Carlos Marqués-Marcet: “Busquem que al rodatge aparegui l’inesperat”

El cinema català està d’enhorabona, ja que el director barceloní Carlos Marqués-Marcet estrena aquests dies la seva darrera i esperada pel·lícula, Els dies que vindran, un emotiu i preciós film que reflexiona sobre la maternitat i la paternitat a partir de l’embaràs d’una parella, la Vir i el Lluís, Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer, parella embarassada també en la vida real. El film de Carlos Marqués-Marcet arriba precedit del seu triomf en el Festival de Cinema Espanyol de Màlaga -premis a la millor pel·lícula, millor director i millor interpretació femenina-, igualant l’èxit del palmarès de la seva primera pel·lícula, 10.000 quilòmetres (2014). D’altra banda, l’estrena d’Els dies que vindran ha coincidit amb l’anunci del rodatge el mes de novembre d’enguany del proper projecte del director barceloní, La mort del Guillem, una tv movie coproduïda per À punt i TV3 sobre l’assassinat del militant de l’esquerra independentista Guillem Agulló l’11 d’abril de 1993. Un telefilm de contingut marcadament polític que entroncaria amb un altre film seu precedent, 13 dies d’octubre (2015), sobre l’afusellament del president Lluís Companys.

Deus estar molt satisfet de l’èxit de la teva nova pel·lícula al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, on ha assolit un nombre de premis equiparable al de la teva primera pel·lícula 10.000 quilòmetres?

Home, si. Fa il·lusió veure com la gent reacciona. Els premis van bé perquè, en realitat, ajuden a preparar la següent pel·lícula. Però, no sé, sempre hi ha un moment, quan has acabat una pel·lícula, en què sents que ja no et pertany i llavors penses en la següent. Aquesta pel·lícula, per vàries raons, és la primera que, un cop acabada, encara m’emociona quan la veig. Quan acabes una pel·lícula, portes molt de temps treballant-la, muntant-la… hi ha un punt en què ja n’estàs fart. I en aquest cas, en canvi, vaig dir: ostres!, què bonic tornar a emocionar a la gent i, sobretot, veure la reacció de la gent tan forta. Alguna cosa hem fet bé aquí. Això suposo que és el que més emociona, més que els premis.

La peli és també la radiografia de l’embaràs real de Maria Rodríguez Soto, parella de David Verdaguer en la vida real. Té alguna cosa d’experiment fílmic aquest procés de seguiment de l’embaràs de la Maria i el David recreat com si fos un film de ficció?

No hi ha res de nou, al cinema ja està tot inventat. La pel·lícula, en realitat, és de ficció narrativa i una manera de fer-la era construir allò més únic en la manera d’apropar-nos al tema. S’han fet moltes pel·lícules sobre embarassos però, per nosaltres, el fet que ens marcava era l’experiència d’aquests dos actors, que estaven en un embaràs real. Però a la vegada nosaltres fèiem aquest món paral·lel de ficció, aquest altre embaràs amb personatges diferents que no són ells, i que tenen un conflicte dramàtic completament diferent. Això em va permetre parlar de moltes coses que volia parlar. A mesura que la pel·lícula s’anava fent, nosaltres anàvem decidint cap a on anava. Ens plantejàvem el text com una ajuda i sempre buscàvem que al set de rodatge apareixés la màgia, allò inesperat, que no sabéssim el que anàvem a trobar.

Tot i el control evident en la direcció, el film conserva aquesta sensació de work in progress.

A mi interessa molt intentar aconseguir la màxima precisió, que la càmera estigui en el millor lloc, de tenir un bon so, que hi hagi un bon disseny de so. Busco que, per una banda, tingui aquesta frescor, aquesta sensació de que les coses estan passant al davant teu, però, a la vegada, no sigui com en les pel·lícules improvisades quan se’n van ara cap allí, ara cap allà, i fan perdre l’emoció, la tensió. Estem robant un temps a l’espectador i jo tinc molt respecte per l’espectador, és la meva responsabilitat que cada segon de la pel·lícula estigui carregat d’alguna cosa. Però cal construir-ho d’una manera que l’espectador no se n’adoni, que sembli que la pel·lícula es desenvolupa com la vida mateixa.

El tractament d’aquest embaràs entre el real i la representació crea una espècie d’híbrid fílmic en què es difuminen els límits entre ficció i documental?

Sí. La veritat és que jo no crec en els límits entre el documental i la ficció. Tots els documentals són ficció i les ficcions són documentals dels seus actors, també. Al final, l’important és com t’apropes tu a aquella veritat, a allò que estàs representant, i el pacte que fas amb l’espectador. Però no dic que no hi hagi diferències entre aquests dos gèneres. Suposo que allò que hi ha de documental a Els dies que vindran no és tant la història dels personatges com la manera de treballar, l’aproximació al procés que dèiem, del treball sobre la marxa. És molt difícil que cap actor faci de si mateix i, òbviament, hi ha un procés de reconstrucció, de representació, però, a la vegada, intentant que broti la veritat que ells tenen fent la seva feina.

10.000 quilòmetres, Terra ferma (2017) i ara Els dies que vindran són tres pel·lícules protagonitzades per joves que ronden la trentena. Es pot veure com una trilogia generacional?

Si, suposo que aquest cicle és una mena de trilogia, de tríptic. No crec que sigui generacional perquè em sento molt poc còmode en aquesta definició de la meva generació. De fet, no sé quina és la meva generació, no em considero ni millenial ni modern. No tenia cap interès especial en mostrar la meva generació, però sí que em servia d’alguna manera per mirar el que tinc més a prop, per intentar arribar a entendre més l’experiència de l’altre, de veure, des de l’univers dels afectes i de la parella, aquesta distància que ens separa sempre, gairebé ontològica. Crec que aquesta impossibilitat de comunicació és el que més m’obsessiona. En el fons, parlo de la distància entre la gent.

Veiem així com el tema de les relacions de parella, amb els seus alts i baixos, esdevé un eix vertebrador en el teu cinema?

Sí. Una mica pel que acabo d’explicar. M’interessava perquè la parella i la família són els espais on se suposa que s’està més pròxim a algú. La diferència és que la parella l’esculls i la família t’arriba. Per parlar de la distància entre l’experiència, doncs, la parella és l’espai més brutal en aquest sentit, perquè estem tan a prop i a la vegada tan lluny.

El tema de la maternitat i la paternitat, present de forma perifèrica a 10.000 quilòmetres, s’aborda de ple a Terra ferma, i ara és una realitat absoluta a Els dies que vindran. Aquesta preocupació personal teva suposo que té a veure amb una qüestió d’edat, no?

Sí, òbviament, hi ha una part que em toca per edat. Als trenta anys és una cosa que et planteges. Però més enllà d’això, sí que crec que és una una preocupació bastant transversal en el món en què vivim. Jo crec que abans no es preguntaven si tenien fills o no, simplement els tenien. Avui dia, en canvi, és una decisió més pensada. Però sí que penso que en un món on hem trencat amb la majoria de rituals, on pots casar-te, divorciar-te, marxar de casa i després tornar, hi ha pocs moments que et canvïin radicalment la vida sense poder fer-te enrere. Pensàvem que era un tema molt significatiu, més enllà de que a mi m’afecti o no m’afecti.

Un aspecte molt maco a Els dies que vindran és que traces com una línia vital entre pares i fills, amb la presència de les imatges de vídeo dels pares de la Maria, amb el seu part inclòs. Planteges un joc de miralls de continuïtat genealògica entre passat, present i futur, no?

Sí. Va passar que aquest vídeo no estava previst des del començament. És un vídeo que vam trobar a meitat de camí. Bé, la Maria sabia que existia, però s’ho va estar pensant, ja que pensava que el voldríem utilitzar. Quan m’ho va dir, el vam veure i ens vam emocionar molt. Jo crec que va ser el moment en què vaig entendre una mica la pel·lícula que estàvem fent. Perquè, de sobte, com que tot quallava en un sentit gairebé metacinematogràfic, estàvem fent també una home movie.

La inclusió d’aquestes imatges en VHS denota també una preocupació estètica a l’establir un diàleg entre formats i textures, del vídeo a la home movie i al cel·luloide?

Aquest vídeo ens va donar la clau del que nosaltres volíem fer amb el tractament de la imatge en la pel·lícula. Teníem clar que no volíem fer una imatge completament actual, però tampoc una imatge retro. Vam estar provant diferents maneres de trobar un look per a la pel·lícula, i en aquest vídeo casolà hi havia barrejats tants formats, que al final no saps en quin està gravat. Nosaltres vam veure que havíem de seguir una mica per aquesta línia. Per altra banda, vam fer tot un procés fotoquímic a l’antiga, de tornar a gravar en pel·lícula i tornar-la a escanejar per intentar trobar un look que fos un punt mig, que no sa sabés ben bé en què estava gravat.

Hi ha com un substrat ideològic o polític en la pel·lícula, una reflexió social en la crònica de l’embaràs de la parella, sobretot pel que fa al personatge de Lluís, que interpreta David Verdaguer, ja que aquest es va acomodant, aburgesant, va a la recerca d’una millor estabilitat econòmica, un millor sou?

Si, és una cosa que vam fer des del començament, quan encara no sabíem cap on aniria la pel·lícula, com aniria tota la trama. Però sí que ens interessava d’alguna manera el fet de com necessitar certa estructura dins la teva vida et fa prendre decisions que potser t’arrastren a ser més conservador. Estava molt relacionat amb aquest ambient polític amb què vam començar a fer la pel·lícula, que era post 15M, pre 1 d’octubre, on de sobte, tots aquests amics militants estaven entrant a les institucions. Hi havia paral·lelismes, sempre, amb aquesta idea de  planificació que, per por al que vindrà (als dies que vindran) et porta a prendre decisions menys arriscades.

Una altra cosa preciosa que té la pel·lícula és la banda sonora a base d’unes cançons molt concretes: des del tema ‘A la vida’ d’Ovidi Montllor a la versió del mateix tema a càrrec de Maria Arnal, o el poema ‘Em dius que el nostre amor’ de Joan Vergés musicat i cantat per Toti Soler. Com vas fer aquesta tria?

Va ser, una mica, com la peli mateixa, sobre la marxa. De fet, tot va començar quan havíem de gravar una escena amb la Maria posant música, que encara no sabíem quina música faríem servir per a la pel·lícula, fins on volíem arribar. La Maria Arnal i el Marcel Bagés són amics també de l’equip, tenim una relació molt íntima amb ells i vam pensar, ostres!, fem un producte de proximitat. Era un procés molt bonic i posar ‘A la vida’ va tenir molt sentit. Forma part d’un univers de la cançó catalana que potser no és la que està a primera plana als mitjans, però que a la vegada crec que encarna molt bé l’esperit de terra, també reivindicatiu, que d’alguna manera ens interessava per la pel·lícula.

Precisament el tema ‘A la vida’ podria ser el leiv motiv de la pel·lícula, un cant a la vida, un cant a la vida plena, no?

Sí. Suposo que també em preguntes què vol dir la vida plena. ¿Què significa? ¿Com podem viure plenament? ¿Com sentim els que no hi són? Suposo que pot ser una celebració i a la vegada un qüestionament, no?