Els Gaudí de no a la guerra i sí al cinema d’autora

Nit de cine. Nit màgica. De vestits Dior i Armani. Nit de celebració del setè art, envoltats d’obres d’art (i no em refereixo al Carlos Cuevas, que també). Nit de Samantha Hudson, Amaia Romero, Miki Esparbé, Letícia Dolera i Sílvia Abril. Els Òscars fent un discurs repetit i necessari, i carregant tímidament contra les institucions (espòiler: Miquel Iceta no riu). En Joel Díaz i la Juliana Canet ocupant la catifa vermella perquè sí, ells també són estrelles. Què podia sortir malament? Doncs la gala. Això és el que podia sortir malament.

Perquè la dels Gaudí és una pirueta molt ben feta que serveix per quedar bé, per anunciar als quatre vents que som els més cool, els més contraculturals i reivindicatius. Una cerimònia rocambolesca que mira cap endins i no busca entretenir malgrat que el cinema és precisament això, entreteniment. Però el cinema també és protesta i realitat, i de reivindicació no en va faltar, començant pel record unànime a Pau Riba, la visibilització de figures i tècnics més enllà de directors i intèrprets estrella, o la presència de les dones en la indústria. Tampoc es podia obviar el suport moral al poble ucraïnès. Un missatge necessari, però: com assimilar de manera no cínica la tragèdia si al cap de pocs segons una discjòquei (molt bona, per cert) punxa el Flying Free de Pont Aeri? És que potser estem encertant el missatge però no la forma? Com gestionar i denunciar les injustícies si sembla que oblidem que cada dia mor gent en les altres portes d’Europa, com narra Mediterráneo (amb tres Gaudí)? Culpa meva: ningú em va avisar que el dresscode de la vetllada era la banalització i la frivolitat.

Els Gaudí acostumen a ser una celebració d’Schrödinger. Una celebració i alhora una sentència. No ho dic jo, són dades: per exemple, aquest any només el 41% de les pel·lícules s’han fet en català. Només hi havia una candidata en la categoria d’animació, i no pas per unanimitat, com va dir, Mikel Mas, director de Mironins la clara (xd) guanyadora: “Falta que les televisions, sobretot les privades, donin suport a aquest tipus de cinema”. Els Gaudí poden ser també una contradicció agradable, on guanyen els actors que no són actors. On actrius debutants guanyen premis principals, com la Maria Morera.

Sort de les Oye Polo, que irrompien amb sàtira i protagonitzaven un dels moments més lúcids, intel·ligents i importants del vespre. Potser el que més. Van parlar de la situació del català en la indústria, i van cedir reconeixement i valor al model de Filmin, “l’unicorn de les plataformes”. Van moldre amb elegància, sense la necessitat d’espatllar la festa. Ens van posar a lloc. Com les veïnes del pis de dalt, que piquen la porta per dir-te que està bé que celebris una festa però que abaixis el volum, que tampoc no et flipis. A casa encara aplaudim.

I sí, els Gaudí són una festa de culminació. Però una festa ha de tenir motius i excuses, com més, millor. I una culminació només té sentit si el procés ha estat satisfactori. En qualsevol cas, al capdavall, va ser una bona nit pel cinema. Comentàvem amb l’Esteve Plantada i el Joan Safont, ja en sala de premsa, capcots davant les pantalletes dels portàtils (pantalletes alhora disposades davant d’una pantalla encara més gran, molt Black Mirror tot) que tant de bo Sis dies corrents de la Neus Ballús s’endugués els sis Gaudí. L’aritmètica hauria estat preciosa. Van ser cinc, i tots ells importants (entre ells, el de Millor Pel·lícula i Millor Direcció). Tot no es pot. L’altra guanyadora rotunda va ser Clara Roquet i el seu equip, amb Libertad (mereixedora de quatre guardons).

Dues veus que ens ensenyen que existeix un cinema que no necessita pressupostos milionaris ni faraònics. Que el cinema d’autor fet a casa incorpora noves maneres d’explicar que garanteixen un resultat qualitativament prometedor. Que no som Hollywood i tampoc cal ser-ho. I si els calers destinats a la creació cultural s’acaben (acceptem-ho), potser ens hauríem de plantejar deixar de pensar en superproduccions i filar prim. Visualitzem l’èxit de forma més accessible. Pensem en termes de més a prop, de ras, de més curt. Siguem ambiciosos, però realistes. Fem com la Carla Simón, també citada i homenatjada després de la seva exitosa campanya a la Berlinale amb Alcarràs. Apostem per allò que anomenem km0 (un concepte del qual estem abusant) i per nosaltres, com han fet Roquet, Ballús i Simón.

Amb la Laia Serch, a qui vaig arrossegar en aquesta inevitable batuda, vam sortir saturats del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Vam buscar un taxi, perquè el metro tanca i jo visc a la part alta. El taxista em va parlar, molt amablement i sospitosament bé, de Ramoncín i de Risto Mejide. Ok, pensava jo. Les batalletes del conductor van aconseguir que em tornés a connectar a la realitat i que pogués abandonar la matrix. Els 14 euros que em va costar anar de Plaça Espanya a Joanic també són una mostra que torno a la realitat. I en arribar a casa, redacto com un mico això que esteu llegint, assumint la rendició que comporta saber que aquest diumenge ja és un dilluns. Que demà toca reiniciar la setmana i aixecar el país, com ho faran, a més literalment, els protagonistes lampistes de Sis dies corrents. Que cal cridar més “no a la guerra”, però que també cal enviar menys corresponsals de pacotilla, especialistes en no ser especialistes en geopolítica, a fer cafès de l’Starbucks a la frontera d’Ucraïna (després no tenim pressupost per una bona oferta de doblatge en català o per contingut audiovisual juvenil). Que cal aixecar més la veu i exigir més cinema, més cinema en català, i sobretot, més cinema en català fet per dones. Que el cine es lluita, sí, però que lluitar cansa. Perquè un any més, el pes d’una gala com la dels Gaudí em xucla totes les xacres i em fa sentir que tot està arreglat i tot sortirà bé, fins al precís moment en què surto de la bombolla. Avui és dilluns i el món, i per tant, el cinema, estan desemparats. Tenim molts, molts deures pendents i nits com la dels Premis Gaudí existeixen per recordar-nos-ho.

Amb la Laia Serch vam trepitjar la catifa vermella i aquí hem resumit l’experiència: