Incendis, abans dels Butaca

8.12.2012

Després d’haver circulat en gira per tot Catalunya, Julio Manrique i Clara Segura tornen al Teatre Romea, al mateix teatre on van estrenar ara fa uns mesos sota la direcció d’Oriol Broggi, ‘Incendis’, de l’autor canadenc d’origen libanès Wadji Mouward. Recuperem avui la crítica que en va fer per a Núvol Àlex Gutiérrez el mes de març, a la primera estrena, abans del fenomen i dels cinc premis Butaca.

 

Julio Manrique i Clara Segura en una escena d'Incendis al Romea

 

Una mare guarda un secret als seus dos bessons. Quan mor, vol que els fills sàpiguen la veritat. Però en comptes de revelar-la sense més, els obligarà a emprendre un viatge perquè la descobreixin. És a dir, que la veritat no és un regal que ens ve donat, sinó que es tracta d’una conquesta conscient. El director Oriol Broggi s’agafa a aquesta premissa per dur a l’espectador per un muntatge ambiciós que és també un viatge exigent: tres hores i quart de muntatge a través d’una història que salta constantment del present al passat, i viceversa. Que analitza els mecanismes íntims de l’amor i l’adhesió a la família alhora que s’embranca en una visió pessimista de la història, condemnada a perpetuar la violència. Les víctimes d’avui són inevitablement els botxins de demà.

Per traslladar tot aquest corpus, Broggi ho fia tot al tour de force interpretatiu de Clara Segura i Julio Manrique –l’un o l’altre sempre presents a escena– acompanyats de cinc actors més que dibuixen personatges merament instrumentals. Aquesta impossibilitat de destriar present i història es reforça amb el fet que tots dos interpreten els bessons contemporanis i, al mateix temps, els personatges equivalents de la generació anterior.

L’altre element clau és la sorra, que s’ha convertit en una mena de signatura per als espectacles dirigits per Broggi a la Biblioteca de Catalunya. La pedra i la sorra ajuden a situar l’espectador modern en un lloc volgudament primitiu que obliga a subratllar l’essència del teatre: una història transportada per uns actors; els efectes especials, per al cinema de crispetes. A Incendis, a més, serveix per evocar el desert del Líban on té lloc bona part de l’acció (i que és també el desert de la solitud, on tothom ha d’acabar trobant-se a un mateix).

Al colossal propòsit del text (que intenta fins i tot trobar patrons matemàtics en les conductes humanes) s’hi suma l’estil d’un director habituat a organitzar els muntatges a partir de vinyetes gairebé autònomes, amb registres dispars. Tot això aboca a una certa dispersió cap a la meitat del muntatge que torna a enfocar-se per a la conclusió. En tot cas, la força de Manrique i Segura, que s’hi deixen la pell, fa que això passi desapercebut i que la tensió dramàtica es mantingui durant tot el muntatge.

I més enllà. En sortir del teatre, és fàcil creure que sentim encara el xerric de l’arena del desert sota les nostres passes feixugues.