Amnistia i gelosia

T’arriben fragments de Mariano Rajoy parlant de catalans en mítings per a gallecs, o talls el president valencià encantadíssim de donar-nos aigua que no és seva, i et preguntes fins a quin punt l’anticatalanisme no deu ser una mena de broma privada dels partits espanyols que quan les càmeres deixen de gravar tots es foten a riure. Quan un fenomen es repeteix ad nauseam ha de produir certa autoconsciència. És entre ridícul i inquietant que, després de l’esgotament del Procés, l’anticatalanisme pugui sonar com res més que propaganda buida, l’equivalent polític als acudits de deixar la tapa del vàter aixecada. Naturalment que hi ha raons de fons molt més fosques, però també podem lligar que l’anticatalanisme continuï circulant amb el discurs de l’amnistia.

L’anticatalanisme, igual que l’antisemitisme o qualsevol altra forma de racisme, es pensa millor amb l’estructura de la gelosia. La gelosia sempre és patològica independentment del que la teva parella faci o senti: són les teves inseguretats projectant-se sobre l’altre, incapaç d’assumir el fet que mai podràs estar del tot segur del que la persona que estimes sent per tu i sempre romandrà un espai d’incertesa irreductible. En termes polítics, l’odi a l’altre és una fantasia que et xiuxiueja que tot seria tan ideal i tan perfecte si els catalans / els jueus / els immigrants no existissin. Són equivalents a, “tot aniria bé si no tingués aquell company de feina tan atractiu”. En realitat sabem perfectament que les societats sempre estan i estaran travessades per desigualtats i discrepàncies, però preferim construir una fantasia que responsabilitzi l’altre.

El problema del discurs de Pedro Sánchez o de Yolanda Díaz amb l’amnistia és que no confronten aquest buit. Massa condescendent amb els catalans i massa paternalista amb els espanyols, la pallissa de “la convivència” i el “passar pàgina” no serveix de res perquè no conté cap idea de futur. En la lògica a la gelosia és l’equivalent a creure que no et tornaràs a posar gelós si l’altra persona no torna a fer un comentari ambigu o una mirada vagament llampeguejant. Igual que la relació entre persones, la relació entre comunitats no funciona soterrant els conflictes ni posant l’èmfasi en els fets tal com van succeir realment.

Hi ha dues fórmules per escapar de l’estructura de la gelosia, sigui política o personal. Una és treballar-se les inseguretats pròpies i aprendre a reconciliar-se amb l’obertura del món i la llibertat de l’altre. Això és important i s’ha de fer passi el que passi. L’altra és tan fàcil però tan difícil com fixar un objectiu comú. La fricció entre subjectivitats sempre torna. Però si, en comptes de posar el buit constituïu al centre amb una variant de més o menys cínica i resignada de la conllevancia, proposes una causa per la qual lluitar conjuntament, les diferències es retenen i s’integren al mateix temps en una direcció que fa sentit. L’anticatalanisme continuarà sent una fantasia política útil mentre l’esquerra espanyola només tingui per oferir discursos com el de la convivència o el “que ve la dreta” i no sigui capaç d’assenyalar un horitzó genuïnament transformador. Que era, per cert, la gràcia que tenia l’independentisme abans de perdre la credibilitat.