Som, soms, sem

11.09.2017

Allò normatiu sempre és canviant i depèn de la subjectivitat d’aquells que dicten les regles, tot i que ens vulguin fer creure que ho fan des d’un punt de vista objectiu i… normatiu. Si parlem de la fixació d’una llengua viva —de qualsevulla de les més de sis mil llengües que es parlen actualment al món, sense comptar-hi els dialectes, els subdialectes i les llengües secretes, amagades i ignorades—, només se’n pot congelar un moment determinat i per un moment indeterminat.

Diccionari de la llengua catalana | Foto: Griselda Oliver

El diccionari de l’IEC diu que el verb fixar, entre d’altres accepcions, significa: ‘Establir d’una manera durable en un estat determinat. Fixar una llengua.’ No he descobert la sopa d’all, però quina mania de fixar una llengua quan allò que determina la pervivència d’una llengua és l’ús social que se’n fa! D’acord, però, que de vegades, cal pensar i ordenar una llengua, cosa que han fet, admirablement, Fabra, Alcover-Moll i Coromines.

Com que abans he esmentat l’acrònim de l’Institut d’Estudis Catalans, cal dir que la Secció Filològica d’aquest ens ha decidit, d’un sol cop de ploma, reduir els cent cinquanta accents diacrítics a catorze. Dit i fet: pim-pam! La decisió es basa, entre d’altres elements, en el fet que “els processos d’aprenentatge a l’escola puguin facilitar-se en els nous aprenents. Què té a veure això, aquesta declaració d’intencions tan vulgar, amb el fet que una llengua sigui viva, talment esmenten els membres de la tal entitat? Parlem, purament, d’ortografia? D’escriure normativament segons l’opinió objectiva imposada pels vigilants de la llengua catalana? Poc que es tracta ben bé d’això, crec. Posem per cas que escrivíssim com volguéssim, que tornéssim a l’estat llibertí de les catacumbes prefabrianes. I, a més, féssim literatura. I, encara més, poesia. Esborrem March? Bandegem Llull? Matem Verdaguer? Ignorem Maragall? Jo, ja fa uns quants anys, vaig decidir, per raons que no vénen al cas, tot i que les voldria explicar, utilitzar la varietat dialectal del verb ‘ésser’ (‘soms’, ‘he sét’) i l’acabament en ‘–t’ de les primeres persones del present d’indicatiu (‘recòrdut’) que s’empren a les comarques gironines. Un dels meus editors, que ara no cal esmentar, em va enviar un petit llistat de comentaris i dubtes —de suposades incorreccions gramaticals i ortogràfiques— del poemari que em volia publicar, com ara, merdra i , tot i que al llibre també hi apareixien, entre d’altres, soms i una fred. Li va sobtar això i no el fet que mai utilitzés signes de puntuació i, per tant, cap majúscula!

Recòrdut que, quan vaig anar a viure a Cassà de la Selva, tenia catorze anys, i procedia del nucli dur del Llobregat. Vaja, tot un xava! Durant la meva adolescència, els gironins m’ho varen fer pagar i bé. Jo, de la missa, n’entenia la meitat. Vull dir que el deix de la pronúncia del seu català i els girs lingüístics i les expressions populars i tantes altres coses em resultaven un misteri. Parlàvem la mateixa llengua? Era més pur el seu català? A Sant Vicenç era el catalanufo i a Cassà era el xava. Mai més m’he considerat d’enlloc, tot i que fa més de vint anys ininterromputs que em dedico a l’escriptura en llengua catalana i, això, en el fons, deu voler dir qualque cosa sobre la meva identitat, no? Perdo el fil, però no l’oremus. Aquests dies, l’Ajuntament de Salt ens ha denegat pintar un mural davant per davant del nostre centre educatiu al·legant que hi ha “una falta d’ortografia” (a la mateixa paret hi diu, de manera molt normativa i eloqüent, ‘Fuck police!’, però com que és una altra llengua, tot i que el missatge és molt universal, no l’esborren). Els tècnics municipals fan referència a la paraula soms, ja que un cop han consultat el servei lingüístic, els han dit que és una paraula incorrecta. Anem a pams. No és una paraula incorrecta ni correcta. És una paraula. És una paraula pròpia de la llengua catalana. Una llengua viva, vivíssima. És una paraula pròpia del dialecte oriental i del subdialecte gironí. Parlars vius, vivíssims. Però és que ni els propis gironins s’escolten quan parlen? I després se’n riuen, dels xaves i pixapins que empudeguen l’Empordanet amb el seu accent ridícul i castellanitzat? Aleshores, parlen incorrectament quan alguns diuen “soms això” o “soms així” o “soms què sé jo”? O parlen com han fet el seus pares, mares, avis, àvies…? Un aprèn a parlar escoltant. Un aprèn a escriure escoltant, també.

L’equilibri entre allò que és llengua popular i llengua normativa sempre és difícil. Un escriptor hauria de tenir una orella connectada a la realitat i l’altra, als llibres. L’equilibri, que deia. Un repte, doncs. Per acabar, si donem una ullada al paradigma de la flexió dialectal del verb ésser (pàgines 488-489 del volum 5 del Diccionari català-valencià-balear) ens adonarem de la riquesa de la llengua catalana i que som uns burros bramadors si no la utilitzem, que soms mules de càrrega si no la gaudim, i que sem uns ases normatius si no la valorem. Ihò-ihò!