.  No sé quan frenar. Ara estic intentant aprendre a parar.

Ets mandrós però no pares.

És paradoxal: no sé dir que no una mica per mandra. Però t’asseguro que m’encanta el fet d’aixecar-me un diumenge i no tenir res a fer, sigui l’hora que sigui. Per això valoro molt, i molt, i molt la gent que no treballa voluntàriament. I que quedi clar i per escrit que no estic parlant de la gent que està a l’atur i passa penúries, sinó de la gent que treballa poc o no treballa perquè no ho necessita. Molts hem tingut aquell amic que agafa un any sabàtic per trobar-se a si mateix. Jo mai ho he fet.

“M’he envoltat de gent molt bona. Dels millors”.

Gent privilegiada, també et dic.

És un privilegi de la puta hòstia. Però ai si jo el tingués… Ara tot just m’agafo una miqueta a aquest privilegi que començo a gaudir. Però estem als meus orígens, no avancem informació.

Ja hi arribarem, al present.

[Pensa] M’agrada molt la calma si i només si abans hi ha hagut sarau.

La ressaca.

No ben bé. Sense ressaca. El que vull dir és que necessito que la calma vingui precedida i estigui justificada. És a dir, no puc passar quatre dies avorrits perquè em torno boig i em sento malament, com que estic perdent el temps i que ningú m’estima. El perill de la procrastinació prolongada. Entenc la calma com a recompensa de feina o de divertimento. La calma gratuïta és detestable. I odio estar sol.

Ets un gironí orgullós, com tots.

Ho som tots. És veritat que ara ja estem parodiant la personalitat gironina i l’hem portat a un extrem que potser no cal. No som tan estirats i vanitosos. No és cert que no mirem mai al sud, i que només ens mirem al melic. Tampoc és veritat que ens creiem el centre neuràlgic d’Europa ni que som la Toscana d’Espanya. Ens estem flipant amb el personatge. Dit això…

Ui.

Dit això, Girona té molts motius per estar-ne orgullosa, no fotem. I parlo amb coneixement de causa: fins als vint-i-sis vaig viure a Girona i fins als vint-i-cinc et puc asssegurar que m’havia negat rotundament a viure a Barcelona. Odiava Barcelona. Per mi baixar a Barcelona era una tortura, i només ho feia per venir a veure un amic que tenia per aquí estudiant, o per anar al Camp Nou.

I què era el que més detestaves de Barcelona?

Que no em coneixia ningú. A mi m’agrada socialitzar. Anar a un bar i trobar-te no sé qui, o anar pel carrer i saludar en pepitu. Això hi ha molta gent que ho odia, que prefereix la gran ciutat perquè no vol interactuar amb ningú. Jo soc tot el contrari. Girona, a banda de la ciutat que és preciosa i això no és culpa meva, té infinitud d’elements ideals. Entenc que una persona no pugui veure un gironí ni en pintura, però no em creuré que algú em digui que Girona no és maca. Els ulls no et poden enganyar. Però és que a més, geogràficament, està molt ben plantada. I ara dubto si Girona és tant de puta mare perquè està ben posada o bé és de puta mare, i a més a més, està en un punt estratègic.

Té els grans serveis i comoditats d’una gran ciutat mundial, com és Barcelona, però estàs a Girona, a trenta minuts de la capital, i la platja a tocar però prou lluny per evitar el turisme massiu de tovallola i xancletes, com poden ser Platja d’Aro o Palamós. Per altra banda, tens també a prop els Pirineus, però no prou a prop com perquè et vingui gent amb raquetes i pals d’esquí. És una ciutat que serveix per fer la teva sense que ningú et molesti.

I per a més inri tenim en Lluc Salellas, alcalde de Girona.

Estic molt content per ell. Li vaig donar la meva signatura. En Lluc és un amic del meu germà, es coneixen des de parvularis. Jo recordo tenir tres anys i que cada dia vingués a casa a jugar amb la Game Boy. Sempre han estat i continuen estant molt units.

Espera, vas signar a favor de la candidatura del Lluc amb Guanyem Girona?

És que jo arrossego l’etiqueta de convergent, merescuda o no, que m’he cultivat una mica i no passa res. Però en Lluc representa la CUP de Girona, que podríem dir tranquil·lament que és més convergent que la CUP de Barcelona, només fa falta veure com van vestits, que cuiden l’etiqueta. I em va demanar si podia ser una de les cent personalitats gironines que donaven suport a la candidatura de Guanyem. Quan m’ho va proposar, no vaig tenir cap mena de dubte. I el fill de puta va i em posa número dos, després de l’Anna Pagans. Jo, que no volia, vaig haver de donar explicacions [Riu].

Això demostra que ets una personalitat.

O lo malament que està Girona de personalitats. Girona va faltada d’ambaixadors i figures icòniques, però no passa res. També vaig participar en una entrevista que van fer a en Lluc. Una bogeria, dotze hores seguides, d’entre les quals vaig poder entrevistar-lo durant una hora i mitja. Vam parlar de moltes coses. També hi havia el Benet, el seu germà, i l’Eloi Amagat, exjugador del Girona, capità del primer ascens a primera divisió. El Lluc ha obtingut el que es mereixia, ha fet una gran campanya i molta feina durant els darrers quatre anys. Serà molt bon alcalde. I no ho dic amb cap interés. Es pot presentar un amic meu i no per això creuria que estigués a l’alçada, cosa que no em passa amb en Lluc. Jo crec que l’hagués votat encara que no fos amic meu.

Dius que amb vint-i-sis anys et trasllades a Barcelona. T’has sentit mai provincià?

No m’he sentit provincià, o en tot cas mai m’han fet sentir provincià. Mai m’he sentit de poble. De fet, de seguida em vaig acostumar a Barcelona i no vaig tenir cap problema ni en modular el meu accent. Si escoltes les primeres Sotanes i escoltes les d’ara l’accent canvia una barbaritat, semblem dues persones diferents: l’Andreu de La Sotana #25 té un gironí marcadíssim, que bascula cap a l’olotí, pràcticament. No sé si amb els últims programes la gent que m’escolta per primera vegada ho nota. Però jo sí he notat el canvi, i a les primeres emissions tinc un accent que ni reconec, i no ho dic per una qüestió de vergonya, ni molt menys. Al contrari, fins i tot m’entristeix que, sense voler, i amb una rapidesa exagerada, hagi perdut l’accent.

A l’inrevés sí que veig algunes actituds més provincianes, en un sentit gens pejoratiu, perquè m’agrada veure-ho. I quan vaig allà uns dies i torno, la gent de Barcelona m’ha assegurat que he tornat a tancar l’accent. Crec que els mallorquins i els menorquins també ho fan una mica, que salen més quan acaben de tornar de casa seva. Sense voler comparar, déu m’en guard, Barcelona amb les Illes Balears. No vull problemes geopolítics.

I sents la nostàlgia del que ha abandonat el seu origen?

No, en absolut, i no en tinc perquè bàsicament hi puc tornar i, de fet, hi vaig quan vull. No he anat a viure a Boston. Tinc els meus pares, tinc els amics de sempre, tinc la meva àvia, el meu germà i intento baixar seguríssim un cap de setmana al mes. I si puc, dos. Resulta que hi vaig perquè m’agrada visitar la meva gent però també perquè, no ens enganyem, quan hi vaig no haig de fer pràcticament res. Abans les bronques amb la família es produïen per un tema d’estudis o perquè em rendia a la mandra i no feia res a casa. Ara no rento els plats, no faig el llit, tinc quinze tàpers per la tornada. És una alegria. El cicle de la vida.

M’ha semblat intuir que vas mostrar resistència a l’hora d’anar a Barcelona fins que, suposo, no vas tenir més remei.

Els meus avis materns eren de Barcelona. Bueno, vivien a Barcelona perquè la meva àvia era de Santpedor i el meu avi d’Artesa de Segre, però van acabar a Barcelona, i allà van formar la família. La cosa és que el record infantil que tenia de Barcelona no era dolent, però tampoc l’hòstia. Els meus avis vivien al carrer Canalejas, allà la Riera Blanca tocant a l’Hospitalet. Jo hi anava per fer un casal que es deia Mediterrani, del qual no en tinc bon record. Pensa que era petit, i suposo que m’avorria i per això em vaig emportar un sentiment de Barcelona que no m’agradava. Recordo també, per exemple, que els meus pares insistien molt als meus avis que em vigilessin, que no em deixessin sol, i això xocava amb la llibertat que jo sentia a Girona amb deu o onze anys. Vaig relacionar injustament aquell estat de vigilància i poca maniobra amb Barcelona.

I ara?

Doncs mira: ara si m’hagués de comprar un pis, que amb trenta-quatre anys ja tinc una edat, tinc un dubte molt gran de si vull tornar a Girona o em vull quedar a Barcelona. Quan obro una web immobiliària i haig de seleccionar el municipi a la casella per cercar la zona, encara no sé què clicar. Normalment acostuma a agafar-me un atac d’ansietat i d’angoixa i tanco. La meva mare, que vol que torni, a vegades em comenta que ha vist un pis a Girona, la tia. I oju, no em faria absolutament res tornar a Girona. 

El lloc on anar a morir, per tu, seria Girona?

Cent per cent. És el que vull. Jo tornaré a Girona, el que passa és que no puc calcular quan, ni què passarà. Perquè jo fa quatre anys vaig fer el càlcul d’una cosa i no s’ha complert gens [Riu]. En un sentit positiu, eh. Tot ha superat qualsevol expectativa. Però sí, he perdut el control una mica. I mira que tampoc m’agrada posar-me terminis vitals del tipus “d’aquí a quatre anys m’agradaria estar a…”.

Però està bé que la sorpresa sigui positiva. Perdre el control així dona gust.

Sí però realment penso que he assolit el màxim possible al qual pugui aspirar. Crec que és impossible que la cosa doni més de si, que això ja comença a ensorrar-se molt lentament, que és el principi del final. Cada any faig el balanç i penso que la gent ja s’ha avorrit de mi, que no sabem què fer i que tot és un desastre. I cada any rebo una hòstia que em diu que m’estic equivocant al fer càlculs. I jo feliç, eh. Però el subconscient em fa ser conscient que això un dia s’acabarà.

Tornant al tema: vull morir a Girona però m’agradaria molt encara estar molts anys a Barcelona perquè voldria dir que amb la decisió que he pres ara fa pocs dies, que ara et comentaré, voldria dir que s’ha complert el que jo vull fer.

“Tot el que m’ha passat ha superat qualsevol expectativa. He perdut el control una mica, en un sentit positiu.”

A veure, regala’m l’exclusiva.

Acabo de deixar la feina de comercial, després de deu anys. Vaig començar amb vint-i-quatre, en una impremta a Girona, després em van traslladar a Barcelona. I ara fa quatre anys que em dedicava a vendre guants i mascaretes, una feina que vaig començar, agafa’t fort, vuit mesos abans d’esclatar la pandèmia. Imagina’t. Aquest tio pel qual treballava sabia lo de la Covid. La cosa és que ahir mateix vaig comunicar a l’empresa que jo sentia que havia de provar de dedicar-me a la comunicació d’una forma íntegra i exclusiva. Em van respondre que ja sospitaven que podria arribar aquest moment. Ha estat una decisió molt llarga, que potser m’ha dut sis mesos a prendre. Perquè l’empresa en la qual he estat fins ara m’agradava, em posaven facilitats, m’ajudaven, l’ambient era bo, a les 17h de la tarda arribava a casa, mai hi havia cap bronca i cobrava a finals de mes, que és molt important.

…

Ara he decidit això. M’he donat un any de marge. Potser em foto una hòstia com un piano. No passa res, afronto les conseqüències i en soc conscient. He estalviat com per poder aguantar aquest any i ja hi ha coses que em poden ajudar a viure, de moment, mes a mes. Per això et deia que si puc viure molts anys a Barcelona haurà estat perquè en l’àmbit de la comunicació jo estaré millor aquí que enlloc més. I si haig de tornar a les vendes, tornaré sense problema, però la comunicació m’apassiona i és un ofici en el qual soc plenament feliç.

El risc paga la pena.

No vull que l’Andreu de quaranta-cinc anys es lamenti perquè no va saber aprofitar l’oportunitat. Sempre m’ho tiraria en cara. Com a mínim ho haig d’intentar. Ho intento, i si fracasso, l’Andreu vell mirarà enrere i dirà que lo important és participar, i que no passa res. He decidit no morir amb l’espineta i llançar-me a la piscina. Jo crec que la piscina no està del tot plena, però tinc la certesa que tampoc està buida. 

Ja has tret el nas, a banda de La Sotana. 

A La Sotana soc molt feliç. No només perquè faig el que m’agrada sinó perquè ho faig amb els meus amics. És un projecte nostre, que hem aixecat des de zero i que ha sortit de meravella. I sí, faig altres coses. Fins fa poc no em veia fent una secció a Catalunya Ràdio. Quan el Roger Escapa em proposa fer una secció, la primera sensació és de por, d’incertesa i d’impotència. Penso que no seré capaç de crear contingut que no sigui ni futbol ni política. M’aterria fer alguna cosa que sortís de la meva zona de confort, que fos criticable. La possibilitat que la crítica fos destructiva m’espantava, perquè a mi les crítiques em rebenten el cervell. I el mateix, ha estat qüestió d’intentar-ho. Si al cap de dos mesos hagués vist que no funcionava, li hauria dit al Roger, no passa res.

També em va passar a l’Onze d’Esport3. Vaig començar el setembre del 2021 i, ho recordo concretament, a principis del 2022 vaig ser conscient que no estava bé. Primer, perquè no m’acabava de sentir còmode amb la gent que m’envoltava. I segon, perquè no em compensava anar a gravar a quarts de dotze de la nit d’un dimecres, amb el volum de feina de La Sotana i les quaranta de comercial. No m’ho vaig pensar gaire: a mi la tele i la comunicació em flipen. Si et fa un mínim de mandra, senyal que ho has de deixar.

Potser va ser una qüestió més de format? Potser casa teva és el pòdcast i la ràdio, i no el format televisiu?

No és ben bé això perquè a mi la tele m’encanta. Potser no del tot la televisió més convencional, la que podem veure a TV3, però sí que m’agrada la presència de l’audiovisual. Des que a La Sotana fem imatge, la cosa ha crescut moltíssim. I mira que nosaltres ho fem tot molt de batalla: no estem pendents de mirar cinc càmeres que et punxen la cara de tots els perfils. Això per exemple ho explicava el Joel, que quan va començar el Zona Franca, segurament devia ser un dels reptes que més li devien costar. No és només llegir el teleprompter sinó de sortir perfectament en tots els plans. No vull ni imaginar-me la pressió que deus sentir si no hi estàs acostumat. No pots ser tu mateix. Has de passar un període de familiarització, d’assimilació del plató. El Joel va fer una evolució bestial, un progrés brutal des de que hi va arribar. El tio va plegar quan ja s’estava menjant la càmera i se’l veia molt còmode, com a casa seva.

I tu?

A mi el que m’agrada més és presentar. Em costa molt ser el tertulià o el seccionista. Necessito portar el control del programa, i aleshores rodejar-me del màxim talent possible. En aquest sentit, amb La Sotana, m’he coronat. I no gràcies a mi, perquè no és que jo en algun moment hagués seleccionat el dream team. Va anar com va anar, però a vegades me’ls miro i penso “hòstia Andreu, quina sort que tens. Que bons que són”. M’he envoltat de gent molt i molt bona que m’ha portat sovint problemes amb mi mateix.

D’autoestima?

M’he arribat a sentir molt petit al seu costat. Molt. Mira que et dic: he arribat a no voler anar a gravar La Sotana per no quedar en ridícul. He tingut èpoques, ara potser no tant, on jo era plenament conscient que tenia al costat tres bèsties. Sense comptar l’Enric Gusó, que és el millor tècnic de Catalunya. Tenia la sensació que la gent només es fixava en ells. Jo sentia, no et diré enveja, perquè jo enveja dels meus amics no en puc tenir, però sí un sentiment d’incapacitat. Tenia la sensació que sobrava. Sentia por. Un sentiment molt puta, que em paralitzava.

Hòstia des de fora no ho sembla gens, Andreu.

Em van ajudar moltíssim. Jo un dia els hi vaig dir perquè no podia més. M’ho havia estat guardant. Recordo que un dia en Manel em va agafar i em va dir: “Tu has de ser el millor presentador de Catalunya. Centra’t en això i, quan ho aconsegueixis, et sentiràs super bé”. No soc ni de bon tros el millor presentador de Catalunya, però amb aquella frase vaig entendre que el Manel em deixava clar que cadascú havia de fer el que més bé feia. Que el programa fluís i que nosaltres gaudíssim. Si un de nosaltres no disfruta completament d’aquest projecte, La Sotana no té cap mena de sentit.

Però la imatge que dones és, en algun moment, absolutament la contrària. Jo veig algú molt segur que assumeix la funció, per mi, més difícil del programa, que és precisament coordinar i conduir les tres bèsties, com dius tu.

És que és una façana, tio. Quan el Manel em va dir allò, jo vaig reaccionar perquè sabia que no ho estava dient pel bé de La Sotana, sinó pel meu bé. És un dels meus millors amics, el conec des dels dotze anys i me l’estimo com si fos el meu germà. Estic convençudíssim que ell volia que jo fos feliç fent La Sotana, no tant que La Sotana fos l’hòstia. Va prioritzar el meu benestar. És molt bonic, no?

I la façana aquesta la fas servir com a escut protector per dissipar la inseguretat?

La façana xulesca, que he tingut tota la vida, m’ha permès no explicar les coses dolentes que em passen. Bàsicament perquè no m’agrada, explicar les coses dolentes que em passen. Soc una persona que evita els mals moments, que evita els silencis. Aleshores, per no explicar que estic malament, m’ho guardo per mi. I no és un escut, com dius, en són setanta-cinc. Des de fora entenc que se’m vegi com algú impossible de tombar. I potser per dins ho estic passant fatal. I d’això me n’he adonat no fa gaire. Evito crear mal ambient amb les meves merdes, em fa molta mandra el conflicte. El problema és que hi ha un dia que exploto, ho engego tot a cagar i ningú entén res. I és terrible perquè deuen pensar que estic boig. Fingeixo molt bé que estic bé. 

Jo soc una mica igual. Aparentem que tot va bé però dins nostre estem descompostos. Això potser té a veure amb un mal vici de la vella masculinitat: l’home que ha de fer veure que tot està sota control, que domina la situació, que no defalleix ni es relaxa.

Totalment. El més fort és que, quan explotem i esquitxem altra gent, nosaltres ja hem fet el dol de tot això. Esclato per un mal que ja no m’afecta, sinó que ja l’he treballat i l’he paït. Explico els mals quan ja han passat, quan jo ja m’he recuperat. La gent no entén res, és tremendo. Tornant al cas de La Sotana, en aquest cas ho vaig treure ràpid, per sort no vaig deixar que s’enquistés.

Quan veus que només truquen als teus tres amics et planteges si no estàs molestant, si fas que el programa sigui més dolent qualitativament parlant. Al final és el que deia abans d’envoltar-se de gent: podria treballar amb persones no tan bones, i jo ser el millor. O tenir tres amics que són els millors, i aprendre’n moltíssim. I un cop acceptat el meu paper, jo ja he guanyat confiança i he assumit que soc una mica com en Sergio Busquets. Ara fa temps que gaudeixo com un nen. Als trenta-quatre anys et puc assegurar que és el millor que hauré fet a la vida. No en tinc cap dubte.

Fins ara, potser se t’ha vist com l’inaccessible perquè no has estat tan present als grans mitjans com a la resta.

Jo he estat l’outsider i ara toca pencar i apostar-ho tot. Aportar idees, proposar nous formats. Estic tot el dia pensant coses. El temps dirà.

A l’Ara fa un temps vas explicar que eres mal estudiant, mandrós i desmotivat, i que per això boicotejaves les classes. Això contrasta amb el teu paper a La Sotana. Ara controles la moguda. Ets l’autoritat que preserva l’ordre.

Durant la primària vaig ser l’estudiant average. Progressa adequadament, retalla seguint la línia de punts, pinta sense sortir de la ratlla, sap sumar, multiplicar i dividir i sap quina és la capital de França. És cert que sempre he tingut la pressió que m’imposava indirectament el meu germà, que era un tio molt aplicat amb notes molt altes. Una persona que sabia de ben petit que volia ser metge i ho ha aconseguit, perquè et facis una idea. Recordo una conversa, quan érem petits, que la meva mare li va insistir que havia d’estudiar i el meu germà li va dir que qui més sabia que havia d’estudiar era ell mateix. Jo em vaig quedar impactat. Jo, en canvi, sempre he estat d’escaquejar-me. Si puc treure un cinc no treuré un sis. La meva mentalitat a la vida era de cinc.

Després tenia un company que anava al meu curs i que de fet va ser el primer presentador de La Sotana, l’Ignasi Fuster. Un tio d’excel·lents. Jo era l’aneguet lleig, com el tonto que no sabia estudiar. Els meus pares es posaven nerviosíssims perquè no ho entenien: no entenien que jo em posés davant d’un llibre i no ho processés. A mi simplement, com passava i encara passa a molts nens, és que a mi no m’interessava gens. I no sabia com comunicar que no podia. A classe era hiperactiu, no m’interessava el professor. Aleshores clar, arribo a la secundària i ja començo a boicotejar classes. Expulsions, campanes, tocs d’atenció, suspesos per mal comportament, deures no presentats. Un desastre. Era molt mal estudiant però tenia una mare tan exigent que no va permetre que el seu fill repetís curs. Era una balança que compensava la meva desídia a l’hora d’estudiar.

Bé, aleshores hi havia un altre nivell d’exigència. Els estudis havien de ser la porta a l’èxit occidental, al paradís del benestar i la seguretat dela vida acomodada.

Et puc assegurar que jo surto de l’institut sense haver après absolutament res. I et diré més: també surto de la universitat sense haver après absolutament res. Que diu molt poc del sistema educatiu d’aquest país. Jo vaig estudiar Comptabilitat i Finances a la UdG perquè la nota de tall era un cinc i l’economia més o menys se m’havia donat relativament bé. Havia d’estudiar una carrera, per imposició familiar. No et sé fer un pèrdues i guanys ni uns assentaments ni de broma. El Manel sempre em diu que tant de bo hagués estudiat Comptabilitat i Finances [Riu]. No sé si a Núvol teniu gaires lectors que hagin passat per això, i que no entenguin a vegades per què hem d’estudiar. Però si us plau demano que s’empatitizi amb nosaltres, que ho hem passat molt malament.

Al pati eres el rei.

A l’hora del pati era dels que tenia més ganes de jugar, del que portava la pilota. El que formava els equips. Tothom ha tingut un company de classe d’aquestes característiques. El més pesat, el més xulo. Però he anat baixant el grau de nihilisme, desinterès i de persona no implicada. Jo penso que simplement no van saber trobar, o jo no vaig saber trobar, una motivació. Aquest és el taló d’Aquil·les del sistema educatiu. També hi ha una cultura de l’esforç molt absurda. Recordo que ja a primer d’ESO et marejaven i t’amenaçaven amb la Selectivitat com la prova última, com el monstre final per passar-te el joc. La sele és una puta merda. Si accedeixes a la universitat, no passa res. Si hi accedixes més tard, tampoc. Si no pots entrar a enginyeria i has d’entrar a Biologia, tampoc passa res. Ens carreguen, de forma salvatge, una pressió a sobre per tal que estudiem, que és criminal. El relat és que estudiem amb l’únic objectiu de no fracassar. Aquest és l’únic motiu dels estudis? És un error social terrible.

“Les meves inseguretats fan que sembli la persona més segura del món.”

Recordes aquesta etapa d’estudiant d’una forma especialment traumàtica?

La gent acostuma a recordar l’etapa estudiantil com la més dolça. Per mi és de les pitjors. A la universitat no anava gaire a classe i gairebé no conservo cap amic de promoció, un, potser, que era bastant com jo de suspendre. Pensa que si anàvem a un examen i ens preguntaven si érem del grup de matins o de tarda, ni ho sabíem [Riu]. No va ser una època especialment feliç.

I ara?

Dels trenta als trenta-quatre és quan m’he sentit realment feliç i realitzat. De fet, ara, amb trenta-quatre, estic fent coses d’estudiant, vivències que tenia pendents. Ara a més no tens la mateixa capacitat econòmica que quan ets més jove i depens més dels teus pares. Tampoc ets tan inconscient i pots mesurar tot plegat millor, amb visió panoràmica. És més divertit. No dic que no sigui recomanable passar-ho bé dels vint als trenta: si podeu, rebenteu-ho tot. Als vint, als trenta i als quaranta i quan calgui.

Algú dirà que estàs passant la típica crisi dels trenta.

I amb raó. Estic patint una crisi d’edat espectacular. Perquè els trenta em van fer zero por. I en canvi els quaranta m’angoixen terriblement. Que al final es pot fer de tot a la vida tinguis l’edat que tinguis, però soc dels que pensa que conèixer gent als quaranta-i-pico és estrany. Com més gran ets, més sospitós és voler conèixer gent. Cuidado amb aquest perfil, eh, cuidado.

Després tinc clara una cosa: que estic vivint experiències que jo tenia previst viure. Això fa que em senti més privilegiat. Estic en una mena de núvol que un dia desapareixerà i ho sé perfectament. Em quedarà la vivència i una pila de records preciosos, no passa res si s’esfuma. Estic preparant-me per al moment que tot s’acabi. Soc hipersensible, en aquest sentit. Valoro molt tot el que em passa. 

Andreu prou. M’estàs trencant tota l’estona el personatge. No volia treure el tema de Twitter Catalunya, però parlem de Twitter @andreuginola, el costumisme fet vers. Ets com el compositor que Manel mai ha tingut.

A Twitter intento donar el que a mi m’agrada consumir. No vull que algú m’expliqui les seves merdes perquè tots en tenim, de merdes. A mi m’agrada dir que els nens petits molesten el dia de Sant Jordi o que els gossos volen jugar amb mi però jo no amb els gossos. Que això dels gossos, quin tema. Quan et ve un i l’amo et diu que només vol jugar. Ok, però jo no vull jugar. El joc té gràcia si és recíproc. No pot ser que sempre guanyin els gossos. M’agrada fer conyes i picar la gent. Que, per cert, la gent s’esvera per qualsevol cosa. Jo he vist que si a algú li critiques alguna cosa que se sent seva, es torna boja. Estem parlant de gent civilitzada. Si jo dic que el Peugeot és una marca de merda i tu tens un Peugeot no et facis mala sang, tio, no em facis cas, però no em muntis una guerra. A Twitter saps que algú sempre et saltarà, parlis del que parlis. És matemàtica pura. A Twitter m’agrada molt parlar de futbol i sobretot, contestar. Ara estic en una etapa daurada on ho contesto tot. 

Té gràcia, el teu Twitter. 

Ho tinc estudiat. Faig un tuit bo de cada vint-i-cinc. Però aquella piulada bona oju, és molt bona. Estic satisfet. Soc conscient que transmeto unes vibres de com que no tinc sentiments, com que estic per sobre de totes les coses, però soc molt sensible. Soc la persona amb més inseguretats del món, i aquestes inseguretats fan que sembli la persona més segura del món.

T’agrada alguna cosa més a banda del futbol?

Menjar.

I a part de menjar?

Això que diré ara quedarà molt de cunyat.

Tenim titular?

No, no si us plau, que no sigui aquest [Riu]. Vull dir que no soc ni de platja ni de muntanya, ho detesto. A mi m’agraden les ciutats. Que és la cosa més gironina que algú pot dir. M’agrada molt visitar ciutats, que ja implica anar a restaurants. I m’agraden excessivament els hotels. Em flipen els putos hotels. I el que em torna més boig de tot saps què és? Entrar per primera vegada a una habitació i fer la primera ullada. I quan vaig a una ciutat no m’agrada tenir una agenda i visitar les atraccions turístiques. Prefereixo perdre’m coses que no anar a toc de pito i estressat.

Però la teva obsessió sempre serà el futbol. 

No creguis. Em cansaria abans del futbol que de menjar bé. A mesura que et fas gran agafes certa distància respecte al futbol. El veig cada vegada de forma més sarcàstica. Si abans m’empassava quatre partits al dia ara, a vegades, un se’m fa llarg. Si em salto un Barça m’és igual, la vida continua. Abans pensava que si em saltava un partit, el Barça perdria per culpa meva. L’edat m’ha ensenyat que potser també és una mica culpa del Barça. No pot ser tot sempre culpa meva. Un altre hobby que tinc és no tenir problemes. No haver de demanar perdó, no haver de justificar-me.

Abans mirava molt la tele i ara cada vegada menys. Ara estic amb el mòbil, em passo moltes hores amb el mòbil. És un fenomen que socialment preocupa. Jo penso que els meus pares passaven hores mirant la televisió, a la nit, enganxats. I ara sembla que si et passes hores al mòbil ets idiota i estàs malalt. I amb la tele estaves aprenent i cultivant el teu intel·lecte? Au va. Potser el mòbil és més individualista. És cert que pots compartir un vídeo amb altra gent, però aquest no pot durar més d’un minut. Ho tinc comprovat. No pots compartir un vídeo de tres minuts amb un amic, encara que a tu t’hagi fet molta gràcia. I no entens per què no riu, penses que és perquè està amargat.

Menjar be és molt car.

Cert, però tenim la sort que aquí a Catalunya es menja molt bé. Tu surt a fora a menjar. És una tragèdia. La cosa aquesta del menjar ve de la meu mare, que li encanta cuinar. Es passa quatre hores a la cuina, li encanta, i ho fa molt bé.

Cuines, tu?

M’agrada cuinar però no cuino. T’explico: jo ara mateix faig cuina de supervivència, per no caure mort, perquè haig de menjar. Et faig unes pexugues pollastre, un peix al forn, una hamburguesa. Al meu menú no hi ha sofregits, ni caldos, ni xup-xup. La cuina demana paciència i jo no en tinc, de paciència. En deu minuts haig de tenir el plat fet. I mai tinc els ingredients. Em fa molta mandra anar a buscar ingredients. A més anar al mercat em fa pànic, no sé què demanar, ni com i fer el ridícul no mola. He fet un curs d’arròs i paelles, el problema és que t’ensenyen a cuinar amb unes cuines enormes i uns estris de puta mare, però després arribes a casa i l’olla se t’enganxa. El que tinc clar és que m’hi aficionaré si arribo a la meva edat de jubilació al meu 70% físic i mental. Cuinaré quan ho tingui tot fet, perquè ara encara pateixo de fomo i vull fer moltes coses que no em vull perdre. Seré un d’aquells vells idiotes que bufen per tot. Però seré un avi divertit. D’aquells que malcriarà moltíssim.

Vas jugar al Girona FC?

Correcte, des dels cinc anys fins als dotze o tretze, el primer any de Manel Vidal a la meva vida. Val a dir que no era el millor moment del Girona. Tenien camps que semblaven de la postguerra. S’hi apuntava qui volgués jugar a futbol, així de simple. Vaig aguantar perquè tampoc ho feia tan malament, però quan el Girona es va ajuntar amb l’altre club més potent de la ciutat, que era la Penya Bons Aires, em van fer fora. I al Manel també.

Abans que deia sobre els estudis, que a mi no se’m podia motivar amb el fracàs perquè em relliscava, amb el futbol em va passar el mateix. De seguida vaig veure que no arribaria enlloc. En vaig ser conscient. Hi havia gent bona i això va fer que no m’esforcés. Perdre m’era igual. Si no arribava a una pilota m’era igual. Si no marcava bé el rival m’era igual. Soc el model de jugador que no vol cap entrenador.

I futbolí?

Molt. Durant una època sortíem a la nit només per jugar al futbolí. Quedàvem al campus de Les Àligues amb el Manel. Ell davant, jo darrere. Una parella pràcticament invencible. Jo defenso i faig arribar pilotes al geni. Bàsicament faig el mateix que quan presento La Sotana.

Tens una foto amb Messi.

Els millors quinze minuts de la meva vida. O diu molt poc de la meva vida, o diu lo molt que elogio aquesta persona. Li vaig donar La Gran enciclopèdia del Barça. Se’m van aturar tots els òrgans vitals. El vaig veure venir a quaranta metres, amb una motxilla que devia costar més que un pis a l’Eixample de Barcelona. Va arribar molt tímid, com és ell. Em va voler donar la mà i jo, en lloc de donar-li la mà, el vaig abraçar.

Va acceptar l’abraçada?

Bé, no es va apartar, que és molt. Li vaig dir “MUCHAS GRACIAS”. Aquí el català, mira. 

En aquest cas està justificat.

No, mai està justificat. A més aquest tio ha estudiat en català. Me’n penediré tota la vida, de no haver-li parlat en català. Ja està fet. Li vaig explicar una mica el llibre, l’entradeta de La Sotana. Vam estar parlant del Mundial i em va signar una samarreta. Em va posar “Para Andreu” sense que jo li hagués de repetir el meu nom. Això em va emocionar i em va fer molta il·lusió.

Quina estampa.

La cosa és que quan el tenia davant, que és com estem tu i jo ara mateix [com a molt un metre de distància. Nota del redactor], mentre ell em parlava, em passaven jugades seves pel cap. Me’n van venir tres: la primera, la que es dribla tot el Getafe. La segona, un barret que li fa a l’Almunia en uns quarts de Champions, el 2011. Barret al porter i l’engalta amb passada d’Iniesta. Pornogràfic. I l’última quan va destrossar Boateng, amb un dribling estratosfèric, a les semifinals contra el Bayern de Munich. Li vaig dir que jo anava amb Argentina perquè els catalans no tenim selecció i llavors anem amb qui juga Messi. Vaig tenir el dubte de si agafar la samarreta del Barça o Argentina perquè me la signés. Vaig optar per la segona per si es violentava amb la primera.

“Em cansaria abans del futbol que de menjar bé.”

Què, la polèmica del més venut a Sant Jordi?

Una tonteria. Hem venut tot el que podíem vendre. La diada de Sant Jordi la vam celebrar nosaltres. Que te quiten lo bailao. I al cap d’una setmana, els de sempre, que suposo que no s’ho devien agafar del tot bé, devien fer trucades i el resultat final, tots el coneixem. Ens és absolutament igual. En cap moment vam tenir la intenció de ser els més venuts, ni els més llegits, ni els que més signaven, ni els que més diners feien. És un llibre que queda per sempre en el record, un objecte físic, més enllà del programa. La gent ha mostrat interès. Aquest és el nostre èxit més gros.

Tu com a director d’orquestra: quina esperança de vida li dones a La Sotana?

Hem passat moments de tot, però la gran majoria són esplèndids. L’únic moment que La Sotana es veu en perill és quan ens fan fora de Betevé i només tenim una última carta, que és Patreon. Ha funcionat multiplicant exponencialment per mil les expectatives que teníem al principi. Estem molt còmodes, i hem demostrat que podem fer algun programa sense convidat, i que la gent s’ho passa igual de bé i això ens empodera i ens dona molta força. Jo li dono dos o tres anys més, tranquil·lament.

En cap moment ha suposat un pes per cap dels integrants.

Al contrari, és una hora del pati collonuda.

El futbol és cultura?

Jo crec que no. El que passa és que els friquis l’elevem a cultura.

El futbol és polític?

Innegablement. És un mecanisme polític, per bé i per mal, tot i que hi ha excepcions, com el Girona, que és com Manel: cau bé a tothom, està de moda, no té rival directe. És guai dir que ets del Girona.

La Clàudia Rius us va fer una entrevista el 2017 i tu deies a propòsit de treballar en la comunicació, cito textualment: “Jo crec que futur, futur, com per guanyar-m’hi la vida fins als setanta anys, no en tinc i per tant no m’hi quedaré”. 

Doncs mira, fote’t, Andreu Juanola del 2017.