Autodefenses

Un reportatge ha destapat els abusos sexuals de Carlos Vermut i tots hem corregut a mirar el capítol d’Autodefensa que sembla fet expressament pel tema, però no ha quedat gens clar què se suposa que n’hem de treure. Actos colectivos explica la història d’un director de cine d’èxit que vol aprofitar-se dels seus capitals diversos per intentar follar-se a dues actrius que tot just comencen, interpretades per Berta Prieto i Belén Barenys, creadores de la sèrie i actrius que tot just comencen. Quan elles rebutgen la pantomima, ell comença a cridar: “Ja us esteu traient la concepció pija de la intimitat que teniu, perquè, si no, no us menjareu res, no fareu res important”. Són paraules que el fan patètic, i que alhora no van del tot dirigides a elles, sinó a la història que elles podrien explicar sobre ell, un intent desesperat de posar l’abús avortat dins del territori narrativament inexpugnable de les zones grises. El gir és que elles ho estaven gravant, i el gir del gir és que no acaben fent servir el material per exposar el bavós, sinó perquè els hi doni un paper a la pròxima pel·lícula.

És imperatiu continuar caient per l’espiral meta i completar la sessió amb l’episodi de Girls sobre el tema, que podem qualificar tranquil·lament de llegendari. American Bitch ens descobreix un escriptor d’èxit que ha estat acusat en blogs feministes de practicar sexe no consentit amb les noies joves que es presenten al les seves xerrades, i que convida a casa seva a la Hannah (interpretada per Lena Dunham, creadora de la sèrie i antiga escriptora de blogs feministes) que ha publicat un post per ridiculitzar-lo especialment divertit i brillant. La gràcia és que l’escriptor de Dunham és molt més hàbil i subtil que el director de cine de Prieto i Barenys: el seu objectiu no és follar-se la Hannah, sinó portar-la a una zona grisa genuïna i deixar-la amb el cul justicier a l’aire. Mentre es desplega una conversa que és un ball de confessions que en realitat són narcisismes, sembla que es va pastant una connexió tangible entre els dos. Quan ja es podria dir que tot flueix, ell li demana a ella que s’assegui al seu costat al llit “només vull sentir-me a prop d’algú d’una manera que fa molt de temps que no sento”; la Hannah accedeix sense poder estar ja segura de res i, efectivament, ell treu el penis flàccid i li posa sobre la cuixa amb un gest deliberadament maldestre i delicat. L’escriptor riu i canvia de cara per demostrar que tot era una performance cínica i, a més a més, la seva filla arriba a casa de l’escola just en aquell moment, tal com havia previst.

American Bitch és l’episodi canònic que una autora millenial va fer sobre el MeToo, i Actos colectivos és l’episodi canònic de dues autores Z han fet sobre la ressaca del Metoo. En un cas classiquíssim de l’art de matar el pare, Autodefensa intenta trobar si es pot dir alguna cosa més enllà que hi ha homes dolents, però també hi ha zones grises, però el patriarcat ho fa tot desigual, però les dones també competeixen. El millor és que sí, però no. La gran diferència amb Dunham és que Prieto i Barenys ens regalen l’escenificació saborosa d’una fantasia de venjança. És un trop recurrent de la sèrie, que inclou homes plorant per por de ser cancel·lats mentre els fan una palla infantilitzant, o apunyalaments imaginaris d’antics companys de pupitre. Alhora, la història es cuida molt de no posar les protagonistes a dalt de cap pedestal moral: un cop tenen el que volen, els personatges de Prieto i Barenys deixen clar que qualsevol tàctica de guerrilla és vàlida per pujar del graó de la piràmide on només t’empasses merda.

Tot plegat m’ha recordat a dos debats atàvics sobre la legitimitat i els efectes de la violència com a instrument per fer el món millor. Des del punt de vista artístic, és allò que sempre se li retreu a Quentin Tarantino: fent que els jueus afusellin a Hitler o que un esclau negre fuetegi un amo blanc, s’estetitza la violència. La gent seriosa defensa que el cine veritablement polític no hauria de donar-te la satisfacció de la venjança, sinó desmuntar la lògica de la venjança. Pensant-hi des del món real, també remet a l’eterna disputa sobre la violència anticolonial, Frantz Fanon dient que vessar la sang de l’ocupant francès no només és legítim, sinó que té un efecte terapèutic necessari per alliberar les ments dels oprimits, i Albert Camus dient que no era això, companys.

La setmana passada Prieto va escriure una columna al Quadern resumint la situació, que acaba plantejant el dubte metòdic sobre la possibilitat de fer un veritable acte col·lectiu feminista, de “fer net” de la indústria. Igual que l’episodi, el text no té resposta, i a aquestes altures queda clar que difícilment en sortirem amb un manual d’instruccions. Però sí que podem veure que l’esperit dels temps mai para quiet. La setmana que s’ha destapat el cas Vermut, els sociòlegs informaven que la bretxa ideològica entre homes i dones de menys de trenta anys no para de créixer, ells cada vegada més de dretes i elles cada vegada més d’esquerres, i just acaba de sortir un CIS que diu que el 44% dels homes creu que el feminisme ha anat massa lluny. Totes les lluites per la igualtat trenquen els consensos socials que ajudaven a lubricar el que la generació següent creu que hauria hagut de grinyolar. Els grisos es revelen fraudulents i exigir blancs més blancs i negres més negres es torna l’única manera que no et prenguin el pèl. Si funcionen, aquestes estripades haurien de recosir-se en un sentit comú més fi i arribar a aquella cosa tan boomer del progrés moral. Però si hem de fer cas del pas d’un episodi a l’altre i de com ens diuen que bufen els vents sociològics, la treva sexual no acaba d’arribar i sembla a moltes empentes més o menys violentes de distància.