Cinema a la fresca per a tothom

Torna el Pantalla Barcelona en la seva edició estiuenca i, com sempre, ho fa de la mà de l’Institut de Cultura de Barcelona a través de la Barcelona Film Comission. La programació posa l’accent a la cinematografia estatal i en un perfil de director ja amb una certa trajectòria i solidesa artística però encara amb aquella sensació de creador emergent. Totes les pel·lícules, a més, han estat estrenades en els últims dos anys, així que qui no hagi tingut l’oportunitat de gaudir-les en pantalla gran podrà fer-ho ara i, a més, de forma gratuïta -amb prèvia inscripció-. Us en fem un tast de cadascuna: 

El Viaje de Marta (Staff Only) – Neus Ballús

El cinema de Neus Ballús es filtra audaçment a les fines escletxes entre realitat i ficció. Seguint amb la línia creativa de La Plaga, trobarem personatges, situacions, ambients… que formen part d’un teixit ja construït i existent a la vida real. Així, la feina de la cineasta és ordenar-ho tot i presentar-ho per construir un relat clar i atractiu. I així ho fa a El Viaje de Marta, on acompanyem a una jove que patirà l’inici d’un important procés maduratiu en enfrontar-se a les contradiccions que l’assalten en unes vacances amb la seva família a un ressort del Senegal. Política, relacions personals i sentit de l’humor es barrejaran potenciades per la intensitat del moment vital que viu la protagonista. 

La Vampira de Barcelona – Lluís Danés 

La Vampira de Barcelona segueix amb una certa tradició de cinema fantàstic al territori català impulsada pel reconegudíssim festival de Sitges, on va guanyar el Premi del Públic. La història explica l’entramat al voltant d’una espècie de llegenda de la Barcelona del segle XIX, Enriqueta Martí, una d’aquelles criminals que acaba per fer-se un lloc en l’imaginari popular i de les quals és difícil separar la persona del mite. 

El recorregut com a escenògraf en diversos àmbits de Lluís Danés es veu perfectament reflectit en la proposta escènica de la pel·lícula. L’aspecte formal és, de fet, el que més crida l’atenció, tant pel que fa als efectes de càmera i muntatge com a la utilització d’un cuidadíssim registre teatral en la manera d’atrezzar les escenes. Tot plegat genera uns codis visuals d’una naturalesa arcaica i enrarida que ens transporta a l’univers de l’època i al to recaragolat i fantasiós en què se situa.  

Litus – Dani de la Orden

El jove però ja veterà Dani de la Orden torna a oferir-nos un producte que abraça els mecanismes de la tragicomèdia més comercial, però amb una proximitat respecte als personatges com a factor distintiu vigent d’ençà que va irrompre al panorama cinematogràfic català amb les Barcelona nit d’estiu/hivern. Aquest cop, el component tràgic està més present que mai: Un dels amics de la colla de tota la vida s’ha suïcidat i la resta es retroben tres mesos després. Un reflex d’aquests “30” tan estranys i volàtils pels qui els ronden actualment, on no queda clar quines són les velles amistats i quines les actuals, què s’ha superat i què forma part encara de nosaltres, com pot un considerar-se adult si encara manté els dubtes i les inquietuds d’un adolescent… 

Uno para todos – David Illundain

Pel·lícula familiar que pot esdevenir una bona oportunitat per il·lustrar a nens i adolescents la dimensió que s’amaga darrere els problemes que sorgeixen a l’aula. Com acostuma a passar a les pel·lícules d’escoles i instituts -que pràcticament podríem dir que ja conformen un subgènere en si mateixes- els professors conduiran les trames amb un caràcter més adult mentre que els alumnes permetran que els més petits empatitzin amb els conflictes i situacions que es troben al seu dia a dia. En aquest cas, el protagonista està interpretat per un avesat David Verdaguer, personatge del qual agraïm que el seu no excessiu entusiasme i la seva relació ambivalent amb la feina de professor permeti una -lleu- escapada dels tòpics lligats a aquesta mena de produccions. 

La boda de rosa – Icíar Bollaín

Relat d’alliberació que mostra la dificultat de fer trontollar estructures vitals que fa anys que estan enquistades i establertes a la seva posició. També sobre els prejudicis que primer des d’un mateix i després des de la mirada dels altres -normalment lligats a condicionants com l’edat, el gènere, les expectatives- un ha de superar per saciar aquesta necessitat d’oxigen renovat tan comú mentre s’està travessant el previsible equador de la vida. Candela Peña es torna a reivindicar com una de les actrius amb major domini a l’hora de bellugar-se en un tarannà greu i seriós dins el registre de la comèdia. El seu conflicte és punta de llança d’una reivindicació feminista amb la qual, per desgràcia, moltes dones més joves que ella encara empatitzaran.