Supernova

17.08.2018

Recordes el que més ens agradava d’aquell petit indret? Aquella estrella que vàrem fer nostra, que ens assenyalava sempre el camí d’anada –i el de tornada–. Era un ull que ens observava des del firmament, parpellejant mentre ens endormiscàvem estirats sobre la molsa.

Fins al dia en què la llum del nostre estel va minvar; un punt tènue convertit, a poc a poc, en una taca de claror ombrívola.

Els ulls mai no se’ns acabaven d’acostumar a la negror mentre caminàvem cecs pel bosc, sense força a les mans, buscant una nova guia. Llavors vam decidir no tornar-hi, vam deixar enrere aquell petit indret que tant ens agradava. Tu i jo sabem que tota la culpa va ser del drac que s’arrossegava dintre meu, nedant per les venes, cremant-me les entranyes, engolint-me de dins cap enfora. Els metges no van ser capaços de caçar-lo a temps.

I ara has decidit dur-me de nou al nostre racó oblidat i enterrar-me sota l’estrella que ja no hi és. La nostra llum s’ha apagat, només sóc un rastre de pols còsmica, freda, dispersa. Pols que no s’acaba d’escampar mai, atrapada en l’espès núvol del temps.

Amor, mira’m ara: el cos ja se m’ha fos, perdo el rumb en aquest laberint de fongs que repta cap avall quilòmetres i quilòmetres. El drac també és mort, els cucs se l’han menjat i les pluges l’han estovat fins a desfer-lo. Les estacions també han anat polint els meus ossos despullats. I les tempestes d’aquest i d’altres estius han dibuixat el rierol que ara veus aquí al meu costat. Sé que, passat l’hivern, la vora començarà a acariciar-me les cames i l’aigua m’emplenarà els ulls.

Per sort, colgada de terra humida, hi ha l’aliança que vas regalar-me aquella nit clara; m’ha relliscat del dit i ha anat desapareixent per sota del món.

La primavera ha fet volar una llavor i ha vingut rodolant fins aquí. En noto el pes suau sobre la làpida de fulles podrides on descanso. Alguna cosa s’activa a l’interior, tu també ho perceps, oi? És una fràgil arrel que creix fugint del sol. Excava nous túnels, esquerda la terra. Es fa forta.

Segur que te n’alegres de saber que la closca ja s’obre. El primer brot en surt palpitant, verd i fresc, cercant la llum. Prem cap amunt, empeny l’anell enfora. L’atrapa com un tentacle que volta en espirals mentre el dia i la nit s’empaiten.

Flueixen, flueixen, flueixen torrents de saba. Porten fins al cel la joia, que torna a perdre’s entre branques tendres que creixen, s’escampen, i reapareix amb els diamants lluents, i cau sobre tapissos de fulles nervioses, i navega en bassals de resina, i cavalca processons de formigues, i es gronxa sobre noves tiges que anhelen fugir lluny del tronc. Amunt, amunt, amunt.

De verd a castany. Percebo l’abraçada aspra de la primera escorça mentre uns coloms blancs piquen els fruits madurs. El seu ritme em ressona a dintre com un nou bategar.

El riu ja ha crescut, la neu fonent-se el fa anar més de pressa. Deixa que el cabal m’arrossegui. Que la corrent se m’emporti vessant avall, trobaré algun meandre on descansar. No et preocupis. Deixa que em converteixi en aigua salada. Perduraré a la mar, a la terra, a les fulles i a les flors, a la pluja que et mulla la cara. Torno a ser vida.

Mira al cel. Ho veus? Un cercle lluminós resplendeix a la branca més alta. Fixa’t bé: la lluna arrenca reflexos inesperats als diamants tèrbols, que ja són part inseparable de l’arbre. Sí, aquest punt a l’espai que brilla metàl·lic, de plata. La nostra estrella. Ara és la teva supernova. Camina, reprèn el camí, fes-la servir de guia. Solta’m la mà i no tinguis por.

Jo estaré bé.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris