Pirulins i piruletes

No volia que m’agradés la nova de Wes Anderson. O almenys, no volia que m’agradés tant. Que tampoc és que m’hagi entusiasmat, però sortir de la sala amb el brunzit de la desorientació, sense saber exactament què pensar-ne és senyal, precisament, d’una capitulació contemplativa (sense arribar a l’Stendhal, però sense negar l’èxtasi). Sovint un acudeix al cinema a la defensiva; amb les expectatives al mateix nivell de profunditat que les restes del Titanic i el hype en mode off. Em va passar amb The French Dispatch, que em va avorrir fins a la sacietat i em van entrar ganes d’iniciar una campanya per il·legalitzar tal estafa. Amb Asteroid City, que narra l’esquizofrènica vida d’un llogaret estatunidenc de pas al mig del desert, el director solidifica el seu cinema: abraça l’histrionisme i ven la seva ànima a l’exageració narrativa i visual.

L’absurditat d’Asteroid City té tot el sentit del món només si es vesteix i s’engalona amb paper de plata i un filtre cromàtic extremadament saturat que recrea el còmic (un format tradicionalment referenciat i adorat pel director). Si un està avesat a l’autor, això justificaria la trama erràtica d’una producció que fa servir un elenc extraordinari per, senzillament, llançar-lo (amb gràcia i elegància, això sí) a les escombraries de la història del cine. A més, el caràcter gagístic de la cinta eclipsa un discurs que havia de dir molt sobre la societat i la indústria de l’espectacle, i acaba en canvi difuminant-se en els horitzons preciosistes, les converses insubstancials i l’aparició d’elements que trenquen (amb intencionalitat, és clar) el ritme dramàtic de la pel·lícula. Però en el fons aquest últim acte d’harakiri creatiu funciona perquè en la seva immolació, Anderson deixa anar espurnes de genuïnitat que pocs altres a Hollywood són capaços d’aconseguir (l’ús dels dispositius teatrals i les metatrames, segell distintiu marca de la casa, reforcen la seva tesi artística). I en la metralla d’aquesta explosió suïcida, s’hi destil·len olors i traces d’un cinema lliure, capaç i colossal.

L’última d’Anderson és un deliri que s’aixeca com un amor incondicional per l’animació, la il·lustració i les pel·lícules que ens havien fet gaudir en la nostra infància (això es veu clarament a El Gran Hotel Budapest o, directament, a l’animada Isle of Dogs). Els primers plans, els enquadraments o la textura de la Kodak de 35mm que ha fet servir, només reiteren la idea d’una història d’històries que pretén celebrar i homenatjar. I, de passada, esdevenir una bombolla catàrtica de colors, travellings que passen lateralment com si fossin vinyetes, panoràmiques impossibles o una histèrica cavalcada de personatges trasbalsadors que configuren un oasi (mai millor dit) que ha de servir-nos per a aïllar-nos, sigui en positiu o negatiu, d’una realitat sovint no tan divertida. A mi, per exemple, em va estalviar seguir la jornada d’investidura municipal. Gràcies, Wes.

A TikTok s’han popularitzat des de fa un temps una sèrie de vídeos que fan servir un filtre que simula la fotografia pastel i granulada del cineasta. Que l’Escolania de Montserrat hagi imitat el seu estil no fa més que reafirmar l’innegable èxit d’una aposta visual que ja és un gènere en si mateix. Wes Anderson ha arribat, literalment, a Déu. En un episodi dels Simpsons, Homer s’evadeix del que li estan dient i viatja espiritualment al dolç univers de la xocolata. És fàcil imaginar el director marxant al seu món de colors, cels, deserts i animals en una reunió de producció. Wes Anderson és un somniador lúcid, un nen capriciós exigent i consentit, però alhora autoconscient, que mai ha tingut intenció de deixar de ser tot això.

No soc un entès d’aquest autor i tampoc crec que vulgui ser-ho mai. M’està bé guardar distància amb un director que guarda distància amb el seu públic. Sigui com sigui, Asteroid City entra com una calòrica hamburguesa un dia de ressaca. Ensucrada, fresca i oliosa. Suculenta i parcialment atractiva.  Paul Schrader afirmava que es tracta de “la pel·lícula més Wes Anderson que ha fet Wes Anderson”, i aquesta asseveració val com a mínim per centenars de mems de “Joder això sí és cine”. Asteroid City pot ser considerada una enganyifa o una experiència religiosa. En qualsevol dels dos casos, és una culminació, i només per això el preu de l’entrada paga la pena.