Te negre sense sucre ni llet

14.08.2018

Visc en un pis perfecte, de revista. El terra de fusta, les parets blanques, l’estil minimalista… fins i tot em fa vergonya deixar alguna cosa fora de lloc. La finestra entreoberta del menjador deixa passar un aire fresc i pur que em neteja els pulmons i em desvetlla. A les mans hi tinc una tassa amb te negre acabat de fer i observo com el cel s’emblaveix lentament fins a arribar a aquell blau potent de mig matí. És tot tan perfecte que fa angúnia. La gent és excessivament educada, els carrers són tan nets que semblen un decorat, els cotxes corren en ordre i les baralles de bar són anecdòtiques.

El te encara crema i me’l començo a beure. M’agrada la sensació que em deixa a la gola quan cau esòfag avall. Ni sucre, ni llet, com el que em feia a Piatigorsk cada matí al menjador. Casa meva deu ser un pèl més gran que aquest estudi i definitivament molt més vella. Soc conscient que el paper de les parets era antiquat, esgrogueït i xaró i que els mobles heretats de no sé quantes generacions a Europa me’ls trobaria en qualsevol mercat d’antiguitats, però com l’arribo a enyorar. L’olor de gulaix de la senyora Titova, les cortines que va fer l’àvia i que tapaven el descampat que separava el meu bloc de les vies del tren, el soroll dels nens de sota quan tornaven de l’escola, el de dalt cantant cançons patriòtiques amb els seus amics. Sembla tan lluny tot plegat… i tan sols fa tres mesos que en vaig marxar.

Em sembla increïble que fins i tot enyori els accidents que trobava cada dia pels carrers d’asfalts apedaçats —en els millors dels casos— i aquell senyor tan antipàtic del restaurant de blinnis que seguia fent el compte amb un àbac. Quants cops me n’havia queixat i ara donaria el que fos perquè em tornés a esbroncar per haver mogut un tamboret de taula.

L’últim diumenge abans de marxar vaig pujar fins dalt de tot del Mashuk —una petita muntanya de la ciutat— amb la lleugera intuïció que aquell seria el darrer cop que ho faria. Feia anys que no hi pujava. Des de dalt, la ciutat grisa es dibuixava amb unes línies gairebé perfectes. Al fons, el doble cim nevat de l’Elbrus vigilava la ciutat. Un munt de persones es tiraven amb parapent i jo me’ls mirava embadalit. De sobte, la ciutat de què sempre m’havia sentit presoner semblava fugir-me de les mans i no la volia deixar anar. I tot per dir les paraules equivocades en el lloc equivocat. Sabia que em donarien problemes però no m’imaginava que m’apartarien de la meva vida per sempre.

De vegades penso que una presó a prop d’un lloc que fa la meva olor, té les meves veus i s’hi respira el meu aire seria més acollidora que aquest pis de disseny en el lloc idíl·lic, que no té una engruna de mi ni de tot el que he estat. I sí, aquí tinc oportunitats i tinc feina assegurada i gent que es cuida de mi. I uns paisatges de somni i mil històries per encetar, però m’hi falten els sirnyiki de la mare i els discursets sobre la Unió Soviètica del pare, els xarrups de vodka amb l’Andrei, els àpats a la vora del riu amb el bon temps, l’olor del mercat, els tiquets de color rosa que ens donava la dona del tramvia, els parcs plens de flors, el gust d’ou podrit de les aigües termals que m’ho curaven tot i la batalla incansable del món globalitzat per entrar en aquell petit oasi encara tan nostre.

De casa només me’n queda una maleta que vaig fer amb molta pressa i poc cap, un parell de cartes de cal·ligrafia impersonal però amb olor de llar i un enyor que se m’ha enganxat per la pell i pel cap i que soc incapaç de treure’m de sobre per por de desaparèixer.

Etiquetes: