Gerhard: el quartet, el músic

És necessari reivindicar, avui, la figura de Robert Gerhard? Quina importància va tenir, què va suposar la seva recerca, fins on arriba el seu llegat? Xavier Bosch i Josep Badell busquen la resposta a aquestes preguntes a través d’un llargmetratge hipnòtic i revelador, que se submergeix de manera aparentment caòtica –però curosament estudiada– a la vida i l’obra d’un pioner de la música electrònica, un dels compositors més brillants de casa nostra. I no ho fan sols, sinó de la mà de músics i musicòlegs, compositors i intèrprets, investigadors, familiars i amics de la família. El documental –produït per Trementina Produccions, coproduït amb TV3 i amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona– es va presentar en el marc del Festival Inèdit a principi de novembre –va guanyar el premi al Millor Documental musical Nacional de l’edició–, ja es troba disponible a la plataforma 3Cat, i a partir d’aquest any nou que tot just comença, està disponible a la plataforma digital de divulgació de la Fundació la Caixa, Caixaforum+.

Com si de l’obertura d’una òpera es tractés, l’inici de la «Revolutionary Quartet. L’enigma Gerhard» és una síntesi de tot el que es vol desplegar al llarg d’una hora i mitja. Hi sentim unes veus interpretant una cantata nostrada, unes gralles que ens parlen d’uns orígens clars, i se’ns avança un fragment del segon i últim quartet del compositor que ens acompanyarà fins al final. Visualment, se’ns explica que hi haurà contrast, hi haurà joc; que hi haurà moments ficcionats, plans detall, molta edició i una clara voluntat de compassar la imatge amb el so. Es vol subratllar el fet disruptiu des del diàleg, i és així com una tempesta calmada omple la pantalla. A poc a poc, anirem descobrint capes i capes d’unes sonoritats que apareixeran i es fondran amb les escenes, i alhora, indagarem sense adonar-nos-en en el vessant més humà del músic.

Vam treure mil noms i quan va aparèixer el nom de Quartet Gerhard se’ns va il·luminar alguna cosa. És un sentiment de complicitat amb el compositor.

Quartet Gerhard

I comencem aquest viatge narratiu amb la veu del Quartet Gerhard, que serà l’altre gran protagonista. De manera intercalada, coneixem un a un els seus integrants; quina és la seva història i per què decideixen emprendre aquesta carrera cambrística. Lluís Castán (violí), Judit Bardolet (violí), Miquel Jordà (viola) i Jesús Miralles (violoncel) ens parlen des d’un paisatge que els hi és propi i, alhora, que comparteixen amb el compositor. El verd dels pins i el blau del mar del Camp de Tarragona; el gris de la pedra i el daurat de la basílica de Montserrat; el silenci i el recolliment d’unes aules de conservatori. Parlem dels seus primers anys d’estudi, mentre parlem dels primers anys dels de Gerhard; coneixem la relació d’amistat dels intèrprets i què els uneix amb el nom que sempre els acompanya. «Vam treure mil noms i quan va aparèixer el nom de Quartet Gerhard se’ns va il·luminar alguna cosa. És un sentiment de complicitat amb el compositor», afirmen.

Possiblement, no trobem cap altre compositor en la història de la música occidental amb una evolució tan gran.

Oriol Pérez Treviño

Els assajos aquí i allà s’intercalen amb la trajectòria formativa del compositor, que passa per Enric Granados, continua amb Felip Pedrell i finalment amb Arnold Schönberg, amb qui establiria una relació molt especial. Tant, que quan el mestre fugiria de l’Alemanya nazi per la seva condició de jueu, ho faria amb quatre coses comptades; una de les quals, la carta de Gerhard. Des d’un primer moment, el documental retrata la profunda curiositat i inconformisme del vallenc, la claredat amb la qual enfrontava les seves decisions i la valentia d’una mirada artística singular. «És revolucionari perquè comença fent una música pròpia d’aquest món nacionalista, tardoromàntic, fins i tot, postromàntic, i, en canvi, acabarà desenvolupant qüestions que toquen a la música electrònica o fent músiques per a companyies de teatre experimental», explica Oriol Pérez Treviño, musicòleg i assagista.

Un recorregut musical, professional, humà

I en aquest creixement, que vol dir esforç, sacrificis i canvis necessaris, s’hi emmiralla la formació protagonista; després de guanyar el Primer Palau, van estudiar a tres anys a Basilea, amb Rainer Schmidt, i set anys a Berlín, amb Eberhard Feltz. «A Alemanya hi vam passar una època dura, perquè llavors vivíem de les nostres virtuts i el professor ens va fer aflorar els nostres defectes»; però aquest procés tan exigent a una de les millors escoles de corda d’Europa els va permetre obtenir noves eines per seguir millorant. El procés d’evolució d’aquests deu anys, per tant, no és només musical, també és personal; per això, el documental també recull vídeos casolans, a través dels quals descobrim una part més íntima dels intèrprets. Hi havia d’haver espai per les bromes i els cafès per copsar la complicitat d’aquells que es tenen confiança. Un petit retrat del que comporta conviure vuit hores al dia, cinc dies a la setmana amb quatre persones.

Gerhard ha tingut la capacitat que no tot compositor aconsegueix, que és desenvolupar el seu propi llenguatge.

Laura Farré Rozada

Amb aquest focus més personal tornem a parlar del compositor; bé, del seu suport fonamental i gran confident. La seva dona, Leopoldina Feichtegger –a qui tothom anomenava Poldi– procurava l’ambient de treball idoni perquè ell pogués compondre i, alhora, era la primera receptora de les obres; ella també havia estudiat amb Schönberg a Viena. «Escolto la música sense vincles amb cap història ni imatges. Música pura», diu a una entrevista; «L’única imatge que, de vegades, la música d’en Roberto em portava a la ment, era la del seu paisatge. Curiós, fugaç». Les seves arrels, Catalunya. I aquí Laura Farré Rozada, pianista, matemàtica i investigadora, ens explica com el compositor aconsegueix desenvolupar un llenguatge propi a cavall de la música popular i la música culta. Se’ns obre, així, una finestra per desenvolupar alguns conceptes teòrics; per parlar de dodecafonisme, de la capacitat tímbrica de la corda a través, de nou, de les explicacions del Quartet Gerhard. En parlen amb una enorme sensibilitat, amb un respecte profund per aquesta recerca que no té fi: «cada assaig és un taller d’experimentació».

Una recerca artística, un país en guerra

Quan acaba els estudis amb Schönberg, Gerhard torna a Catalunya, i es topa amb la dictadura de Primo de Rivera. Se’ns perfila el tarannà polític del compositor, se’ns expliquen les seves intencions de traslladar a Barcelona la inquietud cultural que havia viscut a Viena i Berlín, i com tot plegat es va veure truncat amb l’arribada de la Guerra Civil. S’exilia a París, i més tard rep una oferta per traslladar-se a Cambridge, havent de començar de zero, exiliat. No tornaria a viure mai més a Catalunya. Des d’allà, rep suport de l’empresari català Ricard Gomis; mecenes i amic, és qui finança la seva primera simfonia, gràcies a la qual es farà un nom al seu nou país d’acollida. «És un català universal, però alhora també forma part del patrimoni mundial, del patrimoni artístic, intel·lectual, científic de tot el món. S’ha guanyat aquest lloc», afirma, al reportatge, Edmon Colomer, director d’orquestra.

Crec que nosaltres com a país li devem, si més no, voler-lo conèixer.

Margarita Ullate

Amb aquesta idea de travessar fronteres, arribem a la seva relació amb Leonard Bernstein, que li encarregarà la que serà la quarta simfonia; una obra que presenta una evolució substancial respecte la primera. Al llargmetratge, es disserten temes com l’acceptació o el distanciament del públic: «La seva música s’ha d’escoltar diverses vegades», diu Margarita Ullate i Estanyol, directora Unitat Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya. «La primera vegada et sorprèn, la segona trobes coses que no havies descobert la primera vegada, la tercera la gaudeixes i la quarta aprecies realment que és una obra d’una importància com aquí no podríem comparar a cap altre compositor». Per entendre millor el funcionament d’aquestes capes, dos joves post-compositors ens parlen del procés creatiu i ens donen eines per entendre la singularitat del seu llenguatge. Els acompanyem, també, en l’estrena d’una proposta escènica que combina l’element audiovisual amb l’acústic, que revisita l’obra del compositor i que interpreta, justament, el Quartet Gerhard.

Tot un món sonor per descobrir

Les creacions electròniques de Robert Gerhard han estat a l’arxiu de la Biblioteca de la Universitat de Cambridge durant dècades. Quan les van descobrir, explica Carlos Duque, «no ens podíem creure el que estàvem escoltant. Allò era part de la història de la música electrònica d’Europa, potser el més important, potser la base, l’obra d’un pioner. I estava tancada allà sense que ningú l’hagués escoltada». El seu descobriment, defensen, significa un abans i un després en la història de la música. «Robert Gerhard és un compositor oblidat», diu Pérez Treviño. «Ni a Cambridge l’han vist com un compositor anglès i aquí, per la seva condició d’exiliat i pel cognom Gerhard, ha quedat en una simple anècdota de la història de la música quan és el compositor de la primera meitat del segle més important de Catalunya». I de les cintes magnetofòniques d’ahir, a les taules de so d’avui; Colin Benders, compositor de música electrònica, apel·la a tot aquell que, a aquesta alçada del documental, encara no estigui convençut de la seva importància. «Si elimines els experiments que feia Robert Gerhard, no existiria la música samplejada. Molts dels gèneres que escoltem avui en dia no existirien. Encara que no entenguis el que fa és important apreciar-ho pel que és».

Les seves exploracions són un moment disruptiu en la història de la música. De la mateixa manera que ho van ser les estrelles del rock quan van aparèixer.

Colin Benders

Encarem la part final del reportatge; parlem de la seva mort, però també del seu llegat. Al Palau s’interpreta la cantata que sentíem a l’inici, L’alta naixença del rei En Jaume, i més enllà dels Pirineus, el nostre quartet protagonista es prepara un dia molt important, culminació del treball, l’esforç i la il·lusió. Els acompanyem en els últims moments abans de pujar a la sala principal de Filharmònica de l’Elba d’Hamburg; «Hem de tocar com si fos l’últim cop, perquè jo ara mateix no sé quan tornaré a tocar Gerhard. De fet, per ell, aquest va ser el seu segon quartet i l’últim que va escriure». Ens deixem endur per una partitura i unes imatges; una música que sabem d’on surt i com es treballa, un muntatge visual que ens recorda un context, una realitat. El concert és un èxit, tot i així se’ns recorda que encara queda molta feina per fer; al soterrani d’una biblioteca anglesa hi ha caixes i caixes de música per descobrir, inèdita. Els crèdits apareixen sobre un cel de nit, potser el preludi del dia en què estimarem una mica més el que ens és propi, la nostra tradició.