‘Mareas ocultas’, inventari de residus

Llaunes de cervesa. Un envàs de pernil cuit. Bosses de plàstic. Un Petit Suisse. Ampolles de vidre. Ferros. La xarxa ha reculat a bord i porta el que el mar acull: peixos i plàstics. Tres pescadors han de separar l’aliment de les deixalles. Omplen tres caixes d’envasos i llaunes. En unes altres capses, el peix espera l’arribada al moll. Ara, encara en alta mar, un dels pescadors omple un inventari minuciós de residus: vint-i-dues bosses, un tap, divuit embalatges industrials, cinc ampolles, una xarxa, etc. Mònica Cambra ha volgut evidenciar la devastació de la salut marina a Mareas ocultas, el curt documental amb què va guanyar el Premi Doc-U de l’última edició del Docs Barcelona. El guardó reconeix curtmetratges universitaris amb producció local.

Cambra, graduada en Comunicació Audiovisual, ha volgut dirigir un curt en què les imatges siguin prou clares i expressives per poder prescindir de veus. En la primera part del curt, la directora mostra la bellesa i l’assossec del mar; la placidesa passatgera dels treballs en aquest medi. A la meitat de la pel·lícula, però, opta per trencar la idealització i jugar amb el xoc. Els pescadors retornen la xarxa a la coberta i el que arriba de l’aigua és alarmant. No som ingenus; sabem que el mar està bruscament contaminat, però potser no ens esperem una col·lecta diària tan abundant, tan generosa. Bernat Margalef, un dels pescadors, llista amb cura i precisió els residus trobats. La impassibilitat amb què Margalef omple l’inventari indica la quotidianitat de la troballa; no compareix cap mena d’estranyesa. S’ha assumit un mar malalt.

L’origen del curt –explica Cambra– està en un reportatge fotogràfic que ella mateixa va fer a Cambrils fa uns anys. Li va quedar gravada al cap l’elevada quantitat de residus que els pescadors del reportatge van acumular a la barca. Aquest impacte va reaparèixer el 2019 en una assignatura sobre ideació de documentals. Cambra va desenvolupar un guió documental centrat en la contaminació marina. En una assignatura posterior –direcció documental– va poder portar el guió a terme. El resultat va ser Mareas ocultas. El rodatge va tenir lloc entre el març i l’abril de l’any passat. Aquesta vegada, però, el vaixell pesquer filmat navega per la costa de l’Ametlla de Mar. Diu la directora que va ser a l’Ametlla on estaven “més activament implicats en la qüestió ambiental”. La va sorprendre la negativa d’altres molls.

Cambra apunta que l’inventari diari de Margalef forma part d’un estudi sobre els plàstics abocats al mar impulsat per la Diputació de Tarragona. Un estudi en què participen diferents actors: des de la Universitat Rovira i Virgili als mateixos pescadors. La directora parla d’un estudi en què “la cadena va de la universitat a la barca”. De fet, van ser els pescadors els que van alertar a la Confraria de Pescadors de Tarragona de l’augment de plàstics rescatats.

Aquesta alarma dels residus també l’ha anat sentint Cambra al llarg dels anys. Abans, passejar per la platja de Cambrils era tornar a casa amb un simple pal. Ara omple bosses amb els plàstics amb què topa. Amb el curt, Cambra ha volgut treballar la conscienciació ambiental des d’una perspectiva diferent. Des de la subtilesa. Des de la invitació a la reflexió. “La conscienciació s’ha convertit, en el mal sentit, en una propaganda”, diu. “Volia mostrar el que hi ha, que cadascú prengui consciència. Sovint, l’efecte de l’alerta és el contrari; la manera de comunicar l’alarma crea rebuig”. Ha preferit no assenyalar, no imposar un discurs. Mareas ocultas, a més, també ha servit per “netejar la imatge dels pescadors”. Els pescadors –explica la directora– admeten que abans eren ells mateixos els que tiraven residus al mar. Ara, en canvi, són col·laboradors necessaris i voluntariosos del canvi ambiental.

El curt de Cambra és un avís més de la deriva destructiva a la qual estem empenyent i enfonsant el planeta. La velocitat amb què ho fem és esfereïdora. Els resultats del maltractament ens sobrepassen. Les advertències són greus i nombroses (recordem l’exposició (Plàstic) que el Museu de la Vida Rural va dedicar al plàstic, al seu bon ús i a l’ús enlluernador) i la nostra reacció no deixa de ser inquietant.