Mèrits, problemes i contradiccions en Barbie i Oppenheimer

He volgut esperar que passes una mica el hype per endinsar-me en el fenomen cinematogràfic de l’estiu, aquest conglomerat improbable, però al mateix temps contraintuïtivament complementari, anomenat ‘Barbenheimer’. Vistes, finalment, Barbie i Oppenheimer en vint-i-quatre hores, en dues sales de cinema —pràcticament buides— de San Francisco, volia esbossar algunes consideracions sobre les dues pel·lícules per complementar el que ja s’ha anat dient en aquest i altres mitjans. Ho faig amb la intenció d’explorar-ne virtuts i problemes, mèrits i contradiccions, que, en el meu parer, abunden en tots dos films.

He organitzat les meves observacions en apunts que es trenen, i que inclouen mencions d’alguns moments de les pel·lícules. Així doncs, si no heu vist Barbie i Oppenheimer i no voleu spoilers, ara és el moment de tancar la pàgina del navegador. Si no és el cas, endavant!

Soc seguidor de les pel·lícules de Christopher Nolan des que vaig veure Memento al cinema, fa més de dues dècades. The Dark Night, Interstellar, Tenet… Nolan ordeix les seves pel·lícules, brillants sovint, però no sempre, a partir de narracions complexes (de vegades, de fet, gratuïtament complicades) i el gust per l’espectacularitat. Amb tres línies temporals diferents, Oppenheimer no n’és cap excepció. De fet, Nolan, conscient que aquesta promiscuïtat narrativa pot resultar massa confusa fins i tot per als seus espectadors més fidels, opta per fer servir el blanc i negre per diferenciar una de les trames. Fins a quin punt era necessari aquest trenat enrevessat? No crec que el film li doni, en aquest cas, la justificació lògica, estructural i narrativa de Memento o Inception, pel·lícules en les quals l’estratègia narrativa (l’ús sincopat i cíclic del temps narratiu en la primera, la metalepsi en la segona) explica, també, la trama.

L’èxit comercial de Barbie és, penso, una extraordinària victòria de l’equip de màrqueting. De fet, la pel·lícula no acaba d’encaixar en el paradigma dels films comercials: massa complexa a estones, oscil·lant entre la paròdia (bé, si es vol apostar pel mainstream) i el sarcasme (compte), entrant en diàleg amb multitud de referències cinematogràfiques, i amb moments metanarratius (inclosa una nota de la directora sobre el càsting de Margot Robbie). Fa l’efecte que Greta Gerwig no vol desempallegar-se de la seva faceta de directora sofisticada i indie, la ment brillant al darrere de la brillant Lady Bird. I ben fet que fa, és clar. En aquest sentit, però, la campanya de màrqueting pot resultar un pèl enganyosa. És Barbie una pel·lícula clarament comercial? Potser sí, si pensem en l’èxit de taquilla, però probablement no si analitzem la seva factura. 

Oppenheimer són, en realitat, dues pel·lícules en una. D’una banda, tenim la creació d’un mite prometeic, el del físic estatunidenc, director del Projecte Manhattan i la ment que lidera el desenvolupament de la bomba atòmica. De l’altra, tenim la història del que passa després d’Hiroshima i Nagasaki: la caiguda en desgràcia d’Oppenheimer, a causa de les seves simpaties comunistes i del suport actiu al bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Víctima de la cacera de bruixes de l’Amèrica de McCarthy, la part final d’Oppenheimer està centrada en la redempció del protagonista: tota història èpica canònica necessita l’ascens, la caiguda, i la redempció final d’un heroi. I aquí, penso, radica un dels problemes de la pel·lícula, a parer meu.

Si bé el caràcter èpic del film demana heroïcitat, tenint en compte que Nolan ens presenta una ficció històrica és inevitable plantejar-nos fins a quin punt Julius Robert Oppenheimer és un heroi. És cert que dubta (com és habitual en els herois), però al final accepta que la seva creació es faci servir per acabar amb les vides de milers i milers de japonesos, tot i que després del suïcidi de Hitler i la derrota d’Alemanya, la Segona Guerra Mundial estava bàsicament acabada. I és cert, també, que Nolan ens il·lustra com la bomba atòmica persegueix Oppenheimer com un fantasma en el futur, però el gir final de la pel·lícula no parla de culpa, sinó de redempció. Problemàtic.

De fet, Barbie també són dues pel·lícules en una. El film comença de manera trepidant, amb una descripció del món narratiu farcida d’humor absurd i pintada d’un rosa tant celebratori com sarcàstic (el Món Barbie és una mena de distopia de l’obsessió per una idea de felicitat contínua i innegociable que caracteritza la nostra societat). Però a partir del moment en què Barbie i Ken trepitgen el món real i descobreixen el patriarcat, Gerwig ens porta cap a llocs més foscos. Aleshores, el film aparca l’humor més estripat per centrar-se en un tema més seriós: de quina manera la sororitat se les empesca per fer fora la masculinitat tòxica del safe space que és el Món Barbie. De fet, Barbie té molt de manifest feminista, com es veu en l’escena en què l’actriu America Ferrera desconstrueix el patriarcat amb un discurs empoderat. En aquest sentit, no puc evitar sentir una satisfacció perversa en pensar en la quantitat de famílies ultraconservadores que han anat al cinema atrets per la campanya publicitària i pel món de plàstic rosa de Barbie, i que s’han hagut de menjar el missatge empoderador de la pel·lícula.

Reconec que, com a espectador, em vaig sentir incomodat per les expectatives del gènere a Oppenheimer. La pel·lícula va guanyant tensió en el seu crescendo fins al punt culminat de la trama (en això Nolan és un mestre), que és, evidentment, el moment entre la detonació exitosa a Los Alamos, precursor immediat de l’instant en què es llença la bomba atòmica. Sabent, com tothom sabia, que la cosa anirà cap aquí, i sabent que part de l’èxit comercial de Nolan rau en la seva capacitat per generar espectacle cinematogràfic, part de mi es delectava, al cinema, anticipant el festival pirotècnic de l’explosió de la bomba. Una altra part de mi, en canvi, per força sentia un rebuig visceral cap a aquest delit: com pot ser que, com a espectador, estigui desitjant que caigui una bomba letal sobre dues ciutats? En una ficció, aquest moment podria tenir alguna cosa de catàrtic, en el sentit que ens serveix per purgar unes pulsions que no volem tenir en el món real; en una pel·lícula basada en fets històrics, però, aquest element catàrtic resulta més problemàtic, perquè ens fa partícips de la celebració d’un episodi funest de la història recent de la humanitat. El que prima aquí, per damunt de tot, és l’espectacle.

El Món Barbie és un món binari pel que fa a la representació del gènere: aquestes són les regles del joc que estipula Mattel. Hi ha les Barbies, i hi ha els Kens, sense punt mitjà. El desig és naïf, però compulsivament hetero: en aquest món de complementarietat manufacturada i aritmètica, tota Barbie té el seu Ken, tot i que potser es podria dir que el personatge d’Allan, l’amic de Ken, introdueix una mica d’ambivalència sobre aquest tema a la pel·lícula (el ninot original de Mattel és una altra història). Escric “hetero” i no “heterosexual”, perquè el Món Barbie, dissenyat per a un públic consumidor infantil i juvenil (i també femení, en principi), no pot tenir sexualitat.

Ni Barbie ni Ken tenen genitals, com el personatge interpretat per Margot Robbie s’encarrega d’afirmar en arribar al món real. En filmar una pel·lícula sobre Barbie, Gerwig es veu obligada a acceptar aquestes regles del joc. És a partir de la mirada sarcàstica sobre les idees de feminitat i de felicitat que la directora exposa les contradiccions i les ansietats d’aquest món i del sistema de valors que el basteix. Em pregunto si Gerwig —formada en literatura i filosofia al Barnard College— ha llegit l’assaig Cruel Optimism de Lauren Berlant, i les seves consideracions sobre l’ansietat que provoca aquesta necessitat insaciable d’una idea de felicitat, de “bona vida”, fortament arrelada en l’heteronorma.

Oppenheimer finalitza, com ja hem dit, amb la redempció del protagonista. Els dilemes ètics sobre la bomba atòmica semblen quedar enrere, ara que el bo d’en Julius ha recuperat l’honor i el respecte que li havien estat arrabassats per gelosies i prejudicis. Potser, penso, aquesta redempció s’hauria pogut justificar narrativament amb la inclusió d’un monòleg (en una pel·lícula de tres hores de durada ja no ve d’aquí) on se’ns tornés, com a espectadors, a la primera part de la pel·lícula (on hi ha els millors moments del film, penso), quan el jove Oppenheimer explora apassionadament la idea dels forats negres. Un monòleg final on Oppenheimer reflexionés sobre la seva carrera, que comença amb l’ambició de conèixer, de fer l’univers més comprensible per a la humanitat, i que acaba amb la fabricació d’una arma letal, amb la potencialitat d’extingir aquesta mateixa humanitat. Ha valgut la pena, aquest viatge?, és la pregunta. M’hauria agradat veure Oppenheimer explicitar la culpa que Nolan insinua amb efectes visuals: això li hauria donat un grau més d’humanitat (i també d’humilitat) a la pel·lícula. Penso en altres casos: per exemple, en el drama històric d’Hayao Miyazaki El vent s’aixeca, i en com el seu protagonista, Jiro Horikoshi, reflexiona sobre la seva passió per l’aeronàutica, i veu amb desolació com el seu desig de fer progressar la humanitat acaba generant màquines que serveixen per a destruir vides. Trobo a faltar, a Oppenheimer, aquesta complexitat moral que no és esclava de l’espectacle.

Reprenc, inevitablement, el tema de la genitalitat a Barbie, perquè la pel·lícula acaba quan la protagonista decideix deixar el Món Barbie i sacrifica el plàstic llampant per les complexitats de la vida entre els humans. La transformació final de Barbie, ara anomenada Barbara, es materialitza en una visita al ginecòleg. La pregunta és evident: ¿podem deduir, a partir d’aquest final, que la idea de feminitat que Gerwig proposa a Barbie va inevitablement lligada un determinisme biològic conservador (tal com predica el feminisme trans-excloent)? En un primer moment, ho reconec, és el que em va passar pel cap, i tot i passar-m’ho de conya durant la pel·lícula vaig sortir de la sala de cinema decebut per aquesta conclusió tan reduccionista. Tanmateix, pensant-hi una mica, vaig acabar pensant que, com passa a les bones pel·lícules, el que Gerwig proposa és molt més complex. La directora ens ofereix diverses pistes per entendre que la seva idea de feminitat també inclou les dones trans. En aquest sentit, resulta destacable que el mateix càsting inclogui una actriu trans (Hari Nef) com a una de les Barbies, amb tot el que això implica.

D’altra banda, una de les escenes clau de la pel·lícula, en la qual Sasha, la noia que havia estat propietària de la Barbie que interpreta Margot Robbie, fa un reading en tota regla de la seva antiga nina davant de les seves amigues, sembla inspirada en la famosa escena de la sèrie Pose en la qual Elektra enfonsa verbalment una dona blanca suburbana després que aquesta l’ataqui per ser una dona trans. En una pel·lícula com Barbie, que juga amb multitud de referents audiovisuals (el film comença amb un homenatge a 2001: Odissea a l’espai, i dialoga amb El màgic d’Oz, The Matrix, Els paraigües de Cherbourg i Cantant sota la pluja, entre d’altres), té una certa lògica pensar que aquest moment és un altre homenatge, i no precisament un de neutral. Vincular el personatge de Sasha, que representa la dona empoderada de la generació Z, amb una dona trans com Elektra, és tota una declaració de principis sobre la manera complexa i inclusiva que Gerwig té d’entendre les dones. De fet, el personatge de Barbie, al capdavall, experimenta la seva pròpia transició a la pel·lícula.

Tant Barbie com Oppenheimer conclouen, com manen els cànons, amb una redempció. Em pregunto, però, si són finals feliços, especialment en el cas de Barbie, que no s’acaba amb un primer dia a una nova feina, posem per cas, sinó amb la manifestació d’una feminitat autoreferencial. Potser resulta que ni el Món Barbie ni el món real (el món capitalista posterior a la Segona Guerra Mundial: el llegat d’Oppenheimer, vaja) són, en realitat, tan fàcils de navegar. Com a producte conjunt que es mou entre el rosa i el negre, entre una masculinitat que vol galopar a cavall i una feminitat de plàstic, Barbenheimer sembla dir-nos que les contradiccions formen part del paisatge. I, en aquest sentit, penso, Greta Gerwig se’n surt amb més traça que Christopher Nolan.